Drogodependència, el retorn a l'ambient

Imatge extreta de Google

Dues de les meves pel·lícules favorites sobre el tema de l'addicció, que es compten per grapats, són The man with the golden arm [L’home del braç d’or] d’Otto Preminguer (1955) i Days of wine and roses [Dies de vi i roses] de Blake Edwards (1962) perquè, a banda de comptar amb interpretacions excepcionals i una direcció de luxe, a la meva manera de veure, exposen dues tesis ben definides sobre aquesta greu problemàtica. En la primera, Frank Sinatra (a la imatge, amb el seu camell) es posa a la pell d’un músic de jazz que surt de la presó i ha de bregar amb un entorn extremadament hostil, dominat per la màfia del joc. Malgrat que voldria dedicar-se en cos i ànima a la bateria, té un passat lligat a la culpa per l’accident de la seva esposa, que no ha acabat de pair, la qual cosa dificulta seriosament que es mantingui sense consumir. Haig de confessar que quan la vaig veure em va sorprendre que un film dels anys cinquanta se centrés en les circumstàncies biogràfiques i les xacres socials, a l’hora d’abordar un tema tabú com la dependència de l’heroïna. Potser n’esperava una visió més moralista o estigmatitzadora. De fet, només seria quan comencés a solventar els problemas de l'entorn que s’obriria una escletxa d’esperança en la vida del protagonista, al costat del seu vertader amor, una magnífica Kim Novak.

En el segon cas, Jack Lemmon i Lee Remick formen una parella enamorada, amb  nombrosos motius per tirar endavant però cap dels dos pot evitar emborratxar-se, de manera que, de mica en mica, destrueixen tot allò que per a ells tenia sentit. Si bé queda clar el marc d’insatisfacció de la classe mitjana i el rerefons angoixant de la rutina moderna, aquests no són suficients per explicar el nivell d’autodestrucció al qual arriben. En la meva opinió, la seva colpidora història deixa entreveure que, en realitat, estem davant d'una malaltia orgànica que tard o d’hora eclosionarà, davant de  les adversitats que inevitablement ens plantejarà la vida. Dit amb altres paraules: qualsevol excusa serà bona per acostar-se a la barra del bar per ofegar-hi les penes. En ambdues obres, malgrat les diferències, queda palès que la pròpia voluntat i el suport dels altres és fonamental –malgrat que no sempre sigui suficient- per poder-se’n sortir.

Segurament tots hem conegut casos que s’acosten al film de Preminger (addiccions sorgides en entorns difícils o lligades a vivències traumàtiques) i d’altres que s’aproparien més a la visió d’Edwards (persones que es precipiten cap a l’abisme, sense que aconseguim identificar clarament  els motius que ho podrien explicar). Sigui com vulgui, crec que cal defugir els extrems: ni l’excés de compassió ni la criminalització són adequades per enfocar el problema. Hi ha éssers despietats, que vampiritzen sense contemplacions tothom que mira d’ajudar-los –en aquesta situació, sostenir que es tracta de “pobres malalts” o que “la societat els maltracta” pot tenir conseqüències nefastes-, però també n’hi ha d’altres que lluiten amb dignitat i es converteixen en tot un referent. Enmig, és clar, hi ha una àmplia gamma de matisos.

 La tensió entre l’arrel biològica i l’ambiental de la drogodependència no és nova però, tanmateix, s’ha revifat recentment arran de treballs com el de l’escriptor Roberto Saviano sobre la cocaïna. El napolità posa l’accent en l’extrema crueltat de les guerres del narcotràfic i en l’estil accelerat que imposa el capitalisme, per explicar l’ús de la “pols blanca” per part de milions de persones arreu del món, que la “necessiten” per socialitzar-se i mantenir un ritme de treball frenètic, sense el qual és impossible subsistir. La seva perspectiva concorda perfectament amb el fet que la cocaïna no s’usi només amb finalitats recreatives sinó que s’hagi estès també en el món laboral. Per la seva banda, el periodista Johann Hari defensa que cal separar radicalment la dependència física de la psicològica perquè és aquesta darrera la que vertaderament destrueix les persones, mentre que la primera es pot superar amb relativa facilitat. L’addicció, sosté Hari, és una patologia de l’evasió, causada per la insatisfacció que es deriva de la desconnexió i l’aïllament extrems, característics de societats profundament individualistes com la nostra, en les quals el teixit comunitari es troba greument degradat. En comptes de fomentar que ens vinculem a d’altres subjectes som constantment empesos cap a una espiral de consum. És a dir: ens motiva més la relació amb els objectes que no pas amb els nostres iguals, una tendència que també reforcen les noves tecnologies. Penso que aquesta perspectiva concreta queda ben reflectida en la pel·lícula espanyola After (2009), d’Alberto Rodríguez, en la qual els estupefaents i el sexe amb desconeguts proven d’omplir el buit angoixant causat per la solitud i la incomprensió circumdants.

Un estudi publicat recentment a la revista The Lancet Psychiatry apunta en la mateixa direcció: els autors remarquen que l’addicció definida com una patologia lligada a factors genètics i bioquímics no compta amb prou evidència científica que l’avali. Per aquest motiu, argumenten, caldria rebaixar l’atenció desmesurada que s’ha dedicat al cervell com a centre d’estudi.  A banda dels mitjans de comunicació, seria interessant que aquesta mena d’investigacions es tinguessin en compte en les Universitats, on els circuits de reforçament marcats per la droga en les neurones són l’argument estrella, esgrimit tothora per explicar la dependència a les substàncies tòxiques, en el món actual. Ens cal apel·lar a l’atur, la precarietat, la fragilitat dels vincles, les retallades, l’horitzó incert de la legalització i, en general, a la dinàmica destructiva del neoliberalisme, per a comprendre de debò perquè hi ha tants ciutadans atrapats en el forat negríssim de la droga i, per descomptat, quines mesures polítiques caldria adoptar per tal d’abordar l'immens drama. Malgrat que hagin passat unes quantes dècades, Otto Preminger encara està de moda. Deixem-nos de subterfugis, doncs, i tornem a l’ambient.



Article publicat a Tercera Informació