Consciència difusa

Després de passar uns quants dies absolutament abduïda per diverses obligacions, tradicionalment qualificades com a femenines, m'adono que és francament complicat posar-se a escriure novament amb un mínim de concentració. Em sento incapaç de teclejar un article extens, ni molt menys unes quantes ratlles per a la tesi doctoral. Avui preparo un parell de casos i em decanto pel blog perquè aquestes tasques requereixen un esforç més modest. Teòricament, és un dia festiu però, com que sóc autònoma, visc en un altre planeta. Amb un tímid apunt em donaré per satisfeta. Malgrat els incovenients, no sé viure sense escriure, alguna cosa haig de fer. Sense cap pretensió de comparar-me amb elles, recordo algunes escriptores que han publicat novel·les extraordinàries i, al mateix temps, han hagut d'assumir incomptables responsabilitats. Ho trobo una proesa realment heroica. Ara mateix, organitzaria una manifestació per a reivindicar que caldria erigir-los un monument, al centre de cada poble i ciutat on varen viure. En els meus apunts -un caos inintel·ligible per algú altre que no sigui jo mateixa- hi figuren diversos temes dels quals tinc intenció de parlar-vos properament. A diferència d'altres dies, com us deia, em costa una barbaritat escollir-ne un i desgranar-lo. Estic espessa. Quan rellegeixo el que he escrit, ni tan sols percebo si el text té cap mena de sentit. El meu pobre cervell vaga d'un lloc a l'altre, sense rumb definit. A força d'estar pendent de múltiples qüestions, tinc dificultats per entrar en allò que la psicòloga Jean Shinoda Bolen anomena consciència focalitzada: l'habilitat per a centrar-se profundament en un sol objectiu. En contraposició, estic situada en una consciència difusa, de la qual em costa alliberar-me. Sé que no descobreixo la sopa d'all però no és d'estranyar el monopoli masculí en el món de la literatura o el coneixement científic, si tenim en compte el flagrant robatori de l'espai mental de les dones, perpetrat impunement durant segles. Quina greu injustícia!