La violència que ens indigna



Ha despertat més interès mediàtic la trepitjada de Pepe a Messi que les constants violancions dels drets humans, perpetrades a diferents punts del mapa


Vivim mig ofegats, sota una onada d'informació relativa a la trepitjada d'un futbolista, a una gran estrella de la pilota. Periodistes i més periodistes, siguin o no de la secció esportiva, escriuen sobre aquest fet execrable, que hauria de fer caure la cara de vergonya a tothom que gosés mirar-lo i no condemnar-lo amb contundència, una vegada rere l'altra, fins a l'extenuació final. Tanta exageració mediàtica, contrasta amb les capes de silenci que es deixen caure sobre les parts més fosques d'un esport que mou fortunes obscenes, en una societat on les desigualtats amenacen amb incrementar-se salvatgement. No paga la pena analitzar el context ni anar més enllà de la simple imatge, d'una mirada intencionada i una bota que es diposita amb malícia sobre uns quants dits, damunt la gespa. L'espectacle, pueril i ploraner, fa venir basques als espectadors que estem esgotats que ens inundin diàriament amb aquesta banalitat de pati de col·legi, elevada a la categoria de notícia mundial. Hom pot entendre que es magnifiqui l'episodi en els programes especialitzats però no que envaeixi l'espai destinat a la informació de caràcter general, amb una omnipotència titànica. Això no obstant, l'entreteniment forçat no aconsegeuix emmascarar la profunda hostilitat que corca aquesta societat, cruelment assotada per l'elit criminal financera. ¿És més violenta l'acció de Pepe que la rebotiga dels magnats del futbol? ¿Conté més hostilitat el seu gest que el tsunami d'escombraria mediàtica? ¿Per què no es condemna amb idèntica convicció la política de retallades que ens condueix al precipici?

Hem tingut altres caps de turc, aquests dies. Més dianes a les quals apuntar totes les fletxes. El capità del vaixell enfonsat a Giglio, el Costa Concordia, s'ha emportat bona part de les garrotades. El bandarra que va abandonar el vaixell, ha sofert un linxament públic que ha deixat en segon terme les responsabilitats de la companyia i totes les negligències que envolten la indústria dels creuers. ¿Per què s'hauria de parlar de precarietat laboral, avarícia desmesurada, deficiència en els serveis o manca de previsió davant les emergències, si es poden carregar totes les tintes sobre un sol desaprensiu? D'altra banda, ¿no és l'ètica del capità la mateixa dels que han abandonat tants ciutadans arruïnats a la seva sort? ¿On són els polítics, banquers i altres peixos grossos que haurien de respondre del desastre col·lectiu? Tots aquells que han amagat la seva ploma esmolada davant de comportaments molt més condemnables, ara posen el crit al cel per la cara dura d'un capità covard. Curiosa manera d'enfocar l'actualitat.

Després tenim els autèntics clàssics. Soldats enxampats en habituals actes d'humiliació, que tenen la poca traça de gravar en un vídeo com orinen damunt de cadàvers o abusen de menors. Comportaments propis de bèsties inhumanes, que durant la guerra esdevenen normals. Una hipocresia que s'emporta el premi gros. Aquesta vegada ha estat a l'Afganistan, però també es va viure a l'Iraq i es pateix en diferents punts del planeta, amb una regularitat escruixidora. Els drets humans es violen amb total impunitat i silenci còmplice per part de ràdios, televisions i premsa escrita de tot el món. Penso en aquella soldat israeliana que va penjar a Facebook una escena amb presoners palestins, als quals vexava cínicament, amb un somriure als llavis. Les autoritats del país es van afanyar a condemnar-la, amb la mateixa determinació que entorpeixen la tasca de les ONG que volen trencar el silenci imposat sobre els soldats que han hagut de transgredir els seus principis ètics més bàsics, en operacions criminals com la del "Plom Fos" a Gaza. Recomano vivament que visiteu les interessantíssimes i colpidores pàgines de Breaking the Silence, Jewish voice for peace o New Profile. Són tres organitzacions pacifistes, entre moltes que n'existeixen, que defugen la propaganda i treballen contracorrent per assolir una nova manera d'entendre la pau entre israelians i palestins. No acostumen a rebre guardons institucionals, els seus membres no són afalagats amb la fanfàrria pròpia dels grans partits polítics. Tampoc gaudeixen de sucoses fonts de finançament, de poderosos grups de pressió però són transparents i honestos en les seves denúncies. Denúncies sobre una brutalitat constant, exercida sobre persones innocents, que mereixen viure en plena llibertat. ¿No caldria posar un focus ben potent, damunt la seva compromesa tasca?



Comentaris

Traducció del blog