Periodisme a la corda fluixa




Un dels temes que trobo més apassionants és l'estudi de les entranyes del periodisme actual. Tal com jo ho veig, allò que s'exposa en els informatius no té la més mínima transcendència, si ho comparem amb la rebotiga. Potser perquè no puc concebre la salut mental sense la lucidesa. I tot em resulta perillosament opac, en els últims anys. Tal vegada per això tampoc no puc passar sense escriure al blog, per ordenar modestament aquest caos que vivim. Com que he treballat en premsa local -una versió microscòpica de les altres- sóc perfectament conscient de la cotilla que imposen a la llibertat d'expressió. Si reflexiones massa, puntada de peu al cul. Quan llegeixo La Vanguardia, penso en el grupo Godó. Si es tracta d'El País, recordo Prisa i els altres poderosos canals que controla. Si fullejo El Mundo, només tinc presents les rocambolesques martingales del director i l'enveja oceànica que professa cap als adversaris mediàtics. La monstruosa premsa socialdemòcrata, esca de tots els mals. I així podríem continuar i repassar els mitjans més potents, a través dels quals ens arriba el major volum de notícies. Per altra banda, segur que molts de vosaltres ja teniu força clar quins tertulians i opinadors estan adscrits als diferents partits polítics o grups econòmics, per defensar disciplinadament els seus interessos. Em remeto a un comentari, fet en un debat a RAC1: això no ho dic perquè si no demà no em trucareu.
Arriba un punt, que gairebé no em puc centrar en un text, sense preguntar-me quin motor invisible ha conduït aquelles línies fins als meus ulls. Quins moviments ocults, han portat aquest o aquell periodista a caminar en una o altra direcció? Per quin motiu són tan rematadament insubstancials algunes columnes, amb la quantitat de temes compromesos que hi ha per abordar? Completament esgotada de postures monolítiques, escolto un parell d'entrevistes reveladores, que aporten una mica d'aire fresc al penós escenari. Una, a l'alternatiu Pascual Serrano i l'altra a José Antonio Zarzalejos, exdirector d'ABC, gens sospitosos de pertànyer a la mateixa corda ideològica. Això no obstant, tenen quelcom força important en comú: el desencís respecte l'ofici periodístic convencional. Serrano ha publicat Desinformación, en el qual procura que el lector obri els ulls respecte els mètodes que existeixen actualment per ocultar la veritat, essencialment, a través de l'asfíxia informativa, un soroll constant, que silencia la pluralitat necessària en qualsevol sistema democràtic. Sense jutjar en absolut el periodista, que lluita legítimament per a la supervivència, el descriu com un funcionari impotent, un administratiu que treballa en una dictadura. Zarzalejos és autor de La destitución, en el qual hi narra les seves peripècies amb el trio la, la, la: Esperanza Aguirre, Federico Jiménez Losantos i Pedro J. Ramírez, en afers tan sensibles com l'atemptat de l'11-M. Confessa que aquell professional que vol conservar la dignitat no pot evitar certa desolació, solitud i amargor. Vet aquí que cada vegada apareixen més desertors però, per altra banda, també més canals on acudir, per a cercar visions complementàries. Però això, és clar, requereix una actitud activa, que ens allunyi del sedentarisme al qual estàvem tan ben acostumats. Dins de la desesperança, doncs, encara hi ha un lloc per a creure en la reconstrucció. Personalment, em deixo caure per indrets digitals concrets i cada vegada llegeixo més llibres, que m'ajudin a combatre la superficialitat imperant. Ja hem viscut massa anys de tirania per caure novament en els mateixos vicis. No ho podem consentir de cap manera. No i no.


Comentaris

Clidice ha dit…
Just arribo del blog de Pascual Serrano, m'interessava veure que en pensava ell de tot això de wikileaks. Aquesta setmana passada vaig estar a Galícia, seguint els programes de ràdio que arribaven a l'aparell del cotxe i llegíem la premsa que hi havia a l'hotel, vam tenir la sensació que quan tornessim a casa hi trobaríem els cascos blaus de l'ONU. Realment, encara queda algú que es cregui la premsa? I els periodistes, què hi diuen a tot això? perquè veus com la de'n Serrano, o en Zarzalejos, no abunden.
Benvinguda altre cop a la Catunya real, que no és fantàstica però si un xic millor de com la perceben des d'altres indrets de la Península. Penso que cada vegada hi ha més veus com les d'aquests dos periodistes, una altra cosa és que no tinguin altaveus des d'on manifestar-se... i, malauradament, crec que encara hi ha massa ciutadans que creuen que quan miren la televisió i escolten la ràdio estan ben informats... Hem de començar canviar nosaltres mateixos!

Traducció del blog