La revolució dels somriures congelats


Un sector de les files independentistes va experimentar una profunda decepció després de la declaració interrompuda del president de la Generalitat. Foto del moment posterior a la suspensió de la República catalana, de 8 segons de durada, al Passeig Lluís Companys: Laura Cortés/ACN.


Me'n vaig anar cap a casa cuita-corrents, amb un pam de llengua enfora per viure el gloriós instant a través de la televisió, quan se suposava que ja havia començat la sessió parlamentària. Pujo les escales d'una revolada; obro la porta nerviosa; em desempallego del bolso; miro la pantalla expectant i, oh sorpresa, la llargament esperada DI s'havia posposat a causa de no sé quina novetat de darrera hora. Malament rai. 

Pel que es veia encara es produïen entrades i sortides dels despatxos; es recorrien passadissos, amunt i avall. Aquell moment solemne tenia una escenificació de cabina dels germans Marx: alguna cosa grossa es coïa i, encara que es podia tractar d'una millora inesperada, més aviat feia la impressió que aquella no podia ser pas la manera com es produïen les grans proclamacions, que canviaven el curs de la història. Espera que esperaràs, amb els nervis a la panxa, ja em tocava marxar altra vegada. Finalment, vaig escoltar el discurs de Puigdemont a la ràdio del cotxe, ben concentrada en cada paraula, en cada silenci, gairebé sense parpallejar. Com si m'hi anés la vida.

El gerro d'aigua freda ja el coneixem i no cal que m'hi entretingui massa. Intentava animar-me i convènce'm que era una bona estratègia però, francament, l'ombra de la sibil•lina ambigüitat convergent era massa allargada com per alimentar la confiança cega en 'Junts pel sí'. A les xarxes socials el pessimisme i l'optimisme es combinaven a parts iguals. L'endemà no es parlava d'altra cosa: interpretacions per a tots els gustos, a cada racó de barri. 

No tinc ni la més remota idea de què succeïrà en el futur però de segur que el camí no serà gens fàcil. Alguna cosa profunda s'ha trencat després de l'u d'octubre i aquestes maniobres per la porta del darrere, maquinades per aquell i per l'altre. Espero sincerament que aviat algú en doni explicacions. Penso sobretot en els ciutadans brutalment agredits per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, alguns testimonis dels quals es recullen en el demolidor informe de 'Human Rights Watch' que vàrem conèixer ahir. Però també recordo i valoro més que mai els milions de persones que s'han mobilitzat infatigablement, any rere any, omplint d'il•lusió les nostres Diades i meravellant ciutadans d'arreu del món amb la seva perseverança i extraordinària capacitat organitzativa. La premsa espanyola més rància ha provat de denigrar-les amb tanta obstinació que fan de bon considerar les mirades forànies, certament elogioses.

Elles i ells, menys que ningú, no es mereixerien un silenci prolongat i/o un altre escenari de 'peix al cove'. La pluja d'odi que ens cau al damunt és insuportable però encara ho és més que qui ens n'hauria de protegir es mantingui entre dues aigües, tot esperant un diàleg impossible amb aquells que branden les porres damunt dels nostres caps, a punt per tornar-les a descarregar quan convingui. Parlin aviat, que prendre decisions és el que toca. Ara, sí.







Comentaris

Traducció del blog