Sempre els mateixos


No em puc treure del cap la ja cèlebre frase de Fèlix Millet i Tusell, il·lustre prohom i lladre de coll blanc mimat per la justícia: Som uns quatre-cents i sempre som els mateixos. Mai ningú havia resumit amb tanta brevetat i concisió la concentració de poder que acumulen les famílies de la burgesia barcelonina. Un altre fet insòlit és que el diagnòstic no l'ha fet cap forani sinó un dels seus. Deu fer mal, això.

El cas és que l'esmentada sentència es podria aplicar a molts altres contextos de la vida catalana: tertulians radiofònics que també apareixen en programes de televisió i escriuen columnes als diaris. Actors i actrius que figuren a gairebé totes les sèries de TV3 i els trobes novament a les cartelleres teatrals (alguns argumenten que les cares conegudes atrauen l'espectador però per a mi són un repel·lent de primer ordre). Presentadors, cantants, directors, escriptors, artistes, intel·lectuals, polítics que duren i duren... Sempre els mateixos. A vegades apareixen cares noves, és cert, però et preguntes si és suficient i per quin motiu aquella persona i no una altra. És veritat que la crosta alimenta més crosta? Després t'imagines la quantitat de talent que s'ha quedat fora del cercle. Penses en les renúncies que calen per mantenir-se a dins. I dius, que pobres que som, tan rics com podríem ser!

Comentaris

Clidice ha dit…
La "crosta" és una malura, de qualsevol signe polític, que es reprodueix tossudament en totes les capes de la nostra societat. Així la veus lligada al govern central, al govern autonòmic, al govern municipal ... a tot arreu hi ha la seva crosta, ben enganxada com una pegellida, de la que no ens podem deslliurar, perquè saben molt bé d'on surten els recursos i no volen, de cap manera, que ningú que no sigui "dels seus" hi pugui tenir accés.
Clidice, no ho hauria sabut dir millor! Hi ha crostasses, crostes i crostetes...

Traducció del blog