La trobada









Aquest migdia he anat a dinar al restaurant llibreria Laie, al carrer Pau Claris. Com que m'he llevat molt d'hora per ser a la ciutat, a quarts d'una, l'estòmac ja em feia rau-rau. Atès que no serveixen menús fins a la una, he aprofitat per llegir el diari i beure una clara ben fresqueta. Al cap d'una estona de seure a la barra, he vist que entrava Jordi Basté, actual conductor del programa de ràdio matinal El Món a Rac1. S'ha assegut discretament en una taula, una mica impacient, com si esperés algú. Poca estona després ha comparegut Joan Herrera, s'ha assegut amb ell i han començat a conversar. Com us podeu imaginar, no puc reproduir les seves paraules, tot i que no m'hagués importat parar l'orella. He hagut de reprimir els meus impulsos de blocaire incontinent i m'he estalviat de fer el ridícul. Probablement, qui sap, Basté l'ha d'entrevistar pel programa i estaven comentant alguns detalls. S'hi han estat una bona estona, junts. Quan he acabat de dinar (primer, segon i postres) encara estaven parlant. Joan Herrera semblava entusiasmat (en una ocasió, Andreu Buenafuente el va qualificar de monitor d'esplai en excedència) i Basté l'escoltava amb un posat més aviat escèptic. No sé si el convencia poc el discurs del seu interlocutor o bé provava de posar aquella distància necessària, que hi hauria d'haver entre periodistes i polítics.

No us penseu que, amb aquest missatge, pretenc revelar res extraordinari. Aquesta mena de trobades no són pas estranyes, ja ho sabem. A qualsevol racó de la ciutat, ara mateix, José Montilla podria estar entaulat amb Mònica Terribas... Fins a quin punt, però, ha d'arribar la confiança? No em refereixo, evidentment, a travar cap tipus d'amistat, més o menys íntima, sinó al grau d'interferència del polític en el treball del professional de la comunicació. ¿Aquelles entrevistes, semblants a massatges tailandesos, tenen alguna relació amb els cafès fora d'hores?

Comentaris

núria ha dit…
Potser sóc una mica massa dràstica amb els meus pensaments, no ho dubto! Em costa trobar les escales de grisos entre el blanc i el negre.
Però això que vares poder copçar mentres dinaves o esperaves el dinar personalment penso que no hauria d'existir si no és que tenen una relació d'amistat a part de la professional.
Encara que potser que proximament hi hagi una entrevista i l'estiguin preparant... sóc partidaria de la sinceritat, de la improvització, l'espontaneietat etc del directe!! Perquè crec que una informació ben donada sense ser manipulada ja costa de trobar... doncs si ho preparem perquè surti d'una manera o altra encara més ho disfressem!!
I potser aquests dos bon homes no anavem a parlar de res d'això i jo n'estic treient conclusions....
Hola, Núria, estic d'acord amb tu. El professional hauria de mantenir la IMPARCIALITAT TOTAL, malauradament les coses no funcionen així. Algunes vegades, lamentablement, els periodistes "de raça" es troben arraconats mentre que els que es conxorxen amb els poderosos escalen ben amunt.El periodista viu entre dues aigües. Una, la seva consciència professional i l'altra les pressions que rep del poder. Almenys jo ho veig així...

Traducció del blog