El Raval és viu

En les meves èpoques d'estudiant vaig viure uns quants anys al carrer Tamarit, gairebé a tocar del Mercat de Sant Antoni. El diumenge era el meu dia favorit. Llevar-me i veure el raig de sol entrar per la finestra, saber que podia anar a donar un tomb pel mercat, a comprar llibres de segona mà... Passejava sovint pel Raval, hi anava a menjar, a prendre copes amb els amics... Hi feia vida, com tants joves que estaven de pas per la ciutat. Som moltes les persones que portem un trosset del Raval a dins del cor. Gairebé sempre que baixo a Barcelona, m'hi deixo caure, per sentir novament el seu batec. No puc explicar res que no s'hagi dit sobre la prostitució, la venda ambulant de begudes, la inseguretat, l'incivisme i un llarg etcètera. És comprensible que hi hagi persones que suspirin per tocar el dos o que ja hagin començat una nova vida, lluny de la marginalitat que s'hi respira. D'entre tots els aspectes negatius que s'han ressaltat -ben reals i palpables- també caldria subratllar la bona voluntat de tants veïns que treballen plegats per recuperar-ne la dignitat i no es queden de braços plegats davant la passivitat de l'Administració. No es pot donar tot per perdut quan hi ha ciutadans que trenquen el silenci i es movilitzen perquè estimen els carrers i les persones que hi viuen. En aquest sentit, no puc deixar de recomanar un llibre entranyable, La Nena del Leopoldo, del periodista Arturo San Agustín, inestimable crònica de la coneguda Casa Leopoldo i repàs a la història recent del barri. És evident que hi ha coses que moren però també n'hi ha d'altres que neixen; el Raval és viu, encara que sofreixi.