Juan Goytisolo, només una estona



El Millennium d'ahir girava al voltant de la figura de Juan Goytisolo. Es podria haver escollit qualsevol pretext per convidar-lo. Però sempre hi ha d'haver un motiu concret, que respongui a la lògica comercial i televisiva, fins a cert punt comprensible. L'escriptor ha rebut recentment el premi Don Quijote de la Mancha. Al mateix temps, s'ha reeditat el seu llibre sobre l'oblidat Blanco White, que conicideix amb el 200 aniversari de la independència d'Amèrica llatina. Sempre és interessant sentir-lo parlar, per la seva singularitat, coratge, humilitat i enorme talla intel·lectual. Amb tants atributs destacables, al marge que hom coincideixi més o menys amb les seves idees, no és d'estranyar que agafés les maletes i decidís mirar-se el país des de la perifèria -utilitzant les seves pròpies paraules-. Tal com jo ho veig, el seu admirable recorregut deixa a nombrosos columnistes egòlatres a l'alçada del betum, malgrat tot el protagonisme que puguin acaparar. Ara bé, amb una horeta escassa de programa poca cosa van exposar. És gairebé dolorós convidar persones tan brillants i haver-se de conformar amb un trist pica-pica dialèctic. Quina llàstima que tots els espais culturals singuin tan justets. Amb prou feines començaven a entrar en matèria, que es va tallar en sec el debat. Bona nit. Ja n'heu tingut prou. Parlaven de les arrels del terrorisme, del nacioanlfutbolisme, de la creixent dificultat de guanyar-se la vida escrivint... És clar, no era qüestió d'allargar-se massa, encara ens aviciaríem a pensar i això suposaria un terrible daltabaix. Mentrestant, en altres cadenes, diversos analfabets incurables disposaven d'hores i més hores per desgranar les seves lamentables trifulgues, en un context de crueltat que feia saltar les llàgrimes. Soroll i degradació. Una nova forma de censura?


Comentaris

Traducció del blog