Algú té intenció de dimitir?

Aquest diumenge, vaig llegir un interessant article de Rafael Argullol, a les pàgines del diari EL PAÍS: El olvidado arte de la dimisión.

L'escriptor qüestionava la robustesa d'una democràcia en la qual, malgrat la corrupció manifesta, ningú hagi entonat un mea culpa ni hagi presentat la carta de dimissió. Argullol recordava que fins i tot en la jove democràcia de Pèricles, s'exigia a les persones escollides pels votants una permanent disponibilitat a deixar el càrrec, si cometien irregularitats i errors abans de finalitzar el plaç del seu mandat; el mateix succeïa en els moments menors de la república romana.

Podríem posar exemples a grapats de polítics i grans prohoms de la cultura que han fet la viu-viu durant anys i quan és hora d'assumir les responsabilitats dels seus actes, miren cap a una altra banda.

Ara mateix, em ve al cap el conseller Tresserras. El vaig veure el dilluns passat, al programa Àgora, en el qual es va poder expressar àmpliament sobre el cas Palau. El conseller va admetre que era conscient que l'explotació del Palau de la Música havia tingut una finalitat principalment comercial i s'havien arraconat els projectes culturals. Deixant de banda que fos més o menys coneixedor del frau monumental -mai no en traurem l'aigua clara- aquest sol fet ja em va semblar motiu suficient per assumir que havia fracassat en l'exercici de les seves funcions. Vaig esperar -inútilment- que Xavier Bosch li formulés la pregunta clau: Té intenció de dimitir, senyor Tresserras?