La vigència de Plató i Aristòtil

Plató i Aristòtil a L'escola d'Atenes, cèlebre pintura al fresc de Rafael Sanzio

Malgrat el profund menyspreu que pateixen les humanitats a la Universitat i en el conjunt de la societat és impossible eludir la seva vigència. Per més que pretenguem girar-los l’esquena, els clàssics sempre tornen. Per exemple, quan estudies les escoles psicològiques modernes i evolucionades arriba un moment en el qual és necessari estirar del fil, per esbrinar d'on procedeix aquell coneixement. Fins i tot la investigació aparentment més pionera, es sosté gràcies a uns fonaments remots, els quals constitueixen la base del corpus teòric. Personalment, en aquest interessant procés d'arqueologia científica topo ben sovint amb Plató i Aristòtil. De fet, regularment, necessito una dosi de pensament profund, si se'l pot anomenar d'aquesta manera. És com si, a partir d'aquelles pàgines, tot allò que pugui llegir o escriure a continuació, per més banal que sigui, agafés una consistència especial. La diferència entre perdre's per un camí ral, ple de sots i de pedres, i agafar una drecera segura. Mentre llegia les darreres novetats sobre envelliment actiu i satisfactori, el tema de la meva tesi doctoral, vaig topar amb la visió positiva de la vellesa, concebuda per Plató. La tradició platònica, a diferència de l'aristotèlica, considerava que l'ésser humà envelleix tal i com ha viscut, la qual cosa indica que la persona ha de preparar-se per a l'envelliment al llarg de tota la seva vida. Posteriorment, Ciceró, amb el seu De senectute, plantejaria com la virtut humana creix amb l'edat. En Plató i Aristòtil, hi trobem, doncs, les dues grans visions que han marcat la gerontologia. A grans trets, la percepció dels avantatges i les xacres de la senectut. En definitiva, el joc de guanys i pèrdues que vivim amb el pas dels anys. Per altra banda, en matèria psicoterapèutica, he tornat a ensopegar amb els dos savis grecs. En Plató hi rau l'origen de la psicoanàlisi, un plantejament absolutament lúcid sobre els somnis i les passions, clarament precursor del pensament freudià. Plató considerava, igualment, els efectes de la paraula sobre la vida anímica. Si el discurs era bell, pensava, produïa un estat d'harmonia en totes les parts de l'ànima. El seu deixeble distingia els diferents usos de la paraula, utilitzada a l'antiguitat clàssica amb finalitats curatives. Segons Aristòtil, l'exercici de la recta raó conduïa a una vida feliç. Parlava de la virtut, com un punt mig entre dos extrems viciosos. El valor, per exemple, es situava entre la covardia i la temeritat. Res més proper a la psicologia moderna. Per més que ho embolcallem de ciència, es tracta de la mateixa erudició, revisada una i altra vegada, segons les circumstàncies històriques. En el fons, hi ha una lluita subjacent, que es repeteix al llarg dels segles: la pugna contra el dogmatisme. La filosofia és necessària per a la supervivència. Ja sigui a través de veritats màgiques, preceptes religiosos, enunciats psiconalítics o publicitat farmacològica, la tendència a la rigidesa i la impsosició d'una veritat absoluta és un perill que mai no podrem subestimar. Sense pensament crític, no hi ha llibertat. Per això, és clar, sempre hi haurà algú que provarà, vanament, de fer-la desaparèixer.