El problema és l'escopeta?




Per a obtenir un permís d'armes a Catalunya, només cal superar una breu prova psicològica



No es pot negar que a Olot estan de pega. Alguns mitjans han repassat amb delectació morbosa tota la llista de calamitats que han sotraguejat la ciutat, en els darrers anys. El segrest de la farmacèutica, els crims del zelador de La Caritat i, finalment, l'assassinat a sang freda de quatre persones, que ens ha commocionat recentment. Seria injust estigmatitzar, cercar en aquesta localitat components específics de violència, simplement, els ha tocat la macabra loteria. Dit això, no està de més advertir de la simplicitat d'alguns enfocs sensacionalistes, que no aprofundeixen en absolut en el context psicosocial en el qual s'han donat els actes venjatius. No es poden fer hipòtesis definitives, és complicat analitzar els fenòmens violents, però sí que sabem sobradament que hi ha contextos que els afavoreixen més que d'altres. Ens podem aventurar perfectament a fer algunes observacions al respecte, sense cap ànim de pontificar. Malgrat totes les diferències, recordo aquell fragment de Bowling for Columbine, del controvertit Michael Moore, en el qual s'intentava analitzar la diferència entre Canadà i els Estats Units, a propòsit del conegut assassinat múltiple en un institut nord-americà. Tot i que el director ofereix una visió indubtablement demagògica als documentals, tampoc es pot negar que la seva popularitat ha contribuït a difondre la part més obscura de la primera potència mundial. En l'era de la globalització, no n'estem pas tan al marge, ben al contrari. Tenim tropes a l'Afganistan, en un enfrontament bèl·lic enverinat, del qual en coneixem ben poca cosa -tot i les filtracions de Wikileaks-. La seva tesi per explicar la diferència entre els dos països veïns, amb índexs de criminalitat radicalment diferents, no era pas la taxa de tinença d'armes, perquè se situava si fa no fa en els mateixos nivells, sinó el discurs de la por injectat insidiosament als ciutadans a través dels mitjans de comunicació, així com unes precàries polítiques socials, la desigualtat entre rics i pobres, la segregació racial o la tendència a solucionar els conflictes per la via de la violència. En una entrevista al programa Àgora, el professor David L. Altheide, expert en el discurs de la por als Estats Units, confirmava parcialment els raonaments de Moore. Tornem a Olot, perquè aquest país també té una malaurda tradició en la crònica negra. Un dels factors explicatius del drama ha estat la laxitud de les proves per a obtenir el permís d'armes. No seré jo qui defensi que no s'haurien d'endurir, penso que quants més filtres hi hagués, millor. Ara bé, no podem quedar-nos només en aquest punt i oblidar el que ha passat, com si fos un fet merament accidental i formés part natural de qualsevol societat. Tenim un crisi econòmica al damunt, un Govern que no resol de manera efectiva la situació i uns mitjans de comunicació que tampoc contribueixen a generar un clima de tranquil·litat ciutadana. En aquest context, és més fàcil optar per la via dràstica i abandonar el recurs del diàleg o la justícia, que a tants ciutadans els comencen a semblar infructuosos. Un dels fets que més em va intranquil·litzar, va ser llegir en alguns fòrums com els actes criminals de Pere Puig eren justificats per alguns comentaristes. Ho deixo aquí.



Comentaris

Clidice ha dit…
Em sembla una indecència la lleugeresa amb que, des d'alguns espais suposadament vinculats a l'esquerra, s'ha defensat les morts dels "capitalistes" com un acte de justícia social. És molt trist com algunes persones poden arribar a considerar amb tanta lleugeresa la vida dels seus conciutadans, sobretot quan, tantes vegades, es posen les mans al cap per un animal, per exemple. Vénen ganes de vomitar quan te n'adones que vivim en un món on, tothom sense excepció, no té ni el més mínim respecte per la vida dels altres. Repugnant.
A veure, jo no diria que tothom sense excepció no té respecte per la vida aliena, em sembla una afirmació un pèl excessiva, més aviat penso que és molt fàcil caure en un clima de relativisme en una societat on la violència es manifesta de moltes i diverses formes... un fet criminal com aquest s'hauria d'analitzar des d'una perpectiva social i psicològica més completa, vaja, penso jo.
Clidice ha dit…
Serà Clara que estic llegint i escoltant massa frases exculpatòries, com si un administratiu d'un banc, o un sostelegat, siguin responsables de la crisi mundial i que paguin amb la vida sigui perfectament lícit. He arribat a llegir, sobretot des de l'esquerra, autèntiques barbaritats. I serà que em toca de prop, però no em fa gràcia pensar que, quan surt de casa al matí el pare dels meus fills, corre perill de mort, només perquè necessitem creure que els jueus han enverinat els pous i han provocat la pesta. Que vagin a pelar al senyor Botín si tenen el que cal tenir. I a les famílies dels que han mort injustament, dubto molt que vegin que aquest acte, un assassinat sense cap ni peus, tingui cap lectura. I menys per part d'algú que, pel que sembla, cobrava 1.000 euros a la setmana i algú que no eren ells, només n'hi devia dues de setmanades.
No es tracta de justificar res, suposo que no s'ha entès això en el meu missatge, simplement he intentat exposar l'estat de la qüestió. Hi ha molta gent que ja no confia en la justícia ni en el fet que el Govern tingui capacitat per solucionar els problemes. Desgraciadament és així. I desgraciadament, també, hi ha persones que ho aprofiten per justificar actes criminals com si, en aquest context, tot estés permès. De tota manera, ja he especificat que no volia pontificar, només aportar uns quants elements de reflexió, que mai no estan de més...
Clidice ha dit…
Definitivament m'he expressat malament. No penso pas que ho justifiquessis, només reflexionava en veu alta d'una tendència a l'amarillisme i a l'opinió sense reflexió que veiem en medis generalistes. Avui sembla que al periodista ja no li cal fer la seva feina, que en té prou amb obrir els micròfons i que "algú" expliqui el seu drama, sense comprovar res, i que això s'escampi per la xarxa, aprofitant la tendència al sentimentalisme de la mateixa. La falta de rigor ho permea tot avui. No pas aquest blog, en el qual penso que fas reflexions, que si bé no cal que hi estigui d'acord, em semblen molt elaborades.

Gairebé només estic totalment en desacord amb tu en coses de futbol, però, és clar, ningú no és perfecte. ;)

Traducció del blog