Estereotips per justificar la guerra


 
Polèmica portada de la revista nord-americana Newsweek que retrata la “fúria musulmana”,  en una edició de l’any 2012.
 


Després de l’esfereïdora massacre patida a la capital francesa no hi ha cap altre tema del qual hagués pogut escriure sense pensar que incorria en una greu manca de sensibilitat. Tal com s’ha comentat a bastament aquests dies, les constants matances comeses a Síria, l’Iraq o l’Afganistan no ens afecten de la mateixa manera. No entenc que sigui simplement per una qüestió de proximitat geogràfica o cultural, ni tan sols perquè ens veiem a nosaltres mateixos com a víctimes potencials sinó que caldria incloure, a dins del conjunt d’aspectes lligats a una major empatia vers l’horror sofert a París, una arrelada mentalitat colonialista, sense la qual seria impossible que en la nostra societat es votessin governants implicats en l’assassinat  de milions de persones innocents, rere la màscara d’una pretesa lluita contra el terrorisme o la dictadura, d’aquest o aquell tirà maligne.

El gran intel·lectual palestí Edward W. Said va descriure els nombrosos clixés associats al món àrab, mantinguts durant llargs segles de dominació occidental i transmesos a través de la ploma de destacats novel·listes i pensadors, la feixuga maquinària acadèmica, la indústria de l’entreteniment o els mitjans de comunicació. Es tractava d'estereotips grotescos però tanmateix essencials per a consolidar el poder a les colònies i assegurar-se la subordinació dels “altres”, els “estranys”, els “salvatges”, els “exòtics”… Tots aquells que, tal com recull la frase de Karl Marx que encapçala la seva obra Orientalisme (2009), no podien representar-se a si mateixos sinó que havien de ser representats. Said alertava sobre la construcció d’un imaginari col·lectiu clarament hostil (pàg. 379-380):

“En el cine  y en la televisión, el árabe se asocia con la lascivia o con una deshonestidad sanguinaria. Aparece como un degenerado hipersexual, bastante capaz, es cierto, de tramar intrigas tortuosas, pero esencialmente sádico, traidor y vil. Comerciante de esclavos, camellero, traficante, canalla subido de tono: estos son algunos de los papeles tradicionales que los árabes desempeñan en el cine. El líder árabe (líder de indeseables, piratas e “indígenas” insurgentes) se puede ver con frecuencia chillando al héroe y a la rubia occidentales capturados (y llenos de santidad): “Mis hombres os van a matar, pero antes se quieren divertir un poco”. Mientras habla, echa una mirada maliciosa a la rubia: esta es una imagen degradada del sheij de Valentino que está en circulación. En los resúmenes de actualidad y en las fotografías de prensa, los árabes aparecen siempre en multitudes, sin ninguna individualidad, ninguna característica o experiencia personal. La mayoría de las imágenes representan el alcance y la miseria de la masa o sus gestos irracionales (y de ahí desesperadamente excéntricos). Detrás de todas estas imágenes está la amenaza del yihad; su consecuencia inmediata es el temor a que los musulmanes (o árabes) invadan el mundo.

 Los libros y artículos sobre el islam y los árabes que se publican regularmente no se diferencian en absoluto de las virulentas polémicas antiislámicas de la Edad Media y del Renacimiento. No existe ningún otro grupo étnico o religioso sobre el que se pueda decir o escribir cualquier cosa sin tropezar con ninguna objeción o protesta. La guía del curso de 1975 publicada por los estudiantes no graduados del Columbia College decía, a propósito de los cursos de árabe, que una de cada dos palabras en esta lengua tenía que ver con la violencia, y que  el espíritu árabe, según lo “refleja” la lengua, está siempre lleno de afectación. En un reciente artículo escrito por Emmett Tyrrel en Harper’s Magazine, la calumnia racista está todavía más marcada. Dice que los árabes son básicamente asesinos y que la violencia y el fraude se los transmiten unos a otros a través de los genes. Un estudio titulado The Arabs in American Textbooks revela una serie de errores sorprendentes y unas representaciones de un grupo étnico-religioso que hacen gala de una gran dureza e insensibilidad. Un manual afirma que “poca gente de esta zona [árabe] sabe siquiera que hay una mejor forma de vida” y luego sigue preguntando de manera desarmante: “¿Qué mantiene a los pueblos de Oriente Próximo juntos?”.La respuesta que da sin dudar un momento es: “El lazo más fuerte es la hostilidad de los árabes –su odio- hacia los judíos y hacia el Estado de Israel”.


 El sadisme extrem, la luxúria o la inesgotable set de venjança són trets característics que encara es reprodueixen avui en els mass media. Recordo unes imatges falses que es van difondre a través d’incomptables canals, després de la caiguda de les Torres Bessones, en les quals es podia veure un grup d’homes i dones àrabs que celebraven eufòrics el monstruós atac terrorista que havia causat més de tres mil morts a Nova York. Aixecaven les mans enlaire i les agitaven; ballaven i emetien càntics tribals, tot fent ostensibles moviments amb la llengua. Anaven guarnits amb una mena de gel·laba. Posteriorment, se sabria que les imatges no corresponien ni al lloc ni al moment descrits sinó que havien estat descontextualizades sense cap mena de pudor, per construir un tipus de discurs ben premeditat. Vertadera o no, l’escena ja havia estat “cuinada”. Eren “ells” enfront de “nosaltres”. La civilització estava amenaçada per la barbàrie. Els enrevessats jocs de poder i els evidents interessos geoestratègics i comercials havien quedat enterrats també entre les runes del World Trade Center, esdevingudes sobtadament casus belli.

 Com diria més endavant Julian Assange, la primera víctima de la guerra és la veritat. O seguint la cita de Malcom X que se sol esmentar en aquests casos, calia anar en compte amb els mitjans, que afavorien que criminalitzessis la víctima i et solidaritzessis amb l'opressor. La rotunda fesomia de Bin Laden i els soldats d’Al-Qaeda van inundar les nostres pantalles i qualsevol altra versió sobre l’autoria dels atemptats seria titllada de “conspiranoica”. Calia evitar qualsevol tipus de sofisticació discursiva, que anés més enllà dels pèrfids gihadistes amb barba i turbant, que amenaçaven la nostra “pacífica” i “democràtica” convivència. Avui són els ciutadans d’aquells indrets on suposadament germina el feixisme de Daesh o l’Estat Islàmic, aquells que estan en l’ull de l’huracà però també els europeus d'origen immigrat i els refugiats que vénen a “conquerir” Europa, portadors de la llavor del mal.

Nombrosos interrogants romanen, encara avui, damunt la taula, per més que s’intentin arraconar les veus crítiques. Els “guanys col·laterals” de la guerra són massa importants com per amagar-los eternament sota l’estora. Evidetment, coneixem les mentides sobre les armes de destrucció massiva però no queda clar el paper que va jugar la banda de George W. Bush en l’Onze de Setembre de 2001 i en la posterior emergència de més grups terroristes en les zones ocupades.

D’aleshores ençà, han augmentat la repressió bèl·lica i el control massiu de la població, de la mateixa manera que s’ha engreixat el compte corrent dels falcons del capitalisme. Els simplistes guions mediàtics es repeteixen; les fronteres es tanquen; es militaritzen els carrers; s’intesifica la vigilància i augmenta el poder de seducció de la ultradreta. La violència, com el negoci de les armes, no ha parat de créixer, en una rabiosa espiral sense aturador. Som conscients dels interessos dels bancs i les grans corporacions, que tenallen la llibertat d'expressió en ràdios, diaris i televisions. S’ha de ser francament càndid per empassar-se amb pèls i senyals la versió oficial. Moltes persones exclamen: “No em crec res” o “Tot és mentida”. L’única cosa que sabem del cert és que hi ha hagut centenars de morts, a París. Existeixen els cadàvers. Els cossos inerts són la prova fefaent que ja tenim l’horror a casa nostra i la pau es desdibuixa en l’horitzó, inabastable, com una quimera.



Referència:

·        Said, E. (2009). Orientalismo. Barcelona: Debolsillo





Comentaris

Traducció del blog