Els hereus de Neró

Avui hem llegit a la premsa que els dos joves processats per agredir i cremar viva Rosario Endrinal (a la fotografia) en un caixer del barri de Sant Gervasi a Barcelona han estat condemnats a 17 anys de presó cadascun, acusats d'assassinat amb traïdoria i un delicte de danys.
Com recordareu, l'any 2005, el cas va commocionar l'opinió pública i d'ençà d'aleshores se n'han analitzat tots els ets i uts. Potser el fet més destacable ha estat que els botxins de Rosario (reduïda tantes vegades a la paraula indigent) fossin nois de classe alta. Res no feia pensar que tres joves que han tingut l'oportunitat de créixer amb tota mena de comoditats poguessin cometre un crim d'aquestes característiques. Com si el benestar material fos garantia de bona educació!
Permeteu-me que, per explicar-me millor, us faci un petit apunt biogràfic.
Quan estudiava la carrera a Barcelona, em treia uns calerons treballant de monitora en menjadors escolars. No era una feina fixe sinó que transitava d'un centre a l'altre, fent substitucions, de la part més alta a la més baixa de la ciutat. No puc dir que en els barris més desafavorits les coses anessin com una seda. Ben al contrari. Sorgien conflictes a totes les cantonades. Però tampoc és cert que a la part alta no hi haguessin problemes. Recordo que em va sorprendre vivament la falta de límits que tenien molts nens i nenes. Em va sobtar la manca de respecte amb què molts d'ells se m'adreçaven. Com si fos una mena de criada desprovista de tota dignitat, a qui podien manar i escridassar sense miraments. Una mena de divertimento per a les estones que no estaven a l'aula. Quan intentava posar límits, tot se'm girava en contra. Fins i tot les altres monitores em deien que era exagerada i massa dura amb ells. Se suposava que els havia de fer menjar i prou. L'educació era una cosa secundària. En una ocasió, un nen a qui havia castigat em va dir amb to de menyspreu: acabem ja! et dóno uns quants diners i em treus el càstig... Suposo que, si va tenir aquesta ocurrència, devia pensar que, amb diners, es pot resoldre tot. Dubto molt que els seus pares dediquessin el temps i l'esforç que calien per educar-lo en valors. Hi ha famílies que tracten els fills com reietons malcriats i pràcticament mai els dónen un no per resposta. Encara que el seu comportament sigui delirant...
Quan vaig veure per primera vegada les arxiconegudes imatges del caixer automàtic, em va venir al cap l'actor Peter Ustinov, en el paper de Neró, cremant la ciutat de Roma a la pel·lícula Quo Vadis. ¿Què va portar els nois a ruixar amb dissolvent un ésser humà i calar-li foc després?

Comentaris

montse ha dit…
La societat esta degenerant i crec que sense saber-ho estem posant preu a la vida de les persones amb anys de condena i indemnitzacions als familiars , dintre d'uns anys el que vulgui delinquir ja tindra un llistat dels anys que li esperen.
En aquest pais i d'altres la justicia s'hauria d'endurir molt , no pot ser que cada dia hi hagin victimes.
montse ha dit…
El comentari anterior es de Garbi24 , des de l'ordinador de la meva dona
Nuria ha dit…
Doncs la cosa està molt molt malament!
Els valors bons que els pares han de saber donar cada cop van a menys i cada cop es realça el món del materialisme.
Sembla ser que com que els pares per A o per B no poden o volen educar de la manera adequada, comprant el que sigui ( una consola, una moto, roba de marca etc) ja han fet el paper de pares!!
I el valor de la vida pel que veig diariament a les notícies és menys valorat. El que abans era una baralla, 4 males paraules i com a molt un cop de puny, ara s'està traduint en una baralla, una arma blanca i un bassal de sang!
I després es parla de justícia??
Em sembla que aquesta paraula el nostre govern la veu de manera dislèxica!!
També s'ha de dir que encara no sóc mare, potser el dia que ho hagi de ser comprenc la situació.
Malaurdament és així, els valors dels nostres avis estan en crisi...aquesta si que és una autèntica crisi!

Traducció del blog