Us volem a casa per Nadal


Getty Images


Gràcies a la bona feina dels professionals de RAC1 els oients hem tingut l'oportunitat d'apropar-nos a l'experiència dels familiars que tenen persones estimades a la presó pel fet de defensar determinades idees polítiques a Catalunya. Durant les darreres setmanes hem pogut escoltar el testimoni de les companyes sentimentals de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart -els Jordis-, confinats a Soto del Real i també el de les germanes del mateix Cuixart i de Joaquim Forn, el Conseller d'Interior de la Generalitat, encara retingut a la presó d'Estremera, juntament amb el vicepresident Oriol Junqueras. 

  Evitaré la discussió de com cal anomenar-los perquè aquest debat no canvia en absolut la gravetat de la situació. Es tracta de persones innocents, privades de llibertat sense arguments jurídics que ho avalin. En el remot supòsit que haguessin comès algun delicte greu i el confinament fos necessari, el fet de trobar-se a centenars de quilòmetres de distància afegeix un càrrega de sofriment als afectats del tot incomprensible, si no s'apel•la a una malèvola voluntat d'humiliació. 

No és perquè sí que el seu empresonament hagi causat un esclat de solidaritat tan massiu i persistent. De segur que les restriccions de la Junta Electoral Central han contribuït encara més a que apareguin llaços grocs a tot arreu. A les baranes dels ponts, lligats als fanals, penjats en balcons... fins i tot els arbres de les rotondes s'engalanen amb l'ornament de moda. Es multipliquen les iniciatives reivindicatives com bolets: en són tantes que no sabria ni per on començar. Manifestacions, simulacres d'engarjolament, vetllades culturals, jornades castelleres, concerts multitudinaris, concentracions davant dels Ajuntaments i un llarg etcètera d'activitats organitzades tant a dins com a fora del nostre petit país.

 Es tracta d'una situació extraordinària per això les vivències de les persones directament afectades també ho són i resulta tan captivador escoltar-les. Al marge de la implicació popular, qualsevol persona interessada en psicologia penitenciària té un bon motiu per parar bé les orelles.

Allò que em sembla particularment destacable del testimoni dels familiars és que palesa el nivell fins al qual s'ha transformat la seva rutina diària. Ho ha fet fins al punt que Esther Cuixart parla d'una "vida segrestada" per les circumstàncies. La incertesa vers el futur, les limitacions en el contacte personal o el sentiment de culpa quan es prova de gaudir d'algun petit plaer, es barregen amb el compromís de lluita política i la immensa gratitud experimentada pel suport rebut de part de milers de conciutadans que també se senten captius per les decisions judicials. Bé, el relat vivencial de cadascuna d'elles és molt més ric en matisos: us animo a que l'escolteu atentament.

En el cas de l'experiència directa dels presos, a banda de la veu de qui els visita, també disposem de les cartes que es publiquen en diversos mitjans de comunicació i el testimoni dels consellers alliberats, que posen de manifest altres canvis significatius. Personalment, m'entusiasma llegir-ne els articles per tot allò que hi aprenc. Per tal de comprendre'ls millor penso que pot ser d'ajuda recórrer al treball del professor de la Universitat de Lieja Jérôme Englebert, que parteix de la base que l'ésser humà cal estudiar-lo sempre en la situació en la qual es troba i no pas en cap laboratori, allunyat de les variables que defineixen el seu entorn. 

Segons aquest doctor en psicologia, les coordenades existencials que cal tenir en compte en una situació límit com l'empresonament són l'espai, el temps, el cos, la identitat i l'emoció. En primer lloc, el cos veu alterada la relació mantinguda amb l'espai i el temps. Existeixen dues línies temporals que es mouen a diferents velocitats: per un costat, la rutina diària, que és imposada i extremadament repetitiva. Per l'altre, el món exterior amb el qual l'intern ja no està sincronitzat. En aquest sentit, els centenars de cartes que els presos reben deuen ser-los de gran ajuda. Si seguim aquest raonament, potser seria aconsellable de remarcar en la correspondència certes dades (llocs, notícies, dates concretes, etc) que facilitin l'orientació en un context social del qual se'ls ha desconnectat. 

Un altre element a tenir en compte és la quantitat d'hores passades a la cel•la -en alguns casos, fins a setze diàries- perquè es tracta d'un espai no personalitzat, mancat de privacitat i on no hi sol haver miralls per raons de seguretat, motiu pel qual s'agreuja la dissociació corporal. Tot seguint la línia foucaultiana, Englebert considera que la institució penitenciària persegueix la subjugació dels individus a través del temps, l'espai i el cos.

El filòsof francès sostenia que "allà on hi ha poder, hi ha resistència" i Englebert parla d'una "llibertat de presó" que es manté malgrat les privacions; per això considera important que es parli amb els interns dels mecanismes posats en dansa davant de la imparable maquinària de dominació. Un d'ells és l'expressió de les emocions percebudes allà dins com a perilloses i que han perdut l'heterogeneïtat del món de fora. Avui llegia unes reflexions de l'Oriol Junqueras sobre l'amor, que m'han fet pensar precisament en la resistència. Mai no hauríem de mofar-nos d'aquesta emotivitat, manifestada en un entorn duríssim. Ans al contrari, penso que l'hauríem de recolzar i celebrar com una expressió humana de digníssima supervivència.  

Per no allargar-me massa, destacaré l'alteració de la identitat que pot donar-se de manera adaptativa per encaixar en el microcosmos de la presó. Hom pot mostrar-hi una cara hostil per tal de fer-se un lloc en l'entorn. Un altre senyal de resistència el vaig trobar en la indignació de Jordi Sánchez quan el jutge li va atribuir una "explosió violenta". No cal que recordi aquí la seva impecable trajectòria pacifista, que evidentment no es deformarà per imposició mediàtica ni tampoc judicial. 

En tota aquesta lluita, que sens dubte serà llarga, penso que també aprenem a solidaritzar-nos més profundament amb realitats similars a la nostra que pateixen persones com els membres del grup de rap "La Insurgencia" i el seu cercle proper (per esmentar només un cas recent) condemnats igualment de manera incomprensible. En el camí cap a la democràcia que volem construir plegats no hem de perdre de vista que altres models de societat són perfectament possibles. A Finlàndia i a Groenlàndia, per exemple, existeixen les "presons obertes" en les quals fins i tot els criminals són tractats com a éssers humans que mereixen una segona oportunitat. I l'èxit que obtenen és admirat arreu. En aquelles contrades, Michel Foucault segurament no hauria hagut de pronunciar-hi cap conferència. Més tard o més d'hora, algun dia hi arribarem. Mentrestant, seguirem demanant la llibertat pels presos polítics. Us volem a casa per Nadal






 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catorze anys d'absència

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui