Una galleda d'aigua freda


L'any 2004, em vaig matricular, amb molta il·lusió, a un curs de doctorat de psicologia a la Universitat de Girona. Després de cursar les assignatures i de fer els treballs corresponents, vaig dedicar-me en cos i ànima al projecte de recerca. Van ser dos anys d'esforç, de sacrificar caps de setmana i també, perquè no dir-ho, de pagar religiosament matrícules, crèdits, quotes i taxes de tota mena. Fa uns mesos, vaig presentar la meva tesina davant del tribunal d'estudis avançats i tot va anar com una seda. Vaig assolir una qualificació d’excel·lent per unanimitat.

La sorpresa va venir quan vaig sol·licitar a les meves tutores de fer la tesi doctoral. La seva resposta va ser el més complet dels desànims. Em van dir que "no era el camí més adequat per a mi" i que aquest esforç només estaven disposat a fer-lo aquells estudiants que volien emprendre una carrera acadèmica dins de la Universitat. Em van pintar una cursa d'obstacles tortuosa, que no em conduiria enlloc. També em van assegurar que no els quedava ni mica de temps, per la qual cosa, de totes totes, no em podrien dirigir la tesi. Val a dir que no em oferir cap alternativa concreta. Em podrien haver adreçat a algun altre doctor, que disposés de més temps per dedicar als doctorands. En comptes d'això, em van convidar amablement a treure'm del cap la idea de continuar el camí que havia començat. Em vaig posar en contacte amb el Síndic de la UdG, per preguntar-li si aquest procediment era habitual. Em va respondre que “les coses funcionaven així” i que acceptar una persona en un grup de recerca era “com contractar un treballador en una empresa”.

Mai m'hagués imaginat que el paper de la Universitat fos el d'enfonsar els alumnes en la misèria. Tampoc puc entendre que es tallin les ales d'aquesta manera a les persones que estimem el coneixement i estem disposades a invertir tot el temps i l’esforç en un projecte d'investigació. El que em sap més greu és que no m’informessin el primer dia. Estaria bé que, quan algú comença un curs de doctorat, l'advertissin que fer la tesi és una opció reservada a uns quants privilegiats. D’aquesta manera, s’evitarien falses expectatives. També lamento que, darrere meu, vinguin altres alumnes a qui els caigui la mateixa galleda d'aigua freda. No es tracta només del desengany que puguin experimentar, sinó del fet que, a poc a poc, construïm una societat mediocre on, els mateixos professors, presenten magre el futur de l'estudiant i són, en part, responsables de molts fracassos.

Per descomptat, vaig moure fils per poder fer la tesi en una altra universitat, privada en aquest cas. En aquests moments, ja estic inclosa en un grup de recerca, de la mateixa línia que havia iniciat. Haig de fer un esforç econòmic extraordinari, però penso que ningú em pot treure el dret a tirar endavant.

Comentaris

Gràcies, no s'ha de tirar mai la tovallola!
Dona Rebel·lada ha dit…
He caigut per casualitat al teu blog i m'ha agradat moltíssim.

Pel que dius sobre el doctorat es veu que és un problema diari a totes les universitats. Jo sóc encara estudiant però tenia una companyera (becaria) que m'explicava coses d'estes.

Un exemple, va ser un professor que es va barallar en un dels companys del departament (molt amic del cap de departament) i uns mesos després va desaparèixer. Una cosa estranya perquè estava fent la seva tesi.

O professors de tesi que et desanimen i coses per l'estil, què t'he de dir jo.

Només volia donar-te ànims ;)

Un salut!
Gràcies pel teu comentari. Jo també tinc companyes que me n'expliquen de tots colors. Es giren una estona i ja tenen quatre ganivets clavats a l'esquena. És una llàstima perquè se suposa que el món universitari hauria de ser un model de civisme i amor pel coneixement. Però, malauradament, moltes vegades no és així...

Traducció del blog