Passa al contingut principal

Conte de Nadal sense joguines


Infants jugant al carrer. Imatge extreta d'El Ventano

Imagineu-vos un futur en el qual existís un dirigent amargat que proposés un decret en virtut del qual el Tió hagués de deixar de cagar i els tres Reis d’Orient no estessin autoritzats a portar més joguines a la mainada. Tots els troncs serien retirats de les llars i unes patrulles d’agents, amb molt males puces, pentinarien els camins per tal d’impedir que Ses Majestats i llur seguici els poguessin transitar. Així, els Mags no podrien arribar al nostre país, amb aquells sacs enormes, carregats de regals. A banda dels comerciants i els fabricants de joguines, els representants del meu gremi de ben segur que s’oposarien a la inhumana mesura, per l’efecte nefast que tindria en el desenvolupament infantil, atesa la conseqüent pèrdua de capacitat lúdica i un llarg ecètera de calamitats –exclamarien-, les seqüeles de les quals s’arrossegarien fins a l’edat adulta.
Malgrat el rebombori generalitzat, ocasionat pel dràstic decret, parlaria un ancià per recordar que, de fet, moltíiiissimes dècades enrere, hi va haver un temps en el qual, encara que costés de creure, pràcticament no hi havia cap infant que durant les Festes rebés mòbils d’última generació, jocs d’estratègia, nines vestides de princesa, contes en tres dimensions, pilotes del Barça o disfresses de la Guerra de les Galàxies. La veu venerable guardaria un record remot per compartir en comunitat. Aquella mainada, diria, assenyalant amb un dit enlaire, no va pas tenir cap problema, durant la maduresa, ans al contrari. Tots aquells que es criaren al carrer van ésser, amb bastanta diferència, les persones més assenyades del seu temps.
Juntament amb la colla s’esplaiaven defora perquè això encara era possible. Saltaven a la corda; jugaven a la xarranca o s’empaitaven sense parar. Una mena d’entreteniments que avui estan recollits als Museus i als llibres digitals d’Història. Aquells nens i nenes gairebé mai no pronunciaven les famoses paraules que surten avui en dia de la boca dels menuts: “M’avorreixo”. Sempre trobaven una excusa per aplegar-se i compartir interminables estones submergits en esbojarrades aventures, que s’inventaven entre tots. Si s’enfilaven pels arbres, badaven o perdien el temps a cor què vols, el psiquiatra no els receptava medicació per corregir-los el comportament. Més d’una àvia li hauria llançat una sabatilla pel cap, al metge que s’hi hagués atrevit. Aquelles criatures, a la nit, dormien com soques. Ningú parlava d'obesitat a les escoles.
Les llars no s’omplien d’andròmines inútils i els abocadors estaven més alliberats de deixalles. I és que en aquells temps –recordaria el vellet davant la sorpresa de tothom- ser pobre no implicava cap humiliació. Si als mitjons de la quitxalla hi havia un forat, es sargia sense problemes i en cas que els talons es gastessin, el sabater hi posava unes tapes. Els adults no necessitaven demostrar que s’estimaven mitjançant obsequis ni premiaven els fills amb béns materials. Prou que ho sabien: el seu deure era comportar-se correctament i, en cas de no fer-ho, potser els cauria algun calbot. En aquell punt del relat, malgrat la fal·lera de l’orador per rememorar el passat, ja hi havia un pedagog que se sentia profundament ofès: Escriuria un article en contra d’aquella mena de discursos, promotors del maltractament infantil.
I és que la història no tindria un final feliç, com era de preveure. La multitud que escoltava l’ancià, al bell mig de la plaça, el va expulsar a puntades de peu, mentre el titllava de guillat. El governant que va tenir la infausta idea va ser substituït ràpidament per un altre que reinstaurà l’ordre i féu rutllar la roda del consum com Déu mana. Els pares i mares van respirar alleujats perquè tornarien a fer hores extres, per tal de poder sufragar les despeses… Però hi va haver dos germans que es van quedar astorats, mentre provaven de comprendre, arraulits en un racó, les paraules del senyor que havia acabat de parlar. Si aquell any els Reis tampoc els deixaven joguines potser volia dir que eren els més originals i trempats de la classe. Mentre caminaven cap a casa, ben agafats de la mà, un somriure d’alegria els va il·luminar el rostre. Havia arribat el Nadal.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Efecte Streisand?

Chip Somodevilla / Getty Images

L'onada repressiva impulsada per l'Estat espanyol amb la finalitat de contenir les demandes democràtiques i de justícia social fa anys que es pateix però ha adquirit una intensitat especial durant els darrers mesos. Els mitjans de comunicació se n'han fet un ampli ressò per bé que la profusió en l'ús de la neollengua orwelliana ha variat considerablement en funció dels periodistes -o allò que siguin-. Malgrat que els tenim força presents, paga la pena recordar els episodis més sonats de càstig 'exemplar' a la llibertat d'expressió. Darrerament, hem sabut que: el llibre 'Fariña' de Nacho Carretero sobre narcotràfic a Galícia ha estat censurat, així com l'exposició de Santiago Sierra sobre presos polítics a la fira madrilenya 'Arco'; l'entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, ha estat amenaçat amb una sanció per lluir un llaç groc durant els partits i els rapers Valtònyc i Pablo Hasél, condemnats p…

Despertar-se a la nit, un apunt històric

Entre l'elevat nombre de persones que consulten als psicòlegs perquè tenen problemes per dormir, n'hi ha algunes que es queixen perquè es desvetllen i tenen dificultats per conciliar el son altra vegada. Aquesta és una circumstància que amoïna força la gent gran, particularment procliu als despertars prematurs. Val a dir, però, que cada cop més joves i adolescents experimenten l'esmentada interrupció a causa del mal ús de les noves tecnologies: per exemple, perquè han sentit el mòbil i volen respondre els missatges rebuts, la qual cosa acostuma a crispar els nervis dels adults que hi conviuen. També hi ha persones que es desvetllen des de fa anys però no hi donen més importància perquè això no els perjudica per a res en la rutina laboral. 
És necessari examinar cada cas amb atenció i paciència atès que nombrosos factors hi podrien estar relacionats: un dolor crònic, una pèrdua recent, un soroll ambiental, entre molts altres. A banda de la consideració d'aquestes particu…

Venim d'on venim

Imatge de la repressió policial de l'u d'octubre: Reuters
La terrorífica història dels membres d’ETA Joxean Lasa i Joxi Zabala, segrestats pels GAL a Baiona; salvatgement torturats al Palaude La Cumbre de Sant Sebastià; assassinats d’un tret al cap i posteriorment enterrats a Alacant potser és un dels episodis de brutalitat policial que més ha sacsejat l’opinió pública d’aquest país. El simple esment de la "calç viva" aixeca una polseguera difícil d'apaivagar, encara avui en dia, en el panorama polític espanyol. El verb "desinfectar", emprat recentment per José Borrell en un míting del PSC, en referència a la necessitat de tractar "la ferida", segons el seu criteri causada per l’independentisme català, també va contribuir a que es pronunciessin els mateixos mots, evocatius i polèmics, per part de nombrosos usuaris de les xarxes socials.
Corria l’any 1983 quan mataren els joves bascos però el crim no fou sentenciat fins el 2000 a l’Audiència Na…