El feixisme és com una onada


Recordo una classe a la Universitat. Estàvem estudiant els Big Five, cinc grans trets que defineixen la personalitat, així com altres models que posen l'accent en aspectes estrictament individuals. Les esmentades teories i els seus punts dèbils em van fer pensar en els conflictes bèl·lics i la manera com algunes persones canvien radicalment de conducta, en funció de l'entorn en el qual es mouen. El grup també és important. Vaig preguntar al professor pel motiu d'aquella dissonància. Em va respondre amb unes quantes vaguetats perquè a determinats docents, per més investigacions que publiquin, quan els fas sortir de la seva capelleta, els fa una mandra terrible contestar amb un mínim de profunditat. Posen en marxa la moviola i no els treguis d'allà. Incomoditats, les justes. A mi em continuava rosegant la curiositat. Una persona aparentment pacífica, treballava tranquil·lament al seu barri, era un veí exemplar. Després l'enviaven a la guerra i es convertia en una màquina psicopàtica de matar. Els valors de convivència pacífica que regien la seva quotidianitat eren substituïts per uns altres, suposadament superiors. Mare pàtria, democràcia absoluta, llibertat duradora, exèrcit nacional. Diguem-li com vulgueu. En aquest sentit, us recomano el reportatge sobre el glamurós soldat Patrick Hennessey, publicada aquest cap de setmana al dominical d'El País. Un jove culte i atractiu, amb un discurs que posa els pèls de punta. Al meu entendre, la fredor l'ha salvat del trauma. Més endavant, experiments com el de Milgram o la presó d'Stanford, malgrat les crítiques rebudes, van oferir-me algunes claus per a comprendre de quina forma salvatge la col·lectivitat pot arrossegar-nos, com una onada, cap a l'obediència cega. Altres estudis han posat de manifest el costat fosc del comportament grupal. Ahir a la nit, a La 2, van emetre Die Welle, una exitosa pel·lícula alemanya basada en l'experiment que el professor d'història Ron Jones va realitzar amb els seus estudiants adolescents, per a mostrar-los el funcionament dels règims feixistes. Al principi del film, els nois i noies tenen seriosos dubtes sobre si els moviments autocràtics serien possibles a l'Europa contemporània. Encara que la proposta pedagògica real es va aturar a temps, en la ficció, té unes conseqüències del tot imprevistes. Aprofito per animar-vos a què en descobriu el desenllaç pertorbador, que es queda clavat ben endins, com si es tractés d'una ferida patida en carn pròpia.

Tot llegint la premsa, aquests darrers dies, he topat amb Silvio Berlusconi i el recolzament que, malgrat tot, rep del poble italià. Les sanguinàries dictadures del món àrab i el nostre passat recent, que de tant en tant truca a la porta. La creixent retallada en l'àmbit de la cultura i el profund menyspreu que pateixen les humanitats, pedres angulars del pensament crític. L'omnipresent terrorisme, sigui del signe que sigui. Tot plegat fa pensar en perills aparentment irrepetibles, que ens sotgen eternament des d'algun racó insospitat. L'empenta maligna de la multitud, la ideologia única, el rebuig a la dissidència. L'odi a l'enemic.


Comentaris

Clidice ha dit…
Fascinant el tipus, en Hennessey no pas el Berlusconi. "Todos tenemos una determinada cantidad de valor que vamos gastando y ya está", si prescindim de la guerra, he reconegut moltes emocions viscudes ran de situacions d'estrés màxim, que t'acaba envoltant una fredor, destinada a protegir-te.
Hi ha una mena de fredor, o distància emocional, que és imprescindible per no defallir. Aquesta actitud, juntament amb el nivell eductiau, es considera protector davant de situacions xocants.De tota manera, inquieta bastant que aquest noi no emeti cap tipus de discurs crític al voltant de la massacre de l'Iraq, una guerra de la qual molts soldats van tornar traumatitzats, precisament perquè la missió no tenia cap mena de sentit, més enllà de la destrucció per la destrucció. I ara diu que es vol dedicar a treballar pels drets humans! Quin món tan complicat!

Traducció del blog