Conte de Nadal sense joguines


Infants jugant al carrer. Imatge extreta d'El Ventano

Imagineu-vos un futur en el qual existís un dirigent amargat que proposés un decret en virtut del qual el Tió hagués de deixar de cagar i els tres Reis d’Orient no estessin autoritzats a portar més joguines a la mainada. Tots els troncs serien retirats de les llars i unes patrulles d’agents, amb molt males puces, pentinarien els camins per tal d’impedir que Ses Majestats i llur seguici els poguessin transitar. Així, els Mags no podrien arribar al nostre país, amb aquells sacs enormes, carregats de regals. A banda dels comerciants i els fabricants de joguines, els representants del meu gremi de ben segur que s’oposarien a la inhumana mesura, per l’efecte nefast que tindria en el desenvolupament infantil, atesa la conseqüent pèrdua de capacitat lúdica i un llarg ecètera de calamitats –exclamarien-, les seqüeles de les quals s’arrossegarien fins a l’edat adulta.
Malgrat el rebombori generalitzat, ocasionat pel dràstic decret, parlaria un ancià per recordar que, de fet, moltíiiissimes dècades enrere, hi va haver un temps en el qual, encara que costés de creure, pràcticament no hi havia cap infant que durant les Festes rebés mòbils d’última generació, jocs d’estratègia, nines vestides de princesa, contes en tres dimensions, pilotes del Barça o disfresses de la Guerra de les Galàxies. La veu venerable guardaria un record remot per compartir en comunitat. Aquella mainada, diria, assenyalant amb un dit enlaire, no va pas tenir cap problema, durant la maduresa, ans al contrari. Tots aquells que es criaren al carrer van ésser, amb bastanta diferència, les persones més assenyades del seu temps.
Juntament amb la colla s’esplaiaven defora perquè això encara era possible. Saltaven a la corda; jugaven a la xarranca o s’empaitaven sense parar. Una mena d’entreteniments que avui estan recollits als Museus i als llibres digitals d’Història. Aquells nens i nenes gairebé mai no pronunciaven les famoses paraules que surten avui en dia de la boca dels menuts: “M’avorreixo”. Sempre trobaven una excusa per aplegar-se i compartir interminables estones submergits en esbojarrades aventures, que s’inventaven entre tots. Si s’enfilaven pels arbres, badaven o perdien el temps a cor què vols, el psiquiatra no els receptava medicació per corregir-los el comportament. Més d’una àvia li hauria llançat una sabatilla pel cap, al metge que s’hi hagués atrevit. Aquelles criatures, a la nit, dormien com soques. Ningú parlava d'obesitat a les escoles.
Les llars no s’omplien d’andròmines inútils i els abocadors estaven més alliberats de deixalles. I és que en aquells temps –recordaria el vellet davant la sorpresa de tothom- ser pobre no implicava cap humiliació. Si als mitjons de la quitxalla hi havia un forat, es sargia sense problemes i en cas que els talons es gastessin, el sabater hi posava unes tapes. Els adults no necessitaven demostrar que s’estimaven mitjançant obsequis ni premiaven els fills amb béns materials. Prou que ho sabien: el seu deure era comportar-se correctament i, en cas de no fer-ho, potser els cauria algun calbot. En aquell punt del relat, malgrat la fal·lera de l’orador per rememorar el passat, ja hi havia un pedagog que se sentia profundament ofès: Escriuria un article en contra d’aquella mena de discursos, promotors del maltractament infantil.
I és que la història no tindria un final feliç, com era de preveure. La multitud que escoltava l’ancià, al bell mig de la plaça, el va expulsar a puntades de peu, mentre el titllava de guillat. El governant que va tenir la infausta idea va ser substituït ràpidament per un altre que reinstaurà l’ordre i féu rutllar la roda del consum com Déu mana. Els pares i mares van respirar alleujats perquè tornarien a fer hores extres, per tal de poder sufragar les despeses… Però hi va haver dos germans que es van quedar astorats, mentre provaven de comprendre, arraulits en un racó, les paraules del senyor que havia acabat de parlar. Si aquell any els Reis tampoc els deixaven joguines potser volia dir que eren els més originals i trempats de la classe. Mentre caminaven cap a casa, ben agafats de la mà, un somriure d’alegria els va il·luminar el rostre. Havia arribat el Nadal.



Comentaris

Traducció del blog