dimecres, 18 de gener de 2012

Fraga, en el mirall de la premsa internacional


La celebració de Canaletes o la concentració de professors i estudiants a la Universidad Complutense de Madrid, van ser alguns dels actes de caràcter reivindicatiu que la premsa generalista va silenciar. A la imatge, un grup de manifestants brinda amb cava per la mort del darrer ministre franquista: Manuel Fraga Iribarne. Foto de Ramon Fornell.


A les víctimes del franquisme, només se les recorda públicament en els moments oportuns, quan és hora de promocionar un llibre, recollir un guardó o pronunciar un discurs exaltat, encaminat a acaparar una bona colla de vots. Quan no fa excessiva nosa, ni mandra, realitzar segons quins exercicis de memòria, que són lleugers, no fos cas que ens hi enganxéssim els dits. Ara que un dels pilars del franquisme ha mort, convindria, més que mai, mantenir viu el record dels represaliats. Caldria repassar, fil per randa, per quin motiu l'incombustible governant gallec tenia les mans tacades de sang. Quin va ser l'autèntic paper que va representar en la brutal repressió, comandada pel Caudillo. Seria necessari resseguir la reguera de mort i desolació que va deixar pel camí. Els nostres avis van sofrir en silenci, perquè tenien por. Els néts no volem amagar el cap sota l'ala ni fer veure que les atrocitats comeses durant la Guerra Civil i la dictadura no van existir. La impunitat i el terror ens han conduït fins a un panorama en el qual, la qualitat democràtica és tan penosa, que no acabaríem mai d'enumerar-ne les deficiències. Per l'honor dels avantpassats, fossin del bàndol que fossin, i per la nostra dignitat, necessitem que es faci justícia.
En comptes de realitzar un repàs exhaustiu i conscient a la sanguinària trajectòria de Don Manuel, convertit en demòcrata per pura conveniència, ens hem topat amb un lamentable panegíric, de lloances al pare de la Constitució. La sola imatge d'un nazi, que formés part del Govern de Merkel, resulta plenament inconcebible. Els judicis de Nuremberg van servir per depurar, si més no, algunes responsabilitats. Però a Espanya tot és possible. Després de torturar, massacrar, afusellar i censurar és perfectament vàlid canviar-se de jaqueta i pujar a un pedestal. A partir d'aquell moment, passes a formar part del club dels magnífics comandants de la gloriosa Transició. I del passat, no se'n canta ni gall ni gallina. Així de fàcil. No hi ha Salvador Puig Antich ni cap altre assassinat que valgui, a l'hora de preparar un funeral amb tots els honors. En quina mena de perversió vivim instal·lats?
De la mateixa manera que va succeir amb Juan Antonio Samaranch, de qui només es parlava com a pare de l'olimpisme modern, amb Fraga hem hagut de recórrer, novament, a la premsa internacional, per tenir un retrat fidedigne del seu costat fosc. Aquell que conformava la seva autèntica naturalesa. Una vegada més, els diaris estrangers fan el paper de mirall i ens retornen un reflex de la nostra grotesca imatge. Aquí, resulta que hem d'agrair a Fraga que fos auster. Gràcies per assassinar els nostres veïns i per no robar-nos descaradament, senyor polític. Més enllà de les nostres fronteres, en canvi, ressalten el rol que va tenir al costat de Francisco Franco. Evoquen el tirà, no pas el fals demòcrata. El patètic espectacle d'adulacions i distorsions, per part de la premsa i la classe dirigent, forma part de les escenes més vomitives que he tingut ocasió de presenciar durant la meva vida. Asseguro que no trobo paraules per expressar la repugnància. Espero que les generacions futures no les hagin de sofrir. Tanta humiliació costaria de suportar, francament. Ja no tenim estómac per més mentides.