Els hereus de Neró

Avui hem llegit a la premsa que els dos joves processats per agredir i cremar viva Rosario Endrinal (a la fotografia) en un caixer del barri de Sant Gervasi a Barcelona han estat condemnats a 17 anys de presó cadascun, acusats d'assassinat amb traïdoria i un delicte de danys.

Com recordareu, l'any 2005, el cas va commocionar l'opinió pública i d'ençà d'aleshores se n'han analitzat tots els ets i uts. Potser el fet més destacable ha estat que els botxins de Rosario (reduïda tantes vegades a la paraula indigent) fossin nois de classe alta. Res no feia pensar que tres joves que han tingut l'oportunitat de créixer amb tota mena de comoditats poguessin cometre un crim d'aquestes característiques. Com si el benestar material fos garantia de bona educació!

Permeteu-me que, per explicar-me millor, us faci un petit apunt biogràfic.

Quan estudiava la carrera a Barcelona, em treia uns calerons treballant de monitora en menjadors escolars. No era una feina fixe sinó que transitava d'un centre a l'altre, fent substitucions, de la part més alta a la més baixa de la ciutat. No puc dir que en els barris més desafavorits les coses anessin com una seda. Ben al contrari. Sorgien conflictes a totes les cantonades. Però tampoc és cert que a la part alta no hi haguessin problemes. Recordo que em va sorprendre vivament la falta de límits que tenien molts nens i nenes. Em va sobtar la manca de respecte amb què molts d'ells se m'adreçaven. Com si fos una mena de criada desprovista de tota dignitat, a qui podien manar i escridassar sense miraments. Una mena de divertimento per a les estones que no estaven a l'aula. Quan intentava posar límits, tot se'm girava en contra. Fins i tot les altres monitores em deien que era exagerada i massa dura amb ells. Se suposava que els havia de fer menjar i prou. L'educació era una cosa secundària. En una ocasió, un nen a qui havia castigat em va dir amb to de menyspreu: acabem ja! et dóno uns quants diners i em treus el càstig... Suposo que, si va tenir aquesta ocurrència, devia pensar que, amb diners, es pot resoldre tot. Dubto molt que els seus pares dediquessin el temps i l'esforç que calien per educar-lo en valors. Hi ha famílies que tracten els fills com reietons malcriats i pràcticament mai els dónen un no per resposta. Encara que el seu comportament sigui delirant...

Quan vaig veure per primera vegada les arxiconegudes imatges del caixer automàtic, em va venir al cap l'actor Peter Ustinov, en el paper de Neró, cremant la ciutat de Roma a la pel·lícula Quo Vadis. ¿Què va portar els nois a ruixar amb dissolvent un ésser humà i calar-li foc després?