La massa irracional



Un ciutadà disfressat de psiquiatre oferia els seus “serveis” als passavolants de la Plaça Sant Jaume de Barcelona, el passat dimarts. L’ “expert en trastorn límit de la nacionalitat” feia les delícies dels nombrosos mitjans de comunicació allí presents, dels quals cridava l’atenció tant com podia.
Foto: Clara Esquena.



Existeixen diferents maneres de perseguir una idea política: la repressió policial o la judicial, per exemple, constitueixen intents de minimitzar la influència de la dissidència en una societat que es vol mobilitzada exclusivament al voltant d’un programa únic. A través del model del boc expiatori, penalitzat per les seves conviccions, es contagia la por als ciutadans que podrien veure’s temptats de seguir el mateix camí de confrontació del poder. Una altra estratègia recurrent és la denigració de la base social o la militància “rebel” a través de la propaganda deshumanitzadora dels mitjans de comunicació, que volen minar la moral de l’adversari tot reduint-lo a una condició d’inferioritat, per la qual cosa s’empren les més variades argúcies i manipulacions, que poden assolir uns nivells de baixesa moral inimaginables. Comptat i debatut, estem davant d’una caça de bruixes en tota regla, malgrat que aquesta es disfressi tot sovint de legalitat i també de llibertat d’expressió.

Un terme que es llegeix freqüentment en els articles d’opinió és el de “massa irracional” -o algun concepte similar- el qual posa l’accent en la suposada supressió de la voluntat del manifestant, que es veuria inexorablement engolit per la rauxa d’una multitud que l’arrossega pel pedregar i, de retruc, posa en perill la seguretat de la resta de conveïns que no comparteixen els seus posicionaments temeraris. Des de la seva talaia paternalista, el columnista (que fins i tot pot ser expert en salut mental), ens assegura amb convicció que aquests homes i dones desviats, immersos en un furor col·lectiu gairebé diabòlic, perden la capacitat de raonar i prendre decisions pel seu compte. Són com autòmats teledirigits per uns líders que tenen una agenda oculta. És l’emoció la que els mou, així com el clima de postveritat que, és clar, els influeix bàsicament a ells i no pas a qui els critica davant de la pantalla de l’ordinador. Per acabar-ho d’adobar, les xarxes socials se sumen al còctel nefast. Ja tenim aquells que protesten transformats en membres d’una tribu adotzenada, primitiva, que amenaça de convertir el país en un immens hospital psiquiàtric. Evidentment, no cal que l’opinador combregui amb els moviments que analitza però, abans que res, ha de ser honest en els seus plantejaments.

Quan és l’hora de justificar adequadament les esmentades invectives, que de vegades també inclouen el diagnòstic de trastorn mental o bé de disfunció cerebral -no és broma- arriben els problemes perquè la rotunditat de les afirmacions es queda en la mera percepció subjectiva. És ben cert que a nivell de recerca psicosocial s’han explicat els diversos efectes que implica la influència de la multitud, com ara la pressió cap a la conformitat, la difusió de la responsabilitat, la intensificació de les respostes individuals o bé la tendència a crear normes en situacions d’ambigüitat, entre molts altres. Això no obstant, els autors que els han defensat han estat rebatuts o recolzats per les successives investigacions que s’han dut a terme en el decurs de les dècades i han aportat una nova llum a la comprensió d’aquests complexos fenòmens.

No és el mateix que analitzem l’esclat de joia en un estadi esportiu, que la cridòria d’una protesta veïnal per la manca d'equipaments o la desesperació expressada en una inundació, posem per cas. Al meu entendre, abans de fer cap valoració sobre el comportament d’un grup nombrós, convé tenir en compte el marc històric, social, cultural i polític en el qual es desenvolupa el mateix i que generalment s’obvia de la manera més barroera i desacomplexada, amb la finalitat de desprestigiar unes demandes no compartides.  No s’hi val d’aplicar acríticament la mateixa plantilla de “massa inconscient i brutal” defensada per autors tan desacreditats com Gustave Le Bon (1841-1931), segons el qual, pel simple fet de formar part d’una massa, l’ésser humà descendeix, inevitablement, diversos graons en l’escala de la civilització. Aleshores esdevé un bàrbar; un individu governat per l’entusiasme, la suggestió, l’espontaneïtat i la ferocitat. Poca cosa més que un gra de sorra que el vent agita capriciosament en el desert. Aquesta mena de teories que tendeixen a l'estereotipatge del comportament col·lectiu, més que ajudar-nos a entendre allò que succeeix al nostre voltant contribueixen encara més a cultivar un clima de confusió i de ressentiment. No crec que aquest sigui el camí a seguir.





Comentaris

Traducció del blog

Entrades populars d'aquest blog

Efecte Streisand?

Despertar-se a la nit, un apunt històric

Venim d'on venim