La tisorada més despietada


Percebo un malestar extraordinari en relació a les retallades sanitàries. A la premsa, a la feina, al carrer. Hi ha un rebuig gairebé unànime a la monumental tisorada. Boi Ruiz ha fet esplèndida Marina Geli. De bon començament, va ser un fitxatge rebut amb ampli recel. Malgrat la Creu de Sant Jordi, la seva trajectòria no l'avalava per formar part de l'anomenat Govern dels millors. En el seu cas, el currículum li fa justícia. És innegable que els guanyadors de les eleccions han tingut assessors d'imatge competents. És tan cert com que no n'hi ha prou amb un embolcall bonic, si allò que s'amaga a l'interior és un caramel enverinat. En temps de crisi, precisament, caldria reforçar l'atenció santària i la cultura, per no fragilitzar encara més la població. Malgrat que Artur Mas pugui haver estat encertat en altres àmbits, no s'entenen certes mesures si no és per afavorir interessos particulars. Si més no, el món hospitalari està en peu de guerra. La rebel·lia és una notícia encoratjadora. La passivitat ens ha fet perdre llibertats a marxes forçades. Vàrem creure que ja havíem conquerit la democràcia, que no calia lluitar-la, dia a dia, rajol a rajol. Al meu entendre, la crisi econòmica ha estat el pretext ideal per a començar un procés de privatització llargament esperat. M'imagino que els grans beneficiaris de les mútues deuen cantar d'alegria. No serà pas per l'orgull d'oferir un servei de qualitat als usuaris ni tampoc un sou digne als facultatius. Quant a la meva experiència, em sortiria més a compte treballar en un restaurant de menjar ràpid que oferir-los els meus serveis. Tant de bo les investiguessin a fons, les mútues, em temo que sortiria feina de neteja per molts anys. En relació a la salut mental, ja prou castigada, pobrissona, suposo que l'impacte serà considerable. Des del meu punt de vista, vivim una època de retrocés considerable, tal i com ha passat en altres moments de la història de la psiquiatria. Per la manca de professionals a la sanitat pública i pels tentacles opressors de la indústria farmacèutica. Afortunanadament, fins i tot en etapes ben fosques, han sorgit punts de llum que han permès avançar. Ho dic per aportar un gram d'esperança, més que res, perquè avui ho veig tot bastant obscur.

Una senyora em deia ahir: millor que no ens posem malalts. Millor que no.


Comentaris

Clidice ha dit…
La sensació de desemparança que comença a tenir la població no pot portar res de bo. Sembla mentida que hàgim caigut en un parany tan terrible i que encara ningú sigui capaç d'aixecar-se i dir-ho ben alt i clar. Els duraran gaire les muralles del castell?
No ho sé pas però, al marge dels mitjans, que sempre ho presenten tot de color rosa, la 'gent del carrer' està bastant empipada per no fer servir un adjectiu més gruixut. La retallada de la sanitat és la cierereta del pastís. Mentrestant, hem de veure com tota mena de corruptes declarats, es passegen pels millors restaurants com si res, amb el cap ben alt!

Traducció del blog