divendres, 12 de desembre de 2014

El país de "La pechotes"


El totpoderós Paolo Vasile vol fitxar Isabel Mateos, La Pechotes, perquè participi en un programa del caspós imperi Mediaset. Foto: Sergio González.


Se toma a la mujer como objeto sexual y con ello, la imposibilidad de considerarla sujeto, en términos de igualdad o alteridad. Algo culturalmente establecido y aceptado es utilizar el cuerpo de la mujer en los medios de comunicación de masas. Sujeto y objeto del deseo masculino, no implica sólo la construcción mental constituida a través del tiempo, sino que engloba una serie de prácticas resultado de esta visión del mundo”


Georgina Sotelo & Martha Patrícia Domínguez (2014)18


És l’amiga de la infància del Pequeño Nicolás i es diu Isabel Mateos però com el seu company de fatigues també és coneguda amb un sobrenom: La Pechotes. A ell el defineixen amb dues paraules que formen part d’un conjunt ben simpàtic, encara que allò que expliqui el xaval resulti d’allò més inquietant, però per a ella els mitjans s’han inventat –la noia afirma que mai l’han anomenat així- una sinècdoque que ens transporta directament a la Itàlia berlusconiana o als anys del destape espanyol. ¿Com podríem oblidar Andrés Pajares, tot empaitant la turista sueca de torn, aclaparada pel sex-appeal ibèric? No és tan sols que obviïn qualsevol aptitud intel·lectual o de personalitat sinó que alguns periodistes ni tan sols n’esmenten el nom, repetim-ho. La jove Isabel Mateos és només un escot generós. Un parell de mamelles voluminoses, concebudes pel gaudi masculí.

Arran d’aquesta popularitat sobrevinguda, a Mateos li han dedicat reportatges on n’han destacat el costat sexy: “Las fotos más ardientes de La Pechotes”, resa un titular del diari El Mundo. La revista Interviú la persegueix perquè protagonitzi una portada; al programa Espejo Público van entrevistar-la enmig d’una gran expectació i tot sembla indicar que Paolo Vasile ja l’ha convençuda perquè aparegui en un espai de Cuatro, a canvi d’una sucosa retribució econòmica. Per la seva banda, Telecinco ha fitxat Olga María Henao, la viatgera exparella de José Antonio Monago, la qual formarà part de l’equip d’Hable con ellas, un programa que aporta una mirada suposadament femenina a l’actualitat.

Alhora que hi ha grapats de professionals brillants que són acomiadades sense contemplacions dels mitjans, en aquest país, les dones ben connectades amb un baró poderós i/o aquelles que posseeixen un cos apte per al consum de masses són cobejades pels magnats de la comunicació. Amb totes les excepcions que es vulguin, que tampoc estaran exemptes de mordasses i limitacions diverses. Crec que va ser la periodista Olga Viza qui va explicar que existeix una lllei no escrita segons la qual és cada cop més necessari tenir un look associat a la bellesa i la joventut, si es vol firmar un contracte laboral en condicions.

Segons l’Institut d’Estudis Econòmics (IEE), l’any 2013 l’atur femení a Espanya era del 27%, el més elevat de la Unió Europea, només per darrere de Grècia (31,3%); aquesta xifra no ha deixat de créixer d’ençà del 2007 (11%). En un marc de recessió i austeritat, el missatge que es transmet a les pantalles és el següent: Si t’adaptes al rol de subordinació que t’assigna el poder patriarcal no ho tindràs tan complicat per penetrar en el mercat laboral. El cos ha de formar una part central de la identitat professional, peti qui peti. D’aquesta forma d’emmotllar-se als designis de l’amo algunes cíniques l’anomenen “capital eròtic”. S’ha de tenir estómac per fer circular aquestes idees perverses.

Cada dia consumim imatges de femelles que estan col·locades darrere d’un faristol, per llegir els correus dels espectadors i per riure les gràcies dels tertulians que parlen de temes vertaderament seriosos. També les ubiquen a la vora d’una pantalla-pissarra, vestides amb la imprescindible minifaldilla, amb la finalitat que mostrin les dades necessàries al presentador –potser un home madur i físicament no massa agraciat-. Aquest les utilitzarà per acabar de polir la notícia, mancada del toc de rigor masculí per esdevenir realment creïble. Aquesta injecció de caspa intravenosa no la rebem només a través de l’imperi Mediaset sinó que a l’eterna rival Atresmedia, en xous informatius presentats per gurus de l’esquerra, s’hi reprodueixen exactament els mateixos estereotips masclistes. Un vernís de progressime sempre és profitós per emmascarar la més rància de les ferums. Quina vergonya, Gran Wyoming!

No menystinguem l’altra cara de la moneda. La d’aquells cossos que es comencen a florir i han ser sotmesos a tota mena de tortures. L’audiència defuig les pells arrugades, els culs greixosos i els pits caiguts. Injeccions de Botox, tractaments amb col·lagen, líftings impossibles, implants de mames i aquella nova tècnica que ve dels Estats Units, seran importants per rejovenir-les uns anys i mantenir-les dins de la roda una altra temporadeta. En aquesta guerra sense treva s’acompleix la funció prèvia al definitiu anorreament de l’esclau: invisibilitzar-lo. Cap massacre fóra possible sense la construcció de l’enemic com un altre que no és un autèntic ésser humà. Estem davant d’un objecte, no d’una persona de carn i ossos, dotada d’un món interior que paga la pena tenir en compte. Els mitjans ens han de mostrar encara el darrer espectacle macabre. Cossos femenins colpejats, mutilats, violats, esquarterats, disparats, cremats o cosits a ganivetades. Un degoteig incessant al qual es para una modesta atenció. No és el mateix que assassinin un aficionat ultra a les afores d’un estadi que aparegui una nova víctima de violència masclista. Aquest esdeveniment ja no és notícia i resulta francament avorrit haver-lo de repetir com un disc ratllat. Ha arribat l’hora d’assumir-ho: entre els difunts també hi ha jerarquies.


Referència
  • Domínguez, M. y Sotelo, G. (2014). Cosificación femenina en la era del capitalismo tardío. Ciencia administrativa, 1, 40-50. 


     Article publicat a Tercera Información


    A la "Comisión para la Investigación de Malos Tratos a Mujeres" de Madrid, moltes gràcies per fer difusió de l'article, a través de Twitter



2 comentaris:

Francisco González Tejera ha dit...

Totalmente de acuerdo con este buen artículo. La gentuza que gobierna en el estado español nos está haciendo retroceder muchos años al pasado, esa etapa del destape que comentas, los comentarios vergonzosos de los tertulianos sobre las mujeres, la generalización o meter en el mismo saco a quienes consideran objetivo de su siniestra cacería.

Clara Esquena i Freixas ha dit...

Gracias por tu comentario, Francisco. El trato vejatorio que sufren las mujeres en los medios no es inocuo. Sus consecuencias son graves, no sólo en su entorno laboral inmediato sino a nivel más general, por lo que tiene de promotor de una violencia machista muchísimo más sangrante. En cualquier guerra (y esta es una batalla de clases, digan lo que digan) existe un "discurso del odio" hacia el enemigo y si se ataca a las mujeres, se destruye el "corazón" de una sociedad...

Por otro lado, generalmente se concibe al espectador como a un hombre heterosexual-mononeuronal, que no sabe hacer otra cosa que babear, cual perrito de Pavlov, ante un escote femenino. ¿No esperan los hombres algo mejor de los medios? ¿No es esta también una forma de degradar la información y mantener al ciudadano desconectado de las noticias verdaderamente relevantes para la formación de su espíritu crítico?

Un saludo y hasta pronto