dilluns, 30 de gener de 2012

De què fa pudor la Sanitat catalana?



Josep Prat, president de l'Institut Català de la Salut, és el principal protagonista d'un nou escàndol de presumpta corrupció


Matí de dilluns. Comença la setmana i em sento desbordada. L'actualitat és com una muntanya plena de brutícia, que no em ve gens de gust pujar. He perdut el nord i tinc serioses dificultats per escollir quin tema haig de tocar. Entre la fallida de Spanair, el cas Campió, l'absolució de Paco Camps i l'afer Urdangarín-Matas, es fa difícil albirar el cim. Això per no parlar de l'increment de les tarifes, la reforma judicial, la censura informativa, la repressió policial, la taxa d'aturats, l'augment de la criminalitat i un llarg etcètera de penoses calamitats. El camí és pedregós, ple de deixalles i està assotat per una ventada pudenta, impossible de suportar. Mentrestant, saps que Millet i Montull -aquell que no va matar Kennedy-, encara campen al seu aire, més frescos que una rosa. Algun dia ens els trobarem, en plena excursió i no sabrem quina cara posar. ¿Heu ensopegat mai amb un presumpte corrupte? Fixeu-vos com caminen, amb aquells fums de marquesos ofesos, tacats en el seu honor. No els agrada abaixar el cap, estan acostumats a manar. I encara tallen el bacallà, perquè ens hem d'enganyar.

Però tal vegada hi hagi una novetat, més fètida i vergonyosa que les altres. Té nom i cognoms: Josep Prat i Domènech. El màxim responsable de l'Institut Català de la Salut i exhome fort de l'hòlding Innova, s'embutxacava 300.000 euros anuals, més diners dels que l'Estat espanyol destina al Rei. Però la cosa no acaba aquí. Si estirem el fil d'aquest sou injustificable, topem amb una complexa xarxa d'amiguisme polític . Malgrat que el seu càrrec està a la corda fluixa, segons informa el Diari de Girona, res no fa pensar que el pratisme es trobi en vies de desaparèixer. Paral·lelament a les sagnants tisorades, que afecten cruelment el personal sanitari i els pacients, hi trobem una nova mostra de cobdícia desmesurada, que no coneix cap mena d'escrúpol. ¿L'austeritat que defensa el Govern de la Generalitat, amb tanta vehemència, pretén reduir la despesa o afavorir els interessos privats de sempre? Davant d'aquest panorama escruixidor, cal dir que es preparen iniciatives penals populars, per portar els responsables de les duríssimes retallades davant de la justícia. Tampoc s'aturen les manifestacions de protesta i els intents de posar punt i final a l'opacitat del finançament de la Sanitat catalana. Algun dia haurem de sortir del pou, ni que sigui per respirar una estona...


dimecres, 25 de gener de 2012

Històries de sexe i destrucció



La pel·lícula Trash (2009) , del director Carles Torras, reflecteix l'estret vincle del sexe amb la violència i l'autodestrucció


Bestialitat masclista. La macabra cançó de l'enfadós, posa els pèls de punta, no només pel degoteig incessant de dones assassinades sinó perquè no es percep cap mena d'urgència, a l'hora d'atacar aquest fenomen d'arrel. Són més importants les declaracions de Mourinho sobre un jugador, per més anodines que siguin, que una noia mori degollada, a mans del seu marit. Cobertura mediàtica a banda, s'haurien d'explorar en profunditat la gran quantitat de factors que influeixen en aquesta xacra terrible. I després posar fil a l'agulla. No pas amb iniciatives institucionals descafeïnades sinó a través de programes multidisciplinars i compromesos, que abarquessin diverses àrees socials. Òbviament, les greus dificultats econòmiques tampoc ajuden a què la dona mantingui la seva independència, un factor clau per a la prevenció de la violència de gènere. En la meva opinió, els alts nivells de frustració que vivim actualment, es canalitzen fàcilment contra els sectors més desafavorits. Els ciutadans d'origen immigrat, els infants, les persones grans i, naturalment, les dones. No podia ser d'altra manera, en una societat profundament misògina. Lamentablement, com en qualsevol guerra -i aquesta és una guerra econòmica-, els éssers vulnerables, amb dificultats per defensar-se, tenen tots els punts per esdevenir el sac dels cops. L'eina més eficaç de què disposem, mai no és sobrer repetir-ho, s'anomena educació.

Avui volia fer un petit apunt sobre les violacions i la vivència del la sexualitat com a camí cap a l'autodestrucció. Un tema que ja he abordat, tangencialment, en altres ocasions. Una forma de captació del maltractador és la seducció eròtica, a través de la qual pot atrapar fàcilment la víctima en una espiral de dependència. Dit amb altres paraules, el sexe no només es relaciona amb el plaer ni el romanticisme sinó també amb horribles històries de terror. Penso que el cinema, les novel·les i les sèries de televisió haurien de reflectir millor aquesta vessant patològica, per tal que les dones accedíssim més fàcilment a versions alternatives, en sintonia amb la realitat que palpem al carrer. Guiades per certs gurus de la sexualitat moderna i pretesament alliberada, tot sovint oblidem els costats obscurs de la pulsió libidinosa. Per descomptat, no es tracta de retrocedir en el temps, cap a una educació fosca i repressiva però tampoc d'anar pel món amb el lliri a la mà. No és necessari confondre's permanentment amb Sarah Jessica Parker, a la recerca d'un amant, a qualsevol discoteca fashion de Manhattan.

Potser recordareu un estudi, publicat a la revista Nature, que va tenir un cert ressò a la premsa. En aquesta investigació nord-americana, es van descobrir un grup de neurones implicades tant en la recerca de parella, com amb l'agressió. L'eterna relació freudiana, entre l'eros i el thanatos, ubicada en un racó de l'hipotàlem. Aquesta troballa científica va aportar una mica de llum a certes paradoxes. A la vida de quantitat de persones que he conegut -especialment dones-, que han consumit tantes històries falses sobre el sexe que han esdevingut incapaces de percebre el seu potencial destructor. A la imatge, podeu veure el cartell de la pel·lícula Trash (2009), emesa recentment pel Canal 33 i que tracta de forma interessant aquest tema. Una qüestió que caldria investigar més profundament, malgrat totes les tisorades.




dilluns, 23 de gener de 2012

Un saludable antidepressiu



Una suggeridora imatge de la pel·lícua The Artist


A vegades, les pel·lícules que més t'impressionen o et fan reflexionar són les que han rebut poca publicitat o han passat pràcticament desapercebudes en els circuits comercials. Un cert vernís outsider sempre té potencial per atraure una part de l'audiència al pati de butaques. Després de veure The Descendants (2011), en la qual se suposa que George Clooney fa el paper de la seva vida, em vaig quedar amb un regust semblant al que em va deixar la també premiada Little Miss Sunshine (2006). Ras i curt, em va semblar que el film té pretensions de cinema independent però cau inexorablement en els tòpics més tronats de la retòrica de Hollywood. Que em perdonin els admiradors del galant de la cafetera, encara que la meva opinió no tingui cap pes, però a mi no em va convèncer en absolut en el rol de pare desubicat, marit dolgut i hereu honorable i compromès, amb les arrels indígenes i el medi ambient. Pel que havia llegit a la premsa, se suposava que havia de representar un antiheroi -en la línia dels protagonistes de Sideways (2004) , del mateix director- i resulta tot el contrari. Un home responsable, sentimental i honrat, que també té el seu taló d'Aquil·les, una debilitat que el fa encara més adorable. Li dediquen tants plans, de tots els costats possibles, que la bellesa tampoc pot dissimular-la. Comparar-lo amb Cary Grant, em sembla, de totes totes, un exercici forassenyat. En fi, potser és que de tant plantar-lo davant dels nassos de l'espectador, acabes per agafar-li mania. Em va commoure bastant més la interpretació de les dues filles, per les quals si que paga la pena entretenir-se una estona davant de la pantalla. El tractament desacomplexat de la mort i el procés de dol tampoc són massa habituals al cinema. S'agraeix que es posin en relleu, en una societat que viu d'esquena al patiment i la malaltia. L'escenari paradisíac hawaià contrasta vivament amb la comicitat dramàtica viscuda pels protagonistes. Fora d'això, segons el meu prescindible criteri, poca cosa més.

L'altra pel·lícula que ha brillat als Globus d'Or, The Artist (2011), si que va resultar tot un descobriment. El director ha tingut l'encert de repescar el cinema mut i recrear gairebé dues hores de meravellosa poesia visual i musical. D'entrada, qualsevol diria que l'espectador, acostumat a sentir la veu dels actors, no podrà resistir una proposta tan arriscada. Ben al contrari. Quan et submergeixen en aquesta història deliciosa, sobre el potencial de l'amor i la lleialtat, sents que qualsevol obstacle es pot superar. Potser la lectura que fa de les crisis -tant econòmiques com existencials- és una mica simplista i càndida però no per això deixa de contenir elements que és necessari tenir presents. Com en un conte infantil, amb personatges de perfil ben marcat, ens convida a recuperar el vell talent oblidat, per unir-lo harmoniosament amb les novetats del present. Mostra la força dels sentiments nobles, imprescindibles per a superar la foscor que ens tenalla. Un saludable antidepressiu, The Artist.




divendres, 20 de gener de 2012

La violència que ens indigna



Ha despertat més interès mediàtic la trepitjada de Pepe a Messi que les constants violancions dels drets humans, perpetrades a diferents punts del mapa


Vivim mig ofegats, sota una onada d'informació relativa a la trepitjada d'un futbolista, a una gran estrella de la pilota. Periodistes i més periodistes, siguin o no de la secció esportiva, escriuen sobre aquest fet execrable, que hauria de fer caure la cara de vergonya a tothom que gosés mirar-lo i no condemnar-lo amb contundència, una vegada rere l'altra, fins a l'extenuació final. Tanta exageració mediàtica, contrasta amb les capes de silenci que es deixen caure sobre les parts més fosques d'un esport que mou fortunes obscenes, en una societat on les desigualtats amenacen amb incrementar-se salvatgement. No paga la pena analitzar el context ni anar més enllà de la simple imatge, d'una mirada intencionada i una bota que es diposita amb malícia sobre uns quants dits, damunt la gespa. L'espectacle, pueril i ploraner, fa venir basques als espectadors que estem esgotats que ens inundin diàriament amb aquesta banalitat de pati de col·legi, elevada a la categoria de notícia mundial. Hom pot entendre que es magnifiqui l'episodi en els programes especialitzats però no que envaeixi l'espai destinat a la informació de caràcter general, amb una omnipotència titànica. Això no obstant, l'entreteniment forçat no aconsegeuix emmascarar la profunda hostilitat que corca aquesta societat, cruelment assotada per l'elit criminal financera. ¿És més violenta l'acció de Pepe que la rebotiga dels magnats del futbol? ¿Conté més hostilitat el seu gest que el tsunami d'escombraria mediàtica? ¿Per què no es condemna amb idèntica convicció la política de retallades que ens condueix al precipici?

Hem tingut altres caps de turc, aquests dies. Més dianes a les quals apuntar totes les fletxes. El capità del vaixell enfonsat a Giglio, el Costa Concordia, s'ha emportat bona part de les garrotades. El bandarra que va abandonar el vaixell, ha sofert un linxament públic que ha deixat en segon terme les responsabilitats de la companyia i totes les negligències que envolten la indústria dels creuers. ¿Per què s'hauria de parlar de precarietat laboral, avarícia desmesurada, deficiència en els serveis o manca de previsió davant les emergències, si es poden carregar totes les tintes sobre un sol desaprensiu? D'altra banda, ¿no és l'ètica del capità la mateixa dels que han abandonat tants ciutadans arruïnats a la seva sort? ¿On són els polítics, banquers i altres peixos grossos que haurien de respondre del desastre col·lectiu? Tots aquells que han amagat la seva ploma esmolada davant de comportaments molt més condemnables, ara posen el crit al cel per la cara dura d'un capità covard. Curiosa manera d'enfocar l'actualitat.

Després tenim els autèntics clàssics. Soldats enxampats en habituals actes d'humiliació, que tenen la poca traça de gravar en un vídeo com orinen damunt de cadàvers o abusen de menors. Comportaments propis de bèsties inhumanes, que durant la guerra esdevenen normals. Una hipocresia que s'emporta el premi gros. Aquesta vegada ha estat a l'Afganistan, però també es va viure a l'Iraq i es pateix en diferents punts del planeta, amb una regularitat escruixidora. Els drets humans es violen amb total impunitat i silenci còmplice per part de ràdios, televisions i premsa escrita de tot el món. Penso en aquella soldat israeliana que va penjar a Facebook una escena amb presoners palestins, als quals vexava cínicament, amb un somriure als llavis. Les autoritats del país es van afanyar a condemnar-la, amb la mateixa determinació que entorpeixen la tasca de les ONG que volen trencar el silenci imposat sobre els soldats que han hagut de transgredir els seus principis ètics més bàsics, en operacions criminals com la del "Plom Fos" a Gaza. Recomano vivament que visiteu les interessantíssimes i colpidores pàgines de Breaking the Silence, Jewish voice for peace o New Profile. Són tres organitzacions pacifistes, entre moltes que n'existeixen, que defugen la propaganda i treballen contracorrent per assolir una nova manera d'entendre la pau entre israelians i palestins. No acostumen a rebre guardons institucionals, els seus membres no són afalagats amb la fanfàrria pròpia dels grans partits polítics. Tampoc gaudeixen de sucoses fonts de finançament, de poderosos grups de pressió però són transparents i honestos en les seves denúncies. Denúncies sobre una brutalitat constant, exercida sobre persones innocents, que mereixen viure en plena llibertat. ¿No caldria posar un focus ben potent, damunt la seva compromesa tasca?



dimecres, 18 de gener de 2012

Fraga, en el mirall de la premsa internacional


La celebració de Canaletes o la concentració de professors i estudiants a la Universidad Complutense de Madrid, van ser alguns dels actes de caràcter reivindicatiu que la premsa generalista va silenciar. A la imatge, un grup de manifestants brinda amb cava per la mort del darrer ministre franquista: Manuel Fraga Iribarne. Foto de Ramon Fornell.


A les víctimes del franquisme, només se les recorda públicament en els moments oportuns, quan és hora de promocionar un llibre, recollir un guardó o pronunciar un discurs exaltat, encaminat a acaparar una bona colla de vots. Quan no fa excessiva nosa, ni mandra, realitzar segons quins exercicis de memòria, que són lleugers, no fos cas que ens hi enganxéssim els dits. Ara que un dels pilars del franquisme ha mort, convindria, més que mai, mantenir viu el record dels represaliats. Caldria repassar, fil per randa, per quin motiu l'incombustible governant gallec tenia les mans tacades de sang. Quin va ser l'autèntic paper que va representar en la brutal repressió, comandada pel Caudillo. Seria necessari resseguir la reguera de mort i desolació que va deixar pel camí. Els nostres avis van sofrir en silenci, perquè tenien por. Els néts no volem amagar el cap sota l'ala ni fer veure que les atrocitats comeses durant la Guerra Civil i la dictadura no van existir. La impunitat i el terror ens han conduït fins a un panorama en el qual, la qualitat democràtica és tan penosa, que no acabaríem mai d'enumerar-ne les deficiències. Per l'honor dels avantpassats, fossin del bàndol que fossin, i per la nostra dignitat, necessitem que es faci justícia.
En comptes de realitzar un repàs exhaustiu i conscient a la sanguinària trajectòria de Don Manuel, convertit en demòcrata per pura conveniència, ens hem topat amb un lamentable panegíric, de lloances al pare de la Constitució. La sola imatge d'un nazi, que formés part del Govern de Merkel, resulta plenament inconcebible. Els judicis de Nuremberg van servir per depurar, si més no, algunes responsabilitats. Però a Espanya tot és possible. Després de torturar, massacrar, afusellar i censurar és perfectament vàlid canviar-se de jaqueta i pujar a un pedestal. A partir d'aquell moment, passes a formar part del club dels magnífics comandants de la gloriosa Transició. I del passat, no se'n canta ni gall ni gallina. Així de fàcil. No hi ha Salvador Puig Antich ni cap altre assassinat que valgui, a l'hora de preparar un funeral amb tots els honors. En quina mena de perversió vivim instal·lats?
De la mateixa manera que va succeir amb Juan Antonio Samaranch, de qui només es parlava com a pare de l'olimpisme modern, amb Fraga hem hagut de recórrer, novament, a la premsa internacional, per tenir un retrat fidedigne del seu costat fosc. Aquell que conformava la seva autèntica naturalesa. Una vegada més, els diaris estrangers fan el paper de mirall i ens retornen un reflex de la nostra grotesca imatge. Aquí, resulta que hem d'agrair a Fraga que fos auster. Gràcies per assassinar els nostres veïns i per no robar-nos descaradament, senyor polític. Més enllà de les nostres fronteres, en canvi, ressalten el rol que va tenir al costat de Francisco Franco. Evoquen el tirà, no pas el fals demòcrata. El patètic espectacle d'adulacions i distorsions, per part de la premsa i la classe dirigent, forma part de les escenes més vomitives que he tingut ocasió de presenciar durant la meva vida. Asseguro que no trobo paraules per expressar la repugnància. Espero que les generacions futures no les hagin de sofrir. Tanta humiliació costaria de suportar, francament. Ja no tenim estómac per més mentides.



dilluns, 16 de gener de 2012

Fraga ha mort al llit


Fraga saludava el dictador, en una foto d'arxiu. Imatge extreta del diari El País.



El passat 5 de gener, ens assabentàvem que la Comisión por la Recuperación de la Memoria Histórica de A Coruña, demanava a un jutge argentí que encausés l'exministre de Franco, Manuel Fraga Iribarne, per la seva complicitat amb les greus violacions dels drets humans, perpetrades pel cruel dictador espanyol. Malgrat que a vegades se'l presenti com un tirà de cotó fluix, el tío Paco no va quedar enrere en cap de les glorioses gestes que solen embrutar els currículums dels grans dèspotes de la Història. Assassinat, tortura, afusellament, camp de concentració, exili, presó i censura només són algunes de les paraules amb les quals s'associava Manuel Fraga, home de poder, que malgrat la seva vergonyosa tasca repressora, va resistir seixanta anys de vida política. Una figura esborronadora, que ha transitat, en una llarga i plàcida trajectòria, des del bressol del Movimiento fins al cementiri d'elefants que és el Senat. Al marge del seu passat silenciat, la interminable fixació a la poltrona, que hauria de percebre's com una greu anomalia en qualsevol societat democràtica, tampoc ha provocat una gran oposició.

La petició, doncs, ha arribat massa tard. Una vegada més: massa tard. Un dels nombrosos còmplices de la barbàrie ha expirat al llit i, com era d'esperar, bona part de la premsa i classe dirigent li brinden no poques alabances. A banda d'amnèsics incurables, perversos aduladors. Mariano Rajoy s'ha referit a una de les figures polítiques més grans del segle. ABC en destaca la seva grandesa, convicció i talla intel·lectual. El fundador d'Alianza Popular ha mort sense respondre per cap de les greus acusacions esmentades, com en el seu dia li passà al Generalísimo o a l'infame Augusto Pinochet. Res de nou, en aquest país. Les coses s'esvaïen en la boira, s'esborrava el passat, escrivia George Orwell. S'esborrava fins i tot el fet d'esborrar. La mentida esdevenia veritat. Spain is different. Ara toca posar pels núvols la seva tasca durant la Transició. Aquell massiu i desacomplexat canvi de jaquetes, que han elevat a la categoria de mite. Una fal·làcia que és com un mantra. El repeteixen una i altra vegada, com si pel fet de reiterar-lo pogués canviar-se la realitat. Modèlica Transició, exemplar Transició, pacífica Transició. L'anomenada esquerra, acostumada a jugar a dues bandes, també ha estat còmplice de l'engany col·lectiu. Convindria tenir-ho present.

Tota aquesta hipocresia desfermada em condueix al doctor Mohamed al-Baradei. L'home en qui més confiaven els egipcis s'ha retirat de la cursa presidencial perquè considera que, en el fons, res no ha canviat en el seu país. Resisteixen les mateixes estructures ecleròtiques i ell no vol tenir-hi res a veure. ¿Us imagineu que un referent de la seva talla hagués alçat la veu, amb tanta contundència, l'any 1978? ¿Algú és capaç de visualitzar una vella glòria del franquisme, a dins d'una gàbia, a punt per ser jutjada, com hem vist a Hosni Mubàrak? Els egipcis han estat víctimes d'una fèrria repressió però, en alguns casos, han mostrat més determinació que els nostres pretesos representants. Els revoltats de la plaça Tahrir hi tenen molt més a perdre però segueixen resistint: no volen perpetuar eternament una mentida. Al-Baradei ens ofereix, des del castigat Egipte, una mostra exemplar de dignitat democràtica. Un exercici que, a casa nostra, encara tenim pendent.



dijous, 12 de gener de 2012

Aquesta orina no és cap accident



Els mitjans ens informen que el Pentàgon investiga el ja famós vídeo on es veuen quatre soldats que orinen sobre cadàvers, suposadament de talibans afganesos


Fa unes quantes setmanes, em trobava a la Biblioteca de Palafrugell, a la recerca d'un assaig que m'interessava localitzar. Aquell dia, vaig presenciar una escena amb la qual em vaig identificar plenament. Vaig observar com un senyor gran s'adreçava a la secció de premsa. Després d'emetre un profund sospir, mentre agafava un diari, va dir en veu baixeta: a veure quines mentides ens expliquen avui... O sigui, l'home començava més que resignat la seva sessió d'intoxicació mediàtica. La mateixa impressió he tingut quan m'he topat avui amb els quatre soldats "pixaners" a les planes de gairebé tots els rotatius. Al meu entendre, el més esgarrifós no és l'espectacle degradant que presenten sinó que pretenguin fer-nos creure que el Pentàgon se sent consternat davant d'aquestes imatges i emprendrà alguna mena de procés per depurar responsabilitats. En tot cas, les represàlies aniran encaminades a preservar el secretisme, no pas a aturar les vexacions. Si no fos perquè estem davant d'un atroç escenari bèl·lic, la notícia seria vertaderament còmica. Després de tots els crims contra la humanitat, comesos a l'Iraq i l'Afganistan, el Govern dels Estats Units encara aspira a conservar l'aurèola de potència benèvola, preocupada tothora per la pau, la democràcia i la justícia mundials. No, aquesta orina no és cap accident i tampoc té res a veure amb la falòrnia de la guerra contra el terror, que ja no s'aguanta per enlloc.

Una de les especificitats de l'invasió de l'Iraq, com va mostrar Wikileaks, va ser l'entrenament que van rebre els soldats nord-americans, els quals, en diferent mesura, també són víctimes de la brutalitat. Les noves tecnologies emprades, convidaven a percebre el suposat enemic com un dibuix en un videojoc. Aquesta modalitat permetia incrementar la distància emocional amb els objectius, la qual cosa facilitava la tasca criminal. Per altra banda, com en totes les guerres, sense la prèvia degradació de l'adversari, seria pràcticament impossible que els soldats poguessin tirar endavant la seva missió. És a dir, que el Pentàgon es posa les mans al cap a causa del seu propi adoctrinament. Una nova mostra d'hipocresia i cinisme, a la qual estem malauradament avesats. També cal tenir present que les tortures o les detencions arbitràries formen part del projecte de dominació de la primera potència planetària. Abu Ghraib i Guantánamo, igual que aquesta orina, tampoc van ser cap accident. Tal i com documentava de forma excel·lent l'activista Naomi Klein a La doctrina del xoc, l'espoli i la dominació han d'anar acompanyats d'alguna mena de trauma, que permeti fer tabula rasa sobre els territoris conquerits. Si la població no se sentís terroritzada, humiliada ni rebaixada tindria temptacions de sublevar-se contra l'invasor, la qual cosa entorpiria els plans colonialistes. De la mateixa manera, cal guanyar la batalla de la informació i, a banda d'assassinar periodistes, aparentar que la pròpia naturalesa provoca indignació. Quina altra cosa podríem esperar?



dilluns, 9 de gener de 2012

Newt Gingrich i la memòria de la Nakba



Newt Gingrich, possible candidat republicà a la Casa Blanca, va afirmar al Jewish Channel que el poble palestí era un invent. Aquesta contundent negació de tot un col·lectiu humà va ser condemnada per la Lliga Àrab.



Amb motiu de la mort de Kim Jong-il, feia referència a la famosa obra 1984 de George Orwell, escrita el 1948. El títol responia al fet d'haver capgirat les dues darreres xifres de la data de la seva concepció. Era el mateix any en el qual se separaven les dues Corees i no vaig poder resistir la temptació de fer una comparació numerològica. Malgrat que el genial escriptor britànic consumava una crítica clara a les dictadures comunistes, algunes de les metàfores emprades en la seva novel·la distòpica són perfectament aplicables a nombroses formes de tirania contemporània. Un dels eixos centrals de l'omnipotència del Gran Germà, era la persistència amb la qual es pretenia esborrar de la memòria col·lectiva qualsevol esdeveniment històric que enterbolís el titànic projecte de dominació del partit.

Novament, no puc estar-me de recuperar un esdeveniment ocorregut en la mateixa data, sobre el qual ha planat una obstinada i densa capa de silenci: la Nakba palestina de 1948. Recordo les massacres, la destrucció de pobles àrabs sencers i l'exili de centenars de milers de persones, després d'haver escoltat les devastadores paraules d'un altre polític nord-americà, Newt Gingrich, a qui deu convenir força complaure el lobby sionista, si vol aplanar el camí cap a la Casa Blanca. No seria el primer competidor en caure del cavall, després de contrariar aquest poderós grup de pressió. Fins i tot els activistes jueus que reclamen justícia, són ràpidament ofegats per un puny de ferro. Els crims contra la humanitat perpetrats aleshores, fan trontollar les bases ètiques del projecte colonialista i per això s'ha fomentat repetidament la seva negació. Així ho defensa el compromès historiador israelià Ilan Pappé al recomanable capítol La negación continua: la Nakba en la historia israelí y en la actualidad, recollit al volum Gaza en crisis, que compta amb la col·laboració de Noam Chomsky. La insofrible tensió entre la gloriosa creació de l'Estat d'Israel i les atrocitats comeses, afirma Pappé, només es pot resoldre per la via de l'oblit forçat (pàgs. 83-84):


"Para los israelíes, 1948 fue un año en el que se dieron dos hechos contradictorios. Por un lado, el sionismo -movimiento nacionalista judío- anunció el cumplimiento de un antiguo sueño: el regreso a la patria tras dos mil años de exilio. Desde este punto de vista, en 1948 se produjo lo que la memoria colectiva judía recuerda como un "suceso milagroso". Se trata de un capítulo histórico que proclama el triunfo y la realización de un sueño y queda asociado a la pureza moral y la justicia absoluta. Todo lo que ocurrió en 1948, en efecto, está imbrincado en los valores más básicos de la sociedad israelí actual. De ahí que el comportamiento de los soldados judíos en el campo de batallla ese año se convirtiese en un modelo para las generaciones venideras y la habilidad política de los líderes de esa época, en una aspiración para las élites políticas del futuro. Estos líderes son descritos como hombres consagrados a los ideales sionistas, que desatendían su interés personal por una causa común. El año de 1948, por tanto, es sagrado y reverenciado en varios sentidos como el punto de partida que dio forma a todas las cosas buenas de que puede presumir la sociedad judía de Israel.

Por otro lado, 1948 marca también el peor capítulo de la historia de los judíos. Ese año, hicieron en Palestina lo que no habían hecho en ningún otro lugar en los dos mil años anteriores. Incluso dejando a un lado el debate histórico sobre por qué ocurrió lo que ocurrió, nadie parece cuestionarse el calibre de la tragedia que se abatió sobre la población indígena de Palestina como resultado de la emergencia y triunfo del movimiento sionista. Ese año, los judíos expulsaron, masacraron, destruyeron, violaron y se comportaron en general como cualquier otra fuerza colonial de las que operaban en Oriente Próximo y África desde principios del siglo XIX.

En circunstancias normales, tal y como Edward Said recomendó en su fundacional Cultura e imperialismo, el doloroso diálogo con el pasado debería permitir a una sociedad determinada digerir los momentos más gloriosos de su historia, y también los más nefastos. Sin embargo, esto no funcionaría en un caso en el que la imagen moral que la sociedad tiene de sí misma es considerada el activo principal en la lucha por la opinión pública y la mejor herramienta para sobrevivir en un entorno hostil. La única salida para la sociedad judía en el Estado recién fundado era borrar de la memoria colectiva los capítulos desagradables del pasado, dejando intactos los gratificantes. Hablamos así pues de un mecanismo consciente, ideado y puesto en marcha para resolver la insoportable tensión que aparece entre los dos mensajes contradictorios llegados desde el pasado"




divendres, 6 de gener de 2012

Un parell de regals de reis



Avui m'he llevat de matinada perquè un espetec m'ha desvetllat. He tingut la impressió que les finestres de l'habitació s'havien obert i tancat, de cop i volta. Primer he pensat que era degut al fort vent que bufava però després m'he adonat que es tractava dels Reis d'Orient. M'han deixat dos regals, al peu del llit, ben embolicats, al costat d'unes peles de mandarina i un got d'aigua, que ja era buit. He tret el nas al carrer, per veure si descobria la silueta d'un camell o el pas accelerat d'algun patge, que tombava la cantonada. No hi ha hagut sort. La curiositat només ha servit per glaçar-me la cara. La visita reial ha fet la seva aparició fantasmal i s'ha evaporat, per art d'encanteri. Com us podeu imaginar, el cor em bategava a cent per hora. Ràpidament, he desembolicat el que ja intuïa, per la forma dels paquets. Un parell de llibres. La famosíssima Anatomía de un instante, de Javier Cercas i l'obra gairebé desconeguda del polèmic excoronel Amadeo Martínez Inglés: 23-F. El golpe que nunca existió. He quedat una mica desconcertada, francament. No tinc gaire clar que, aquest any, Ses Majestats hagin entès la meva petició. A la carta, havia escrit, a mà i amb lletra entenedora, que volia dues novel·les. Una de ciència-ficció i l'altra, rigorosament històrica. Ara miro un i altre volum i no sabria dir-vos, exactament, a quina categoria pertany cadascun. Ai, ai, aquests monarques. Sempre amb els seus misteris...







dimarts, 3 de gener de 2012

Tot fugint de la propaganda



Cada vegada consumeixo menys propaganda. És dolenta per la salut. Sigui de la marca que sigui. Sempre és la mateixa. Em decanto per la novel·la o l'assaig. No es pot pas dir que aquesta opció estigui exempta de toxicitat però, si més no, permet una certa reflexió. Activa la fisiologia cerebral i refresca els sentits. Per contra, m'escandalitza la banalitat. Em preocupa, m'horroritza, en els temps que corren. Aquesta nàusea interminable, costa de tolerar. M'espanten els periodistes que s'han canviat tres-centes vegades de jaqueta. Els que graviten sense descans en l'òrbita d'algun partit. Els que estan descaradament subvencionats per defensar determinades lleis inquisitorials. Els que no es mullen ni de pura casualitat, encara que espoliïn tota la seva comunitat. Sencera. De dalt a baix. Els que estan adscrits a la secció més pueril de distracció de masses, incapaços de parlar de res millor. Els que opinen sobre qualsevol tema, sense tenir ni el més remot coneixement sobre allò que escriuen. Amb les seves ínfules de catedràtics, et persegueixen arreu, com les mosques colloneres. Davant de la pantalla i a sobre del paper. Inexplicablement, no es cansen mai, aquesta és una altra de les seves peculiaritats. Si els vols evitar, l'única opció que et queda és la vida ermitana, a l'indret més retirat que siguis capaç de localitzar. És un refugi intel·lectual de primera necessitat, en cas que pretenguis sobreviure el devastador tsunami de deixalla verbal.

De la boca del tertulià infatigable, rarament en sortirà una idea vertaderament elaborada ni compromesa, el seu discurs està més suat que l'aixella d'un troglodita, en ple mes d'agost. Vivim al segle XXI però aquests homes i dones resten ancorats als plistocè, amb unes indumentàries prehistòriques i els garrots a la mà, a punt per estabornir l'adversari. Si algun company agosarat es permet el luxe d'emetre algun so, en la direcció de la protesta, procuraran deixar-lo fora de combat, tan aviat com puguin, amb la seva retòrica gutural. El refinament intel·lectual no encaixa dins la seva tribu, per més que s'esforcin en recargolar el discurs. En comptes d'estimular, adormen. Ben lluny d'empènyer el ciutadà a la reflexió, provoquen que s'enfonsi en el sopor de la indiferència. En el millor dels casos, la seva propaganda indefensable crispa i pertorba fins al deliri. Francament, no penso que haguem de sofrir aquest rentat de cervell. Si el ciutadà pretén viure com un adult, queda l'alternativa de l'exili. Ben amunt, a dalt d'una muntanya literària.



dilluns, 2 de gener de 2012

STOP violència policial !



Un grup d'activistes feia un simulacre de les condicions vexatòries que pateixen els detinguts als CIES (Centros de Internamiento de Extranjeros), el passat mes d'octubre, a València. Foto extreta de periodismohumano.com.


Malauradament, el 2012 ha començat amb la tràgica notícia de la mort a Manresa de Sergio E.C., que es trobava en coma induït, després d'haver estat detingut pels Mossos. La desgràcia no rau tan sols en la seva defunció sinó en la inquietud que susciten les diferents versions dels fets, tant divergents entre si que hom diria que es refereixen a esdeveniments paral·lels. La Conselleria d'Interior sosté la rocambolesca teoria que l'home va oposar una resistència molt virulenta, la qual cosa va provocar-li una parada cardiorespiratòria. És a dir, la víctima és l'única responsable del fatal desenllaç, atès que va realitzar un "sobreesforç" colossal contra l'autoritat policial. La parella del difunt, en canvi, assegura que la intervenció dels agents va ser completament desproporcionada i ha decidit posar una denúncia per intent d'homicidi , a la policia autonòmica. Evidentment, malgrat les barbaritats que circulen per determinats racons de la xarxa, el fet que Sergio tingués 13 ordres de recerca i captura no justifica la presumpta agressivitat dels Mossos, perquè aquests haurien de vetllar per exercir de forma professional la seva tasca, la qual cosa inclou el respecte pels drets humans. Caldrà veure com es resol aquest dramàtic episodi, que fa tant de mal a la ciutadania com a la imatge dels Mossos, bastant malmesa arran de la càrrega a Plaça Catalunya, entre d'altres atacs repressors. A aquestes alçades del partit, haig de confessar que no sé fins a quin punt podem confiar en la transparència mediàtica ni la diligència juidicial. La impunitat no és pas cap novetat de l'any que comença. Fem una mica de memòria.

A Manresa mateix, encara tenen present Mustapha, el jove del municipi que va morir en circumstàncies similars, el passat mes d'octubre. En aquella ocasió, la versio oficial tampoc va coincidir amb la que donaven els veïns, que van sortir al carrer per demanar justícia. Un altre succés paradigmàtic és el de Pedro Álvarez, assassinat suposadament per un policia, a l'Hospitalet de Llobregat, l'any 1992. La lluita incansable de la seva família, per esclarir la incòmoda veritat, ha estat reflectida en el colpidor documental Flors per al Pedro, que va emetre el Canal 33. Al mateix temps, la plataforma Pedro Álvarez posa de manifest que el seu cas no és una desgràcia aïllada, sinó que l'abús de poder i la posterior opacitat han aparegut en nombrosos punts del territori espanyol. Sense arribar a situacions tan extremes de violència, també cal recordar les pèssimes condicions de salubritat d'algunes comissaries, inadmissibles en un país democràtic.

Recentment, arran del dia 18 de desembre, que reivindica els drets dels immigrants, s'ha tornat a posar damunt la taula la realitat brutal dels CIES, així com la dels anomenats vols de la vergonya, concebuts per a la deportació indiscriminada de persones que no tenen permís de residència. Els maltractaments, tortures i vexacions de tot tipus estan a l'ordre del dia. Novament, estem davant d'un món ocult, silenciat per bona part de mitjans de comunicació i sobre el qual impera la llei de la jungla. L'única notícia esperançadora, entre tanta bestialitat, és la proliferació d'associacions, col·lectius i mobilitzacions de tota mena, encaminades a reclamar una millor investigació judicial i transparència informativa. Afortunadament, la nostra societat està més indignada i desperta que mai. Motius no en falten.