La desconeguda història d'en Lluïset Companys



Foto de Lluïset i son pare, extreta del diari Ara: Josep Maria de Sagarra i Plana, ACN.

El passat dijous, el vicesecretari de comunicació del PP, Pablo Casado, es va penedir públicament de les incendiàries declaracions del 9 d’octubre -el dia abans de la proclamació “interrompuda” d’independència- quan va comparar el destí que podia córrer Carles Puigdemont amb el dissortat final de Lluís Companys. En aquell context, Casado es va mantenir, volgudament o no, en l’ambigüitat i va obviar si es referia a la condemna de presó de l’any 1934, després de la proclamació de l’Estat català dins de la República federal espanyola, o bé tenia al cap la tortura i l'afusellament del “president màrtir”, l’any 1940, a mans del franquisme. En qualsevol cas, el popular hauria d’haver estat conscient de què representa el fet de burxar la ferida oberta, encara més en un moment polític de tanta tensió.


Malgrat la profunda tristesa causada per aquestes paraules, paga la pena recuperar un episodi prou desconegut de la vida del president, que és el paper que jugà el seu fill Lluís Companys i Micó -conegut familiarment com a Lluïset- en la seva detenció a mans de la policia militar alemanya, acompanyada d’agents franquistes. En aquell moment crucial, la trajectòria del Companys pare i la del Companys president s’entrellaçaren d’una manera tràgica, que canvià tant el curs de la història com el de la seva pròpia biografia. Si el descobriment recent que hem fet respecte l’existència d’una filla secreta, Montserrat Capdevila (86 anys), ja és prou sorprenent, no ho és menys l’estret i decisiu vincle que mantingué amb el fill nascut de la unió amb la seva primera muller, Mercè Micó -a la imatge, junts a Santa Cristina d'Aro-.


Però abans de res recordem que, de ben jovenet, quan estudiava la carrera de Dret a la Universitat, a Lluïset li diagnosticaren una hebefrènia catatònica, un tipus d’esquizofrènia que segueix la classificació kraepeliniana i que avui en dia encara s’usa en alguns manuals, malgrat les discrepàncies que genera -vegeu aquí un exemple de la discussió acadèmica al respecte, en la qual no aprofundirem avui-. El fet és que l’experiència psicòtica d’en Lluïset, com bé sabem, eclosionà en un temps terriblement convuls i perdurà en el decurs dels anys, la qual cosa motivà un periple d’ingressos per diferents centres psiquiàtrics: el Pere Mata de Reus, un sanatori de Suïssa, un altre a Bèlgica i un altre més, l’any 1938, a l’Abbaye de Viry-Chatillon, a pocs quilòmetres de París. Allí se n’ocuparen el doctor Anguera de Sojo i també Carme Ballester, la segona esposa de Companys, que estimava Lluïset amb devoció. Quan son pare arribà a França l’any 1939, també va poder establir-hi un contacte regular. Però les coses es torçaren novament amb la invasió alemanya de l’any 1940 perquè els pacients de la clínica van haver de ser traslladats al sud del país. Durant el trajecte, hi hagué un bombardeig a la carretera i el noi es va perdre. El president Companys, confinat a la Bretanya, va renunciar a fugir per tal de poder localitzar-lo. Si aquesta no va ser l’única raó que féu possible la seva captura sí que en resultà una de les més poderoses.


Encara hi ha un altre detall, narrat pel periodista Emili Casademont en un article al Diari de Girona, que revela la naturalesa d’aquesta estreta relació paternofilial. Poques hores abans de l'afusellament, Companys va rebre la visita de la seva germana Ramona a la presó de Montjuïc, que li va traslladar allò que avui en diríem una “fake news”: “Lluís, han trobat el teu fill, en Lluïset…!. La mentida pietosa finalment no fou tal perquè a en Lluïset sí que van localizar-lo en un hospital psiquiàtric de Llemotges, gràcies als esforços del periodista Josep Maria Tarragó i de Carme Ballester, que se n'ocupà fins al final dels seus dies. A banda de les convulsions polítiques, la família Companys no era tan diferent de tantes altres que han de tenir cura de persones amb psicosi, en moments d'enorme dificultat. Un record i reconeixement també per a totes elles.






Comentaris

Traducció del blog

Entrades populars d'aquest blog

Efecte Streisand?

Despertar-se a la nit, un apunt històric

Venim d'on venim