dilluns, 24 de novembre de 2014

Isabel Pantoja, una dona a la presó

  
Imatge d'arxiu: Gtres

 Un dels grans temes d'aquests dies –a banda de la bragueta viatgera de Monago, la mort de la duquessa d'Alba i les noves revelacions referents a les increïbles aventures del “pequeño Nicolás” per les clavegueres de l'Estat- ha estat, sens dubte, l'entrada a la presó d'Isabel Pantoja. Si hem passejat pel mercat, hem pres un cafè al bar o ens hem creuat amb els veïns de l'escala, és probable que n'hàgim escoltat opinions de tota mena. Això per no esmentar les tertúlies televisives, en les quals s'hi han reproduït alguns dels tòpics sexistes que diferencien clarament la visió de la delinqüència femenina de la que es produeix en el cas dels homes. És a dir: no s'ha enfocat la qüestió des d'un punt de vista estrictament penal sinó que s'hi ha introduït la visió moralista que històricament ha impregnat l'avaluació de la conducta de les dones recluses (Almeda, 2005).

Segons l'escumosa retòrica de plató, Isabel Pantoja s'hauria corromput en entrar en contacte amb el mòrbid Julián Muñoz, del qual es va enamorar incomprensible i perdudament. L'exalcalde de Marbella l'hauria introduït en l'obscur món de la malversació de cabals públics i hauria estat llavors quan la reina de la copla s'hauria apartat de la rectitud moral i hauria embrutat per sempre més la seva dolorosa existència. La Pantoja vindria a ser una mare separada dels seus fills, a causa del pecat de la cobdícia i la ceguesa de l'amor. Més que un subjecte actiu, dotat d'identitat pròpia, la famosa cantant representaria l'espectre d'un home maligne que la va arrossegar pel pedregar de la perversió. L'activitat delictiva, una vegada més, es mostra indefectiblement unida a la desviació del rol tradicional, d'esposa devota i cuidadora exemplar, que els enfervorits comentaristes s'encarreguen de subratllalr amb vehemència.

Haurem de veure si, quan hagi complert la condemna, se seguirà traient profit econòmic de la dramàtica situació. Paga la pena posar en relleu que la presó d'Alcalá de Guadaíra de Sevilla on romandrà interna és un dels pocs centres exclusius per a dones que existeixen a Espanya. Segons El libro negro de la condición de la mujer (Aguilar, 2007) la situació de les dones a les presons gairebé no desperta cap interès entre els investigadors. Recomano la lectura de l'interessant article d'Almeda abans citat per aprofundir-hi. Una de les múltiples formes de discriminació consisteix en recloure-les en petits departaments a dins de les macroinstitucions masculines. Generalment, els tallers que s'hi ofereixen -en cas que existeixi aquesta opció- reafirmen el rol de mestressa de casa, per la qual cosa no s'afavoreix en absolut la vida  més enllà de les limitacions domèstiques. Per altra banda, hi ha una major tendència a medicalitzar-hi els conflictes, a causa dels nombrosos prejudicis encara vigents. Malauradament, malgrat els indiscutibles progressos conquerits en les darreres dècades, el marc legal actual no garanteix que s'assoleixi la rehabilitació, la qual hauria de ser el principal objectiu de la privació de llibertat. Evidentment, les celebritats no en pateixen pas les pitjors conseqüències però ens ajuden a recordar el llarguíssim camí que encara queda per recórrer. Amb l'austericidi pel mig, hauríem de tenir-ho més present que mai. 


Referència