La mort sota les estovalles



Imatge extreta de Google

Fa uns dies, escoltava a RAC1 un debat animat sobre els temes de discussió més habituals en les sobretaules nadalenques. Els tertulians comentaven que, en el seu cas, els reptes laborals, els àpats i la política –l’assemblea de la CUP protagonitza converses enceses de les quals és complicat sortir-ne amb vida- eren algunes de les qüestions més comentades. Tot plegat, fantàstic: reunions entranyables, plats exquisits i plans de futur envejables. Una vegada més, entre tantes altres ocasions, que fullejo revistes o bado davant de la televisió, em vaig preguntar: a qui s’adreça exactament aquesta gent?

No cal parlar de refugiats, ancians abandonats, infants maltractats o persones que malviuen al carrer per denunciar l’exclusió terrible que promouen aquestes Festes perquè cada cop són més amplis els sectors de la població que se’n senten al marge. A diferència dels debats radiofònics, en els consultoris dels psicòlegs hi apareixen temes recurrents, ben allunyats de les omnipresents referències a la família feliç, estretament lligades al consumisme, amb les quals ens saturen els mitjans. Les persones -per posar només uns quants exemples-, que han sofert una ruptura sentimental dolorosa o no podran veure els fills perquè són a l’estranger, no se senten representades enlloc i poden arribar a creure, de forma completament equivocada, que la seva situació vital és disfuncional.

A sota de le estovalles, hi batega la mort. Durant el Nadal o el Cap d'Any, es fa present de forma particularment profunda l’absència dels éssers estimats, de la mateixa manera que s’intensifica el temor a la nostra pròpia finitud. En la majoria de reunions parlar-ne és un tabú i per això es bandeja ràpidament la memòria dels difunts, tot introduint qualsevol anècdota que ens estalviï el mal tràngol d’haver d’evocar el sofriment, la decadència i desaparició d'aquest món. Òbviament, la manca d’acceptació no fa pas desaparèixer la desagradable realitat sinó que provoca que l’angoixa s’accentuï. Paradoxalment, l’estratègia de negació que suposadament ens hauria de permetre gaudir de la celebració es converteix en un impediment per assaborir-la amb vertadera plenitud.

Ben conscients d’aquesta tendència contranatural, han sorgit impulsors d’iniciatives com Death Café –del qual ja hem parlat en aquest blog-, Modern Loss o The Dinner Party. Es tracta de trobades en les quals es despatologitza el dol i és possible conversar tranquil·lament de com enfocar la vida després d’una pèrdua, per més devastadora que hagi estat. Cap dels presents suggerirà subtilment que interrompis el discurs ni marginarà l’altre pel fet de generar un clima de tensió indesitjable. El resultat d’aquestes propostes ha estat tan favorable que nombrosos assistents han declarat que l’experiència els ha ajudat a superar el terror crònic a la malaltia i la mort. Allò patològic, doncs, no és pas la inevitable pèrdua ni la reacció de sofriment que l’acompanya –quelcom perfectament normal- sinó la manca d’espais on poder compartir el desconsol.

Més enllà d’aplaudir aquestes iniciatives concretes cal que ens preguntem quina mena de societat hem construït, en la qual se’ns convida a esborrar l’empatia vers el sofriment aliè i se’ns exhorta a passar pàgina de la pena, quant abans millor. Si no superes ràpidament les suposades “fases del dol” de Kübler Ross deu voler dir que ets dèbil o t'has abandonat i el pes de la culpa recaurà novament sobre les teves espatlles. No importa la mena de vincle que vas establir ni les històries que vas teixir conjuntament amb la persona que ja no hi és. Cal que recorris les diferents etapes sense mirar enrere, com si pedalegessis per guanyar el Tour de França. L’última cosa que ens faltaria ara és que sortís una aplicació pel mòbil, com la famosa “Noche de Paz” però, aquesta vegada, en comptes de desviar l’atenció de l’actualitat, ens convidaria a eliminar de la conversa qualsevol referència al patiment. Poca broma, de segur que tindria un èxit aclaparador.





Comentaris

Traducció del blog