El paisatge terapèutic


El programa El paisatge favorit de Catalunya desperta passions. Mentre que hi ha defensors acèrrims, els seus detractors tampoc no es queden curts. El periodista Manuel Cuyàs escriu avui una columna al diari El Punt trancant una llança a favor d'aquesta proposta televisiva, en contra d'aquells crítics recalcitrants, que a tot hi troben pegues.

A mi, la veritat, em sembla un format simplement entretingut. És com contemplar unes quantes diapositives del teu país (amb evidents retocs que resulten una mica incòmodes de veure). L'única cosa que em costa d'entendre és que els diferents paisatges els presentin les celebrities catalanes i no siguin persones autòctones i anònimes qui ho facin. Bé, suposo que si no fos així ningú es miraria el programa...

El fet és que volia utilitzar el pretext d'El paisatge favorit per apuntar un tema que fa temps que guardo al calaix i és de quina manera el lloc on vivim condiciona la nostra qualitat de vida. En l'entorn més immediat podem trobar-hi diversos paisatges terapèutics, que resulten protectors en moments difícils. Un dels meus indrets balsàmics és el passeig que va de Palamós fins a Torre Valentina, a Sant Antoni de Calonge. Passejar arran d'aigua és una autèntica benedicció. El soroll del les ones, l'olor del mar, la vista de la badia de Palamós... Aquest és un del meus paisatges terapèutics predilectes. No us demanaré que el voteu perquè segur que vosaltres també teniu el vostre, que és el millor de tots...
[Foto de Torre Valentina: Albert Bonet]

Comentaris

Clidice ha dit…
És curiós, no he tingu mai un "paisatge terapèutic", m'agraden tots! fins i tot els industrials! serà que no tinc criteri znif :P
Sigui com sigui, sempre t'acabes estimant el lloc on vius!
Miquel Saumell ha dit…
He fet aquest passeig que dius moltes vegades, a peu i en bici. M'agrada força, sobretot la part més ample de Palamós. En canvi, la zona de Sant Antoni la trobo una mica massa estreta, amb les cases massa properes a un passeig que, especialment a l'estiu, es queda petit. M'agrada també continuar des de Torre Valentina fins a Platja d'Aro, tot i que ja no és un camí planer.
Els camins de ronda són molt bonics però estan bastant deixats i és una pena. És cert que el passeig a l'estiu es queda petit, semblen les Rambles de Barcelona!
Amb tot el que has viatjat, Miquel, hauries de presentar algun programa d'aquests o inaugurar oficialment una secció al teu blog!:)
Marta ha dit…
Crec que la perfecció és difícil de trobar. He estat cinc dies passejant per Amsterdam. És una ciutat que té barris que són un paisatge terapeutic. Poc soroll degut als desplaçaments en bicicleta. Però també és una ciutat amb brutícia i llaunes per terra. No es pot tenir tot! de totes maneres els catalans sóm una mica destructius de les nostres coses!
Hola, Marta, gràcies per l'aportació. Penso que els catalans hauríem de cuidar més el nostre paisatge (implicar-nos més activament en la seva defensa) i alhora saber reconèixer sense vergonya que tenim indrets molt bonics a casa nostra, jo tampoc veig perquè sempre ho hem d'estar criticant tot.

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia