Imatge de Pedro Sánchez i Felipe González, extreta d'elconfidencialdigital.com
Diuen les males
llengües que el principal problema de Pedro Sánchez no és que
s’assembli a un actor de telenovel·la sinó que pensi com a tal.
S’han fet tota mena de comentaris, carregats de conya, tant a les
xarxes socials com als mitjans, sobre les seves múltiples ficades de
pota -la proposta de celebrar funerals d’Estat per a les víctimes
de violència de gènere; la suggerència de fer desaparèixer el
Ministeri de defensa; l’ocurrència de comparar el masclisme amb
l’independentisme, etcètera. Vist des de fora, fa la impressió
que aquells que mouen els fils del partit a l’ombra han d’anar-li
al darrere i esmenar-li la plana, sense que es noti gaire que el
corregeixen. En el cas de Catalunya, darrerament, el flamant
candidat ha suavitzat notablement el seu discurs, potser gràcies als
consells del veterà Miquel “Iceta-Fouché”, que ha sabut captar
quines eren les vertaderes necessitats comunicatives de l’actual
conjuntura. És possible que aquest gir hagi fet recordar a més d’un
ciutadà les enardides promeses de Zapatero respecte l’aprovació
de l’Estatut que sortís del Parlament. Es pot haver transmès el
següent missatge: “Avui t’estimo bojament però potser demà et clavaré
el punyal per l’esquena”
A Pedro Sánchez també
li han retret un afany desmesurat per aparèixer en programes
televisius d'entreteniment, mancats de contingut polític
rellevant i susceptible de comprometre’l. Ara com ara, no hem
tingut l’oportunitat de presenciar cap tête
à tête
d’alçada, amb adversaris que estiguin en condicions de
replicar-lo. No obstant això, cal reconèixer que aquest conjunt
d’objeccions no deixen de ser mers passatemps, si els comparem amb
l’anàlisi detallada de la seva trajectòria ascendent a dins del
partit fundat per Pablo Iglesias. El secretari general del PSOE no ha
sorgit del no-res sinó que ha transitat per les joventuts del partit
i ha estat encimbellat fins a la cúpula per membres de la vella
guàrdia. Una ruta clàssica: previsible, sense riscos. La seva
presència ha convençut destacats opinadors, que li han dedicat
elogis, fins i tot en cadenes situades bastant a la dreta de la TDT.
A la meva manera de veure, aquests massatges no són una bona targeta de
presentació, si més no si hom defensa que ell representa un canvi
cap a formes diferents d’entendre la política.
Determinats tertulians
estan increïblement interessats en escodrinyar el passat dels
membres de formacions de perfil rupturista com Podemos
però passen de puntetes per damunt dels punts foscos del currículum de
Pedro Sánchez. ¿Per quin motiu resulta tan còmoda la seva figura a
certs periodistes afins a l’actual Govern?¿És perquè va ser conseller de l’Assemblea de Caja Madrid
durant la desenfrenada etapa de Miguel Blesa?¿O potser perquè va
col·laborar en l’aplicació de terribles receptes neoliberals a Bòsnia?¿Podem confiar en una persona amb antecedents
tan allunyats de la sensibilitat que es requereix per atendre les
necessitats ciutadanes?¿Si mai arribés a la Moncloa, seguiria l'estela de Matteo Renzi, Manuel Valls, Tony Blair i tants
altres líders que van oblidar que hi havia vida, abans que Thatcher
i Reagan governessin amb mà de ferro?
El títol de l’article
l’he escollit perquè he recordat l’assaig de Boris Cyrulnik, El
murmullo de los fantasmas
(Gedisa, 2003), en el qual el psiquiatre, neuròleg, psicoanalista i
etòleg francès, expert en resiliència, explica de quina manera les
experiències traumàtiques viscudes durant la infància es poden
reactivar en la turbulenta etapa adolescent. Salvant totes les
distàncies, gosaria dir que la metàfora és igualment vàlida per sostenir
que el murmuri de l'inquietant passat socialista encara ressona de forma insistent en l’imaginari col·lectiu. Em temo que caldrà
quelcom més que un candidat amb bona planta, si es vol recuperar la
confiança perduda i construir una autèntica alternativa, situada a
l’esquerra del Partit Popular. No tinc cap mena de dubte que a les
files del PSOE hi ha persones ben disposades a tirar endavant
aquest canvi. Una altra cosa és que els ho permetin, aquells que
encara s’amaguen darrere la cortina i pretenen moure les peces del tauler d’escacs espanyol.
Comentaris