Els que no són ningú


Quantes vegades no hem passejat per una ciutat, tranquil·lament, amb alguna bossa de shopping a la mà...amb prou feines hem parat esment als hostes silenciosos del carrer que són les persones sense sostre. Semblen criatures d'un altre món...

Diem els psicòlegs que la ment humana fa tot el que pot per apartar-se del sofriment. El mecanisme de dissociació permet posar en una "capseta" tots aquells aspectes de la vida que provoquen dolor. És una manera de sobreviure. Quan veiem un pidolaire, per exemple, és probable que mirem de col·locar-lo ràpidament en una categoria a la qual nosaltres no pertanyem: toxicòmans, malalts mentals severs, immigrants, delinqüents...

El magnífic programa de TV3 Sense Embuts, va emetre ahir al vespre un capítol dedicat als més pobres. Una de les temàtiques tabú de la nostra societat, per les quals els creadors de sèrie senten, afortunadament, especial predilecció. Vàrem escoltar veus de persones sorprenentment semblants a la nostra...

La crisi econòmica ens assetja com una ombra temible. Quants de nosaltres posaríem la mà al foc que, si se'ns torcés la vida, mai dormiríem al carrer?
Us deixo amb la poesia (també en forma de vídeo), "Los nadies", d'Eduardo Hughes Galeano:



Sueñan las pulgas con comprarse un perro y sueñan los nadies con salir de pobres, que algún mágico día llueva de pronto la buena suerte, que llueva a cántaros la buena suerte; pero la buena suerte no llueve ayer, ni hoy, ni mañana, ni nunca, ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte, por mucho que los nadies la llamen y aunque les pique la mano izquierda, o se levanten con el pie derecho, o empiecen el año cambiando de escoba. Los nadies: los hijos de nadie, los dueños de nada. Los nadies: los ningunos, los ninguneados, corriendo la liebre, muriendo la vida, jodidos, rejodidos.
Que no son aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesanía.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal, sino en la
crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los
mata.

Comentaris

Núria ha dit…
Doncs.... la veritat és que la pregunta que deixes a l'aire ahir quan mirava el programa se'm va passar pel cap!
Més que tot quan vaig veure la noia joveneta, Pili em sembla que es deia. Suposo pk m'hi vaig sentir més identificada. Noia, jove.... vaig pensar "ostres qualsevol dia podria ser jo doncs..."
Penso que una mala època a la vida la pot tenir tothom i si en aquesta ocasió no reps ajuda de ningú o bé l'ajuda que et donen la rebutjes és el que probablament pot passar.
Però penso que hem de tenir una cosa molt en conte, quan veus un sense sostre sempre et ve el cap que no l'ajuden, però en moltes ocasions ells no es deixen ajudar fins que toquen fons!
garbi24 ha dit…
Alguns directius de bancs i caixes d'arreu del mon haurien d'acabar aixi , doncs per culpa d'ells i la seva ambicio , tots n'estem patin les consecuencies .
Moltes d'aquestes persones estan al carrer per que volen o s'ho han buscat , per sort el percentatge de gent que no s'ho mareix es baix .
Potser ara amb la crisi augmentara.
Costarossa ha dit…
Clar, es així. Tinc un tipus de immunitat porque si vas a Moscou, veus tantes y tantes pidolaires que no pots ajudar a tots. De vegades tires una moneda per a la teva conciencia pero et aprendres a desconnectar de tot aixó per a poder seguir amb la teva vida, les teves tasques diaries. També allí hi ha molta gent que exigeix diners y per qui aixó es un negoci: per exemple, nens gitanos, molt petits y bruts, passen per el tren de metro amb seves germanets petits sobre les espatlles, triguen davant cada passatger, et toquen amb mans brutes y et piden que donis diners fins que ho fas perque et deixin. Després veus como sortin a la propera parada on els esperen els seus pares, be vestits, y contan diners. Tenen tot el metro de Moscou compartit en els territoris de treball entre ells. També hi ha altre classe de pidolaires que no tenen un braç o una cama y es seuen allí, sobretot en els passadisos del metro també, amb taulers que diuen que van perdre la cama a la guerra pero he vist un programa y la veritat es que la majoria no van perdre els membres així. La majoria ho van fer en altres circunsancies, alguns per la culpa seva, de beure y quedarse al carre borrachos al hivern y així, pero clar, aixó no es ven. Y et aprendres a desconnectar. Saps que hi ha gent que sofreix de veritat y no et enganya, tambe al menys jo mai he pensat que es altre classe de gent y que mai puc estar al seu lloc, y fas coses petites per ajudar pero no pots fer mes, has de seguir amb la eva vida.
Hola, a tots, gràcies pels comentaris! El tema és complicat, no es pot negar...no es tracta de donar diners a la gent sense sostre, no crec que sigui qüestió de victimitzar-los ni de fer caritat. Simplement, tenir present que són persones com nosaltres i que, en certa manera, tots som vulnerables davant la vida...fins la propera!
Costarossa ha dit…
Clara, d'acord, pero el fet de no fer-los cas es el mateix, per donar diners o no, els fa "menys humans" per nosaltres pero aixó quasi no es pot evitar en una ciutat gran amb moltes problemes, es la meva opinió.
A vegades es tracta de petits gestos o mirades de menyspreu que fan molt de mal i es podrien estalviar perfectament, a vegades és la manera de parlar o referir-se a les persones com si fossin inferiors pel fet de ser pobres...
Costarossa ha dit…
Doncs sí, es veritat... De fet, ho intentaré controlar perque no sé si ho faig jo també, encara aquí tampoc veig pidolaires al carrer.