La bandera híbrida


El PPC ha mostrat una bandera identitària bicèfala durant la campanya, fins ara desconeguda per una servidora


Dia de la Constitución Española. Jornada que he triat per abordar un afer que em porta de corcoll. La bandera. El tema de les banderes és cosa seriosa, s'ha d'anar amb peus de plom, a l'hora de referir-s'hi. Avanço d'entrada que no vull ferir cap sensibilitat política. Encara que tingui les meves pròpies conviccions, considero fonamental el respecte a les alienes, sempre i quan no vulnerin els drets humans. Malauradament, ha estat a punt d'entrar al Parlament algun grup extremista, amb ideologia clarament racista, mentre que alguns aspirants s'han passat set pobles en els seus discursos. Aquesta és una qüestió que caldria abordar amb tota la seriositat requerida i que deixarem per un altre moment. Em sembla preocupant -encara que malauradament sigui freqüent- el menyspreu sistemàtic d'alguns cap a la ideologia dels altres, només pel fet que no comparteixin el credo de la capelleta pròpia, sigui quina sigui. L'exabrupte és tan fàcil i rentable que sembla que cada vegada sigui més complicat fer treballar el cervell, a la recerca d'un argument ben fonamentat, que enriqueixi el debat democràtic. Amb aquest missatge, però, només pretenc posar modestament de relleu un complex mosaic identitari, susceptible de generar certa confusió i el qual, d'alguna manera, mostra la pluralitat de la nostra societat.
Gairebé cada grup polític opta per una identificació simbòlica concreta. Són pocs els partits que no es recolzin en una bandera. És una opció tan vàlida com les altres, encara que quedi poc clar que defugin el nacionalisme, tal i com sostenen. Algú es pot sostreure d'alguna forma de nacionalisme, en aquest país? Fins ara, coneixíem l'estelada -cada cop més present en el paisatge català, especialment després del 10-J-, representant de l'independentisme; la senyera -alguns en fan servir nou, en honor al Petit Príncep-, utilitzada bàsicament per al catalanisme autonomista; la bandera espanyola, emprada per a ressaltar l'espanyolitat de Catalunya i, finalment, la bandera espanyola amb àliga incorporada, que encara es deixa veure per algun balcó o blog, especialment en dates assenyalades. La darrera, queda clar, m'inquieta profundament i entraria dins del grup de les inacceptables. A les quatre velles conegudes, s'hi ha afegit una nova variant. Ignoro si abans existia, en tot cas, jo la desconeixia. És la bandera híbrida, que incorpora la bandera espanyola i la senyera, a parts iguals. D'aquesta manera, suposo que s'intenta representar una part de la ciutadania que podria recelar de les anteriors. A la imatge, la veiem en forma de pin, popularitzada pel PPC durant la recent campanya electoral. Ara bé, cal matitzar que en la seva versió de tela, la bandera adopta un naixement espanyol -dues franges vermelles i una de groga- i un final, com si fos un serrell, que incorpora les quatre barres catalanes. Aquí és on entren els meus dubtes existencials. Quina proporció de catalanitat i espanyolitat pretenen representar, amb aquest format? Els ciutadans que la fan onejar, tenen una base interior espanyola, que culmina en un colofó catalanista? És possible mantenir aquesta bicefàlia, sense caure en la ciclotímia? I pels ciutadans que ho senten a la inversa, quina seria l'alternativa? Hauríem de crear una bandera híbrida invertida per a ells? La confusió que pateixo és notable i està servida. Veig clar que necessito una teràpia identitària de shock. O potser una llarga psicoanàlisi històrica. Ja no sé quin mar navego!



Comentaris

Traducció del blog