dijous, 26 de novembre de 2015

Els perills de l'adulació


Gravat de Gustave Doré sobre la faula del Corb i la guineu


En donar una ullada als contes actuals constato que encara es reediten les faules provinents de la tradició oral, recollides per l’esclau Isop de Samos, com la del lleó i el ratolí, de les quals van beure altres mestres del gènere -Jean de La Fontaine, a França, o Félix María Samaniego, a Espanya-. El pas dels segles no ha erosionat l’interès per les històries d’animals antropormorfs perquè aquestes ens remeten a veritats humanes universals, perfectament adaptables a diferents contextos, històrics i culturals. Si les llegim amb fruïció és perquè encara les necessitem per entendre el món que ens envolta. Només cal que algú comenci a recitar unes quantes paraules: En un panal de rica miel… i de segur que evocarem de memòria les desventures de les mosques de Samaniego, que ens mostren quin pot ser el nefast destí d’aquelles persones que es deixen arrossegar pels excessos.

No ens en cansem mai, de les faules, les expliquem una vegada rere altra. Potser les vàrem descobrir a través de les àvies –com és el meu cas-, o tal vegada pels professors de l’escola –els grans mestres retòrics les utilitzaven a Grècia, per debatre sobre ètica i moral- . Avui nosaltres les traspassem a les generacions futures i també les reprodueixen i adapten els “contacontes” a les seccions infantils de la biblioteca o potser ho fan algunes pàgines educatives, a Internet, entre molts altres formats divulgatius, com ara el teatre, la fotografia o la música. En els seus inicis, però, no anaven pas adreçades a la mainada.

Segons alguns investigadors, permetia articular de forma pública el discurs ocult, la contraideologia o la cosmovisió dels oprimits que estaven fora de l’escena pública dominada pels poderosos.  Això fou possible gràcies a què el missatge era metafòric i l’autor romania en l’anonimat. Encara que avui pugui semblar una ingenuïtat, la faula constituïa una narrativa simple però subversiva, que desafiava indirectament l’autoritat. Evidentment, no va inventar-la Isop –un personatge envoltat de misteri, per altra banda- sinó que aquest tan sols va recollir un arrelat llegat popular, probablement provinent de Mesopotàmia. En les faules habitualment hi apareix el costat més irracional de l’ànima humana i per això hom s’ha preguntat si, totes elles, en el fons, no pretenen contestar una única pregunta fonamental: És possible que les persones ens elevem per damunt dels animals?

Pensem, per exemple, en la faula del corb i la guineu, en la qual es presenta, com és habitual, una situació de desigualtat. El primer roba un tros de formatge –de carn o de raïm, en funció de les versions- a un grup de pastors del bosc. En veure’l a dalt d’un arbre, amb la gustosa peça de menjar al bec, el segon i astut animal comença a lloar-ne les virtuts i es lamenta de no sentir-lo cantar. Afalagat per les boniques paraules, l’ocellot obre la boca per emetre uns gralls horribles i, en fer-ho, el formatge cau a les urpes de l’adulador. A través d’aquest exemple tan senzill, se’ns mostra la cara fosca dels discursos complaents que tant ens agrada escoltar. Estem força previnguts davant de les desqualificacions però… ho estem prou de les ensabonades?

La faula podria actualizar-se perfectament en el món de les xarxes socials, en les quals alguns usuaris viuen més pendents de l’aplaudiment dels altres que de practicar una crítica elaborada, la qual, de ben segur, els garantiria més d’una antipatia. En el cas de les criatures es dóna el  fenomen d’una excessiva alabança  de les seves virtuts –són els “reis” o les “princeses” de la casa-, fet que podria derivar en  greus frustracions en el futur i un profund desinterès per esforçar-se en superar els obstacles. De fet, la vanitat i el narcisisme són una xacra prou freqüent en la nostra societat individualista, forjada sota el paraigua del capitalisme tardà. En el món de la banca, alguns empleats o directius s’han servit de la lloança per guanyar-se la confiança dels clients i deixar-los les butxaques ben escurades –en aquest cas, més que de guineus potser caldria parlar de hienes-. Certs manipuladors, en iniciar una relació de parella, es valen de discursos d'amor grandiloqüents per estovar l'altre i enredar-lo, de mica en mica, en la seva teranyina d'abusos. Hi ha entorns en els quals aquesta advertència no perd mai la vigència, com el camp de mines de la política i, en general, el de la gent influent, sempre envoltada de borinots que s’encarreguen d’enlailar-los tothora als altars. Així, molts d’aquells expeditius nouvinguts que van començar amb nobles intencions corren el perill d’acabar cedint, tous com la mantega, rendits als interessos de sempre. Malgrat que les faules provin d’il·luminar-nos, sembla que hi ha debilitats que mai no se superen… Paga la pena tenir-ho present.