"Campofrío" i la despolitització


 Imatge extreta d'Alternet.org


Aprofito l'espai d'aquest blog per unir-me a les queixes que han expressat, de moment, la Confederación de Salud Mental España, Salut Mental de Catalunya i l'Asociación de Salud Mental de Ceuta per la imatge degradant de les persones que pateixen problemes psicològics greus, mostrada en l'anunci de Campofrío d'enguany, dirigit per la cineasta Isabel Coixet i que porta per títol Amodio. Com que la directora ja va preveure les crítiques per l'espot dels embotits i va declarar que no tenia cap intenció de rectificar, m'estalviaré de fer-li la humil petició que reflexioni al respecte.

La manca de sensibilitat és evident. L'anunci és d'una grolleria vertaderament primària i demostra una completa ignorància respecte el món que pretén retratar, encara que l'empri com a metàfora. Per un costat, no es té en compte que un percentatge important de les persones ingressades en centres psiquiàtrics ha patit abusos severs en el decurs de la seva vida i que els factors lligats a la pobresa poden resultar determinants, tal com hem explicat amb anterioritat en aquest blog. En un moment com l'actual, quan hi ha tants éssers humans colpejats per la crisi capitalista, que inclou aquells que fugen de la fam i de la guerra, caldria tenir-ho més present que mai, si no es volen ferir sensibilitats. Per acabar de completar el quadre de la barroeria, en l'anunci es mostren amb frivolitat les estratègies "terapèutiques" de contenció, com ara l'ús de camises de força, que tant de sofriment han causat en el passat i contra les quals encara lluiten nombrosos col·lectius que vetllen per la preservació dels drets humans. El fet de ser objecte de mofa constitueix un nou atac amb el qual han de conviure els afectats i que, lamentablement, és tradicional en aquest país. Els omnipresents Xavier Sardà i Javier Cárdenas, per exemple, van practicar durant anys aquesta burla despietada com a recurs pretesament humorístic en els seus programes, sense patir-ne massa les conseqüències. 

Per part meva, hi afegiré que també és clara la confusió conceptual demostrada per la directora, en establir una analogia entre diversos problemes polítics que es pateixen actualment a Espanya i les anomenades patologies psiquiàtriques. La crisi territorial o les profundes desigualtats sofertes en els barris a causa de la massiva presència turística són tractades com a desequilibris psicològics, en la línia de la manipulació que representa l'ús de la paraula "turismofòbia" per part dels mitjans o la utilització de vocabulari estigmatitzant en les campanyes electorals, denunciat per la plataforma Obertament en les darreres eleccions catalanes. 

Evidentment, hom pot tenir el posicionament que consideri més adequat al respecte -això no es discuteix- però el fet de realitzar aquest tipus de comparacions i de concloure, finalment, que els importants conflictes descrits "es poden curar", com si aquells que protesten patissin una malaltia orgànica o les queixes no partissin d'una realitat que té unes arrels socials, històriques, polítiques o econòmiques ben identificables, contribueix, al meu entendre, a la denigració d'aquells que es manifesten de manera legítima i democràtica per una situació que consideren injusta. També afavoreix la despolitització de la societat, tal com han criticat diversos autors en referir-se a l'expansió de les etiquetes psiquiàtriques i la medicalització del malestar del present. I això és justament allò que no necessitem de cap manera de cara a l'any que comença. Per aquest motiu desitjo un bon i polititzat 2018 a tothom: Isabel Coixet inclosa.







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Que no s'apagui aquesta llum

Espàrtac, avui

Negació desadaptativa