Els oblidats crims de llibertat




La violència masclista presenta una cara invisible, que passa tot sovint desapercebuda però té un impacte social demolidor. Imatge extreta de Recover from emotional abuse.

Es calcula que quaranta-cinc dones han estat assassinades a mans de les seves parelles o exparelles a Espanya des del gener del 2017. Davant d’aquesta colpidora xifra, que amaga drames humans inimaginables, és comprensible que els titulars dels diaris o les campanyes institucionals se centrin en la mortalitat femenina, amb lemes com “Ens volem vives” o “Ni una menys”. Sense restar importància a la urgència de posar punt i final a aquests crims atroços penso que és necessari recordar que el gruix de la violència masclista desplegada en l’àmbit domèstic no es manifesta pas amb extrema crueltat sinó que adopta la forma d'una hostilitat de baixa intensitat, que perdura en el temps i pot esdevenir igualment letal perquè les conseqüències sobre la salut de les dones i el desenvolupament dels infants són devastadores -abús de substàncies, conductes autolesives, etcètera-. Ja hem cridat l’atenció en altres ocasions sobre aquesta “violència invisible” en l’àmbit de les relacions interpersonals.

Cal estar a l’aguait: es tracta de casos que apareixen en els consultoris dels psicòlegs i/o dels metges; atesa la manca d’espectacularitat dels fets exposats, poden ser menystinguts pels professionals. La mateixa devaluació es pot produir en les comissaries de policia o en els jutjats. A la llarga, l'esmentada negligència consolida un sistema estancat i fallit en el seu intent de comprendre de debò l'experiència de les víctimes i donar-los suport. Aquesta és la tesi que defensa el treballador social, sociòleg i investigador de prestigi internacional Evan Stark. Després d’anys i panys d’escoltar com les supervivents li asseguraven que “la violència no era la pitjor part”, va encunyar el terme “control coercitiu” per tal de referir-se a una forma de dominació en la qual la por, sumada a la dependència estructural, tenen com a conseqüència que la persona subjugada percebi la resistència, l’escapatòria, el rebuig o la denúncia com a pitjors que el fet de complir amb les imposicions del company sentimental 
Segons el professor Stark, en el nucli de les tàctiques intimidatòries s’hi troben l’assetjament i la vigilància, especialment de tot allò que fa referència als rols de gènere que suposadament ens pertoquen per defecte a les dones. La supervisió de les xarxes socials, el control de les trucades telefòniques, el temps que es passa al lavabo o el seguiment pel carrer poden formar part d’aquest repertori de maniobres aparentment trivials i que, analitzades de forma separada, no tenen cap mena de pes davant d’un tribunal. Una pel·lícula popular que ha il·lustrat aquest clima de violència permanent però de baixa intensitat, que hauria de visibilitzar-se en el seu conjunt, és Sleeping with the enemy (1991) [Dormint amb l'enemic], amb Julia Roberts en el paper d’esposa segrestada pel seu marit.

Si ella no compleix amb les exigències de l’abusador, després d’una sola pallissa, només cal que ell mostri un petit senyal de domini, que de vegades tan sols és perceptible per  ella, atès que s’ha gestat en la intimitat -un moviment determinat, una mirada glacial- perquè es generi l’onada de terror esperada, que facilita la paràlisi. Aquesta coacció també es produeix en l’àmbit sexual, quan les violacions són finalment “consentides” per la parella, precisament per evitar que es desencadeni una humiliació més greu.

Altres elements del control coercitiu són vells coneguts en el camp del maltractament: l’aïllament social, la privació de drets bàsics o l’explotació econòmica. Tots aquests aspectes poden presentar-se de formes tan variades i singulars com parelles hi ha. És important remarcar que, segons la perspectiva d'Evan Stark, l’abús masclista és rutinari i no es defineix tant per les vexacions concretes  inflingides a les dones com per tot allò que els homes impedeixen que elles facin per si mateixes. És per això que ho considera un crim de llibertat. El seu impacte no es fa notar tan sols en l’esfera individual, familiar o comunitària sinó que deixa una petjada profunda en el conjunt de la societat. Així doncs, si les dones no podem desenvolupar recursos ni habilitats propis, a causa d’un control coercitiu individualitzat, aquests romanen bloquejats i mai els podrem recuperar si no som reconegudes com a persones de ple dret. A l’agenda de la protecció cal sumar-hi sempre la de l’apoderament social.  Que un horitzó de mínims no ens faci perdre de vista el màxim al qual hauríem d’aspirar.




Comentaris

Traducció del blog

Entrades populars d'aquest blog

Efecte Streisand?

Despertar-se a la nit, un apunt històric

Venim d'on venim