dilluns, 16 de gener de 2012

Fraga ha mort al llit


Fraga saludava el dictador, en una foto d'arxiu. Imatge extreta del diari El País.



El passat 5 de gener, ens assabentàvem que la Comisión por la Recuperación de la Memoria Histórica de A Coruña, demanava a un jutge argentí que encausés l'exministre de Franco, Manuel Fraga Iribarne, per la seva complicitat amb les greus violacions dels drets humans, perpetrades pel cruel dictador espanyol. Malgrat que a vegades se'l presenti com un tirà de cotó fluix, el tío Paco no va quedar enrere en cap de les glorioses gestes que solen embrutar els currículums dels grans dèspotes de la Història. Assassinat, tortura, afusellament, camp de concentració, exili, presó i censura només són algunes de les paraules amb les quals s'associava Manuel Fraga, home de poder, que malgrat la seva vergonyosa tasca repressora, va resistir seixanta anys de vida política. Una figura esborronadora, que ha transitat, en una llarga i plàcida trajectòria, des del bressol del Movimiento fins al cementiri d'elefants que és el Senat. Al marge del seu passat silenciat, la interminable fixació a la poltrona, que hauria de percebre's com una greu anomalia en qualsevol societat democràtica, tampoc ha provocat una gran oposició.

La petició, doncs, ha arribat massa tard. Una vegada més: massa tard. Un dels nombrosos còmplices de la barbàrie ha expirat al llit i, com era d'esperar, bona part de la premsa i classe dirigent li brinden no poques alabances. A banda d'amnèsics incurables, perversos aduladors. Mariano Rajoy s'ha referit a una de les figures polítiques més grans del segle. ABC en destaca la seva grandesa, convicció i talla intel·lectual. El fundador d'Alianza Popular ha mort sense respondre per cap de les greus acusacions esmentades, com en el seu dia li passà al Generalísimo o a l'infame Augusto Pinochet. Res de nou, en aquest país. Les coses s'esvaïen en la boira, s'esborrava el passat, escrivia George Orwell. S'esborrava fins i tot el fet d'esborrar. La mentida esdevenia veritat. Spain is different. Ara toca posar pels núvols la seva tasca durant la Transició. Aquell massiu i desacomplexat canvi de jaquetes, que han elevat a la categoria de mite. Una fal·làcia que és com un mantra. El repeteixen una i altra vegada, com si pel fet de reiterar-lo pogués canviar-se la realitat. Modèlica Transició, exemplar Transició, pacífica Transició. L'anomenada esquerra, acostumada a jugar a dues bandes, també ha estat còmplice de l'engany col·lectiu. Convindria tenir-ho present.

Tota aquesta hipocresia desfermada em condueix al doctor Mohamed al-Baradei. L'home en qui més confiaven els egipcis s'ha retirat de la cursa presidencial perquè considera que, en el fons, res no ha canviat en el seu país. Resisteixen les mateixes estructures ecleròtiques i ell no vol tenir-hi res a veure. ¿Us imagineu que un referent de la seva talla hagués alçat la veu, amb tanta contundència, l'any 1978? ¿Algú és capaç de visualitzar una vella glòria del franquisme, a dins d'una gàbia, a punt per ser jutjada, com hem vist a Hosni Mubàrak? Els egipcis han estat víctimes d'una fèrria repressió però, en alguns casos, han mostrat més determinació que els nostres pretesos representants. Els revoltats de la plaça Tahrir hi tenen molt més a perdre però segueixen resistint: no volen perpetuar eternament una mentida. Al-Baradei ens ofereix, des del castigat Egipte, una mostra exemplar de dignitat democràtica. Un exercici que, a casa nostra, encara tenim pendent.