Isabel Pantoja, una dona a la presó
Imatge d'arxiu: Gtres
Un dels grans temes d'aquests dies –a
banda de la bragueta viatgera de Monago, la mort de la duquessa
d'Alba i les noves revelacions referents a les increïbles aventures
del “pequeño Nicolás” per les clavegueres de l'Estat- ha estat,
sens dubte, l'entrada a la presó d'Isabel Pantoja. Si hem passejat
pel mercat, hem pres un cafè al bar o ens hem creuat amb els veïns
de l'escala, és probable que n'hàgim escoltat opinions de tota
mena. Això per no esmentar les tertúlies televisives, en les quals
s'hi han reproduït alguns dels tòpics sexistes que diferencien
clarament la visió de la delinqüència femenina de la que es
produeix en el cas dels homes. És a dir: no s'ha enfocat la qüestió
des d'un punt de vista estrictament penal sinó que s'hi ha introduït
la visió moralista que històricament ha impregnat l'avaluació de
la conducta de les dones recluses (Almeda, 2005).
Segons l'escumosa retòrica de plató,
Isabel Pantoja s'hauria corromput en entrar en contacte amb el mòrbid
Julián Muñoz, del qual es va enamorar incomprensible i perdudament.
L'exalcalde de Marbella l'hauria introduït en l'obscur món de la
malversació de cabals públics i hauria estat llavors quan la reina
de la copla s'hauria apartat de la rectitud moral i hauria embrutat
per sempre més la seva dolorosa existència. La Pantoja vindria a ser una mare
separada dels seus fills, a causa del pecat de la cobdícia i la
ceguesa de l'amor. Més que un subjecte actiu, dotat d'identitat
pròpia, la famosa cantant representaria l'espectre d'un home maligne
que la va arrossegar pel pedregar de la perversió. L'activitat
delictiva, una vegada més, es mostra indefectiblement unida a la desviació del rol tradicional, d'esposa devota i cuidadora exemplar, que els enfervorits comentaristes s'encarreguen de
subratllalr amb vehemència.
Haurem de veure si, quan hagi complert la
condemna, se seguirà traient profit econòmic de la dramàtica situació. Paga la
pena posar en relleu que la presó d'Alcalá de Guadaíra de Sevilla on romandrà
interna és un dels pocs centres exclusius per a dones
que existeixen a Espanya. Segons El libro negro de la condición
de la mujer (Aguilar, 2007) la situació de les dones a les
presons gairebé no desperta cap interès entre els investigadors.
Recomano la lectura de l'interessant article d'Almeda abans citat per aprofundir-hi. Una de les múltiples formes de discriminació consisteix en recloure-les en petits departaments a dins de les
macroinstitucions masculines. Generalment, els tallers que s'hi
ofereixen -en cas que existeixi aquesta opció- reafirmen el rol de mestressa de casa, per la qual cosa no s'afavoreix en absolut la vida més enllà de les limitacions domèstiques. Per altra banda, hi ha una
major tendència a medicalitzar-hi els conflictes, a causa dels
nombrosos prejudicis encara vigents. Malauradament, malgrat els
indiscutibles progressos conquerits en les darreres dècades, el marc legal actual no
garanteix que s'assoleixi la rehabilitació, la qual hauria de ser el
principal objectiu de la privació de llibertat. Evidentment, les celebritats no en pateixen pas les pitjors conseqüències però ens ajuden a recordar el llarguíssim camí que encara queda per recórrer. Amb l'austericidi pel mig, hauríem de tenir-ho més present que mai.
Referència
Comentaris