Els que no són ningú
Quantes vegades no hem passejat per una ciutat, tranquil·lament, amb alguna bossa de shopping a la mà...amb prou feines hem parat esment als hostes silenciosos del carrer que són les persones sense sostre. Semblen criatures d'un altre món...
Diem els psicòlegs que la ment humana fa tot el que pot per apartar-se del sofriment. El mecanisme de dissociació permet posar en una "capseta" tots aquells aspectes de la vida que provoquen dolor. És una manera de sobreviure. Quan veiem un pidolaire, per exemple, és probable que mirem de col·locar-lo ràpidament en una categoria a la qual nosaltres no pertanyem: toxicòmans, malalts mentals severs, immigrants, delinqüents...
El magnífic programa de TV3 Sense Embuts, va emetre ahir al vespre un capítol dedicat als més pobres. Una de les temàtiques tabú de la nostra societat, per les quals els creadors de sèrie senten, afortunadament, especial predilecció. Vàrem escoltar veus de persones sorprenentment semblants a la nostra...
La crisi econòmica ens assetja com una ombra temible. Quants de nosaltres posaríem la mà al foc que, si se'ns torcés la vida, mai dormiríem al carrer?
Us deixo amb la poesia (també en forma de vídeo), "Los nadies", d'Eduardo Hughes Galeano:
Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba. Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada. Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la
crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los
mata.
Comentaris
Més que tot quan vaig veure la noia joveneta, Pili em sembla que es deia. Suposo pk m'hi vaig sentir més identificada. Noia, jove.... vaig pensar "ostres qualsevol dia podria ser jo doncs..."
Penso que una mala època a la vida la pot tenir tothom i si en aquesta ocasió no reps ajuda de ningú o bé l'ajuda que et donen la rebutjes és el que probablament pot passar.
Però penso que hem de tenir una cosa molt en conte, quan veus un sense sostre sempre et ve el cap que no l'ajuden, però en moltes ocasions ells no es deixen ajudar fins que toquen fons!
Moltes d'aquestes persones estan al carrer per que volen o s'ho han buscat , per sort el percentatge de gent que no s'ho mareix es baix .
Potser ara amb la crisi augmentara.