La Hipàtia d'Amenábar


Alejandro Amenábar ha recuperat la història de la matemàtica romana Hipàtia i ha aconseguit un film molt recomanable, de gran actualitat, un clam contra el fanatisme que pot aparèixer sota les més variades disfresses.

Una convincent Rachel Weisz dóna vida a la brillant astrònoma, dona avançada al seu temps, que es queda completament sola en la defensa del coneixement filosòfic, punt de llum en un món regit per l'extremisme religiós.

La principal discussió que van mantenir el director i l'actriu durant el rodatge va sorgir arrel de la sexualitat d'Hipàtia. Mentre que Weisz era partidària d'una relació sentimental, Amenábar insistia en què el seu rol no havia de ser el d'amant ni secretària de ningú -eterns papers de les dones en el cinema- sinó el de transmissora de saviesa als congèneres masculins.

Qui dels dos tenia raó? Són incompatibles les dues facetes?

En una escena de la pel·lícula, Teó, pare d'Hipàtia, davant la suspicàcia dels compatriotes respecte la solteria de la filla, assegura que no permetria que Hipàtia es casés i es veiés sotmesa a la voluntat de cap marit perquè això l'allunyaria de la passió per l'astronomia i seria com matar-la.

El dilema continua vigent.

Comentaris

Clidice ha dit…
Curiós com els contadors d'històries necessiten referenciar els seus personatges a algú, sobretot si són dones. Potser si que, en honor a la història, cal que Hipàtia estigui vinculada a un home, en aquest cas el pare, però, perquè hi ha de sortir el romanticisme en un temps on, probablement, no existien aquest tipus de relacions? Hollywood ha fet molt de mal a l'amor i a la parella amb els seus estereotips suats i rígids.
Crec que Amenábar va resoldre amb intel·ligència i sensibilitat la siutació, una aventureta romàntica hauria espifiat la història de dalt a baix! Per altra banda, no veig per quin motiu una dona no es pot consagrar al coneixement en cos i ànima, abans o ara, tant se val...
Clidice ha dit…
Tens raó, però cal tenir en compte la contextualització històrica. En aquell període de la història de la humanitat les dones, i els homes també, eren "propietat" del pater familias mentre aquest estigués viu. En el moment que el pare desapareixia, una altra figura masculina prenia el relleu. No he vist la pel·lícula, perquè em fan pànic aquestes reinterpretacions històriques, que normalment no solen respectar gens la veracitat. Tot i que aquesta vé molt ben avalada. M'esperaré una mica més :)
Àgora és una pel·lícula de ficció inspirada en fets històrics, penso que s'ha de veure com un film d'entreteniment amb un missatge prou interessant i necessari, des del meu punt de vista.
Tot i que hi ha opinions per tots els gustos (hi ha crítics que l'han lapidat) a mi em va agradar i em va fer pensar. Si la comparem amb les escombraries que es projecten a les grans sales, francament, no està gens malament!
Jaume Pros ha dit…
La pel·lícula a mi em va agradar força. Bé, això tu ja ho saps. Aquesta "disputa" entre l'actriu i el director l'he coneguda gràcies al teu bloc. No obstant, hi ha fonts que asseguren que Hipàtia sí que es va casar i que va tenir un fill. Amenabar, ahir, a RAC-1 va reconèixer que va suavitzar el final... Sembla ser que, en realitat, en aquell moment tràgic no hi va haver cap Davos.

Salutacions.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia