L'amor és un miracle

Avui m'he recordat d'una persona que vaig conèixer fa uns quants anys. N'havia passat de verdes i de seques amb el seu marit. Rondava la seixantena quan va decidir que ja no aguantaria més humiliacions. Es va separar. Els fills s'havien fet grans i havien construït una vida lluny de la ciutat dels seus pares. Mai se'm va passar pel cap que tornaria a tenir parella. Un bon dia, va conèixer un home, més o menys de la seva edat, vidu i sense fills. Quan m'ho va explicar, incrèdula, vaig pensar que s'estava posant altra vegada a la gola del llop. Els meus prejudicis, ben instaurats, em deien que, els homes en aquesta situació, estaven més preocupats per empaitar jovenetes que per interessar-se en una dona de la seva edat. Però m'equivocava de mig a mig. A mesura que passava el temps, m'adonava que s'estimaven de debò i que el destí els havia fet un regal inesperat.
M'ha sorprès tantes vegades la maldat de les persones! ¿Quants cops m'ha trasbalsat la voluntat de causar dolor, tan gratuïta, dels éssers humans...? De sobte, em meravello de la manera com la vertadera estimació pot arribar a la nostra vida, en el moment més impensat. L'amor és com un miracle...

Comentaris

Lluís Ronda ha dit…
“L’ésser humà és font d’estima, viu per i per a l’amor”.

Potser passa que aquest sistema social tan materialista ens furta la veritable felicitat a través d’una incitació permanenet pel consum amb la conseqüència que moltes vegades ens fiquem més enllà de les nostres possibilitats econòmiques. També una majoria en són víctimes d’una propagandística didàctica per la fama: tot el món vol que els demés parlen d’un, i aquest un, deixat portar per l’estereotip modèl.lic creat pel sistema comercial, dedica tot el seu temps al culte del seu cos fins i tot recurrint a la silicona i les operacions estètiques totalment innecessàries, la qual cosa ens testimonia una enervada personalitat de l’individu. Tot açò porta a la competitivitat, a la pugna, a l’enfrontament: “jo vull ser més”... més sabut, més ric, més guapo, més líder. Ens oblidem que la persona per si sola no és res, doncs som éssers relacionals no sols entre nosaltres, sinó també amb la natura, amb els animals, amb els astres...
“Sols allò que no es fa per estima pot damnar el nostre cos”... per aixó necessitem educar-nos en i per l’amor, aquest nexe espiritual que ens fa vibrar el sentiment per preocupar-se i atendre els sentiments dels altres i que ens fa gaudir de la autèntica pau i felicitat mútues.

Però, em sembla que, malauradament, cada vegada som més individualistes, i aquest individualisme contemporàni ens aboca molt fàcilment a l’enveja en qüestions professsionals i a l’odi en qüestions personals.
Quan es maltracta (qualsevol tipus de maltracte) a un ésser humà, cauen a terra el seus principis... els meus també, doncs jo em sento corresponsable perquè jo soc societat, nogensmenys, aquest “sentiment” és el que hem de fer valdre amb tota la nostra ànima per intentar transformar aquest món.

“L’amor és quelcom tant profund, tant pur... tant, que traspassa la imatge arribant a l’ànima, on roman”
Hola, Lluís, gràcies per les teves reflexions, l'amor és l'única cosa que ens pot salvar en aquest món individualista i despietat. Fins la propera!

Traducció del blog