Dóna'm la mà


En una ocasió, un pacient (gran lector i boníssima persona) em va recomanar el llibre de Mariam Suárez, Diagnóstico: cáncer. Mi lucha por la vida. El vaig llegir amb gran interès i li vaig donar les gràcies per haver-me'l descobert.
Vaig trobar exemplar i corprenedora la batalla de Mariam contra una malaltia que, com sabem, no va poder vèncer. El que més recordo del seu relat és l’agònic periple per alguns hospitals dels Estats Units. Mariam es lamentava de la fredor, del fet que pesaven molt més els aspectes legals i tècnics que no els humanitaris. Una vegada, abans d’entrar a la sala d’operacions, li va demanar a una infermera que li donés la mà perquè estava molt espantada. La infermera s’hi va negar. La seva experiència em va fer pensar en un estudi que va explicar el doctor Ramon Bayés, especialista en psicologia de la salut, en una classe de postgrau. Bayés li va proposar a una alumna que estudiés el recorregut d’una familiar en una intervenció quirúrgica a l’hospital. Al final del procés, li havia de preguntar, entre altres coses, en quin moment de la seva estada al centre hospitalari s’havia sentit millor. La resposta va ser, precisament, l’instant en el qual no hi havia cap familiar i una infermera li havia donat la mà per donar-li suport.
Amb aquestes vivències, es pot entendre perfectament que en els diaris hi figurin tantes vegades cartes de gratitud al personal dels hospitals. Curiosament, mai fan referència a les filigranes tècniques (que sens dubte són importants) sinó al recolzament humà. Espero de tot cor que no perdem la calidesa que ens defineix, com hem perdut tantes coses.

Comentaris

Traducció del blog