Cent dos intel·lectuals sirians


L'antiga ciutat de Palmira, al desert de Síria. Foto de National Geographic.


Quan hom es refereix al món àrab, de segons quina manera, fa la impressió que es tracta d’una massa homogènia que funciona segons uns senzills paràmetres de comportament. El món àrab això, el món àrab allò… com si fos un gegant que jeia gairebé adormit i ara s’hagués despertat violentament, desbocat i cridaner. Mentre branda braços i agita cames, el gran ogre provoca esdeveniments mundialment imprevistos. Em vénen al cap les paraules de Juan Goytisolo, un dia que feia esment a la por que li generen les grans etiquetes col·lectives: a duras penas puedo representarme a mi mismo. Evidentment, parlem de milions de persones, que viuen en diferents països, ciutats, pobles i barris, cadascun d’ells amb la seva peculiar idiosincràsia.

Malgrat les honroses excepcions, suposo que no hi ha prou recursos per oferir una visió lliure, profunda i de qualitat, que defugui els tòpics orientalistes. Cal no oblidar el vincle estret que històricament ha unit els interessos econòmics amb la tasca periodística, acadèmica o literària. Una vegada més, certs tertulians estrella semblen més interessats en el seu lluïment personal i la defensa de determinats sectors de poder que en la complexitat de la informació que transmeten. S’enreden a repetir banalitats i bramar eslògans tronats, després d’haver passat quatre dies tancats en un hotel, badant per la finestra. Quins terribles estralls, causa la vanitat!

Les imatges que ens arriben estan vinculades majoritàriament a la follia revolucionària. Una riada formada per homes, dones i criatures enfervorides. Clamen per la llibertat, moren assassinats, fugen desesperats a les fronteres. Percebem pocs detalls, pocs matisos. Poca pluralitat cultural i religiosa. D’una o altra manera, com deia, es repeteixen els mateixos estereotips grotescos, els quals impedeixen copsar la infinitat de realitats ocultes, condicionats també com estem pel bloqueig que imposen els règims totalitaris. Arran d’aquest fenomen, doncs, m’adono de la inanició informativa de la qual hem estat i som víctimes. Per tal d’omplir aquest buit, he començat a seguir la sèrie de reportatges –molt interessants- que el programa 60 minuts dedica al Iemen, Egipte, Líbia o l'Iran. No es pot dir que solucionin gran cosa, però més val això que res. Tot és començar. Potser algun dia reflexionaran seriosament sobre Qatar. En cas contrari, haurem de seguir el savi consell de Sandro Rosell, segons el qual no se’n pot parlar sense haver-hi viatjat. La gent a Qatar és realment feliç, assegura el president blaugrana.

Darrerament, el focus d'atenció és a Síria. Pels crims salvatges del règim de Bashar al-Assad. Per primera vegada, al marge dels guerrers de facebook i twitter, sento a parlar del paper dels intel·lectuals, en aquests moviments incipients de canvi. Cent dos escriptors i periodistes han condemnat la brutalitat de la repressió i han instat, al manteix temps, a què altres companys trenquin la barrera del silenci. Com que trobo necessari cercar punts de connexió, recordo el nostre dictador i la seva herència maligna. Salvant totes les distàncies, no veig tan forassenyat reivindicar un manifest de característiques similars, a casa nostra. Per què s'obstinen a callar, aquells que haurien de parlar, amb veu ben alta i clara?


Comentaris

Clidice ha dit…
Potser si que no se'n pot parlar si no hi has estat, malgrat que, moltes vegades, quan hi ets només veus el que vols o el que et volen fer veure. O sigui que no m'és útil aquesta frase del senyor Rosell. Ara, si els que teòricament ens han d'explicar la realitat, periodistes i analistes, ho fan d'una forma tan indocumentada i maniquea, no m'estranya que, tots plegats, siguem una colla d'ignorants i ens la passem pontificant de coses sobre les quals no en sabem un borrall. Una reflexió excel·lent, gràcies.
Bé, la referència a Rosell era una ironia... diguem que està força interessat en promoure una imatge idíl·lica de Qatar. Penso que tant ell com qualsevol president de club esportiu té bastant clara la prioritat econòmica. Això si, encara no sabem el preu que n'haurem de pagar. Pel que he llegit, en alguns d'aquests països també hi ha un control exhausitiu de la massa turística. O sigui que, efectivament, viatjar-hi tampoc és cap garantia...

Traducció del blog