L'autèntica Espanya


Un policia subjecta pel coll una manifestant, en una de les marxes per encerclar el Congrés a Madrid. Foto: Susana Vera.


La profunda crisi que pateix la psiquiatria a nivell internacional també es manifesta a Espanya. Diversos autors l’han disseccionada meticulosament a través d’un valent i rigorós treball d’investigació. Sense les veus dissidents, resultaria encara més complicat oferir una proposta alternativa, crítica amb la clamorosa sobremedicació i reivindicativa del paper fonamental de l’entorn a l’hora de comprendre amb profunditat la psicopatologia i la teràpia adequada que se n’hauria de derivar. Lamentablement, en moltes facultats se segueix promovent poca cosa més que la transmissió a l’alumnat de continguts que són pura ideologia al servei del mercat. Quan els futurs professionals trepitgin el carrer, hauran de recórrer encara un llarg camí, si realment desitgen superar el parcial o complet “rentat de cervell” al qual els hauran sotmès i afrontar amb enteresa la precària realitat laboral. És ben trist mirar enrere i no ser capaç de comptar els teus referents intel·lectuals ni amb els dits d’una sola mà. Hi ha béns intangibles com el record de l’immens llegat que ha deixat a la teva vida un bon professor, que trobes a faltar en moments de terrible foscor.

A la meva manera de veure, en el camp de la psicologia és particularment complicat trobar acadèmics que es posicionin fermament en contra dels violents atacs de l’elit financera, els quals deixen les classes populars en una situació d’absoluta desprotecció. L’apel·lació a l’austericidi, posem per cas, és bàsica en l’explicació de l’augment del nombre de suïcidis, addiccions, recaigudes, problemes psicosomàtics, assetjament laboral, violència familiar, crims masclistes, etcètera. És com si el context fos necessari per elaborar teories brillants però no pas per entrar en l’anàlisi detallada de la brutal realitat quotidiana. ¿De què dimonis se suposa que parlen habitualment els pacients als consultoris, si no és de les asfixiants limitacions de cada dia?

En alguns congressos, als quals et costa un dineral assistir i que estan avalats per totes les institucions oficials hagudes i per haver, alguns ponents que són presentats amb els màxims honors  hi exposen les propostes d’autoajuda més indignes que es podrien oferir en aquests moments tan salvatges. No cal que us digui que els seus llibres es venen com rosquilles. Un dels missatges que transmeten a l’auditori és que si un aturat no troba feina és perquè no s’hi ha esforçat prou. És a dir: amb el seu mètode terapèutic, qui no es col·loca és perquè està mancat d’esperit de lluita. En cas que el desocupat hagi causat bona impressió en una entrevista, hauria d’adaptar-se completament a allò que li oferissin. Tot plegat va acompanyat d’una posada en escena plena d’acudits i dibuixets al power point. El típic estil de les presentacions comercials nord-americanes. Només de recordar-ho, se’m remouen els budells. Ras i curt: es tracta de promoure entre els professionals el mundialment conegut  “model del xaiet” que camina dòcilment cap a l’escorxador, sense protestar gens ni mica, no fos cas que el carnisser tingués un mal dia i el torturés més del compte. Dit amb altres paraules: si pots, treballa com un animal i no pensis mai en defensar els drets del teu col·lectiu. Individualisme descarnat? Promoció de l’explotació? Encobriment desacomplexat de les negligències polítiques? Ximpleries.

Finalment, el fet d’escoltar professors que facin referència als ecos del franquisme, amb el propòsit de comprendre millor les mancances del present és pràcticament un episodi de ciència-ficció. Hi ha una part de la Història que ens han escatimat amb tanta gasiveria que ens han deixat un buit insondable a dins del cor. Em sento mentalment “amputada” sense el fil conductor que uneix la II República amb aquesta nova Transició que tindríem la meravellosa oportunitat de reviure, si la sabéssim enfocar correctament –aquest seria tema per un altre post. De vegades es ventila la qüestió amb expressions de l'estil: "Abans la gent sabia afrontar millor els problemes de la vida", sense comptar -per esmentar només un exemple- amb les persones que no van poder elaborar cap dol perquè tenien una por atroç de les represàlies, si mai parlaven dels seus difunts. Es van haver d'empassar, una per una, totes les llàgrimes i potser es van morir de pura tristesa. 

Personalment, a banda de la literatura, m’ha ajudat la lectura de llibres com els del psiquiatre Enrique González-Duro (2008), del qual ja us havia parlat en alguna altra ocasió. Ara que som víctimes de la llei mordassa, l’operació Pandora i tants altres abusos d’autoritat, que ens transporten a grisos episodis del passat, en les seves pàgines hi trobem pistes per tancar les ferides i mirar cap al futur amb dignitat. Entre molts altres testimonis, González-Duro fa referència a les memòries de l’aleshores jove de la CNT José Leiva, en un moment que sortia de la presó (p. 249):

“Leiva se sintió humillado, incluso llegó a sentir nostalgia de la prisión de Pamplona y deseó volver a ella: era su lugar en la España de Franco. No obstante, tomó el tren de Madrid, en un vagón ocupado por soldados que cantaban alegre y ruidosamente: “Ese contraste entre la alegría animal de los soldados que viajaban en el tren y el mundo en que yo había vivido, me parecía tan brutal, tan inhumano (…). No, el mundo no podría saber lo que era la España de Franco juzgando por las apariencias. Escuchando sólo a los pocos que tenían libertad para reír  y exhibir su alegría como en un escaparate, y no escuchando a toda la legión de hombres y mujeres que no tienen libertad para lamentarse y llorar. La auténtica España era la que no tenía la palabra, la que no era visible, la que vive en la periferia de las ciudades, como en infectas juderías que nadie visita, la que yace encerrada en muros que nadie penetra, la de las comisarías, la de los piquetes de ejecución, la que vivía en régimen de libertad condicional y vigilada”

L’autèntica Espanya d'avui no és la d’aquells privilegiats que se’n riuen sorollosament de nosaltres, quan després de saquejar el país reben el premi d’un tercer grau. Hi ha una realitat oculta a la qual es rebutja mirar directament a la cara. La dels joves brutalment represaliats per participar en una manifestació, a qui els mitjans de comunicació criminalitzen sense pietat. La de les dones apallissades, els infants malnodrits, els presos torturats, els jubilats estafats, els moribunds d’hepatitits, els immigrants ofegats, les famílies desnonades i totes les persones desposseïdes que necessiten ajuda. Aquest no és un país d’arrels vigoroses. El món no està enlluernat, com sostenia Montoro, perquè no ens donen cap oportunitat per  aixecar-nos. La crisi no ha finalitzat en absolut perquè són ells qui la promouen i ens esclafen diàriament com escarabats. Els psicòlegs hauríem d’estar al lloc que ens correspon, que no és cap altre que al costat d’aquells qui sofreixem (sofrim) els atacs constants de la gent sense ànima. Per què tenim tanta por de dir les coses pel seu nom?


Referència


·        González-Duro, E. (2008). Los psiquiatras de Franco. Los rojos no estaban locos. Barcelona: Península.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El Dragon Khan com a metàfora

Tertúlia sobre loteria

No abaixem la guàrdia