dilluns, 3 de novembre de 2014

Com es podreixen les noves generacions?


Francisco Nicolás Gómez Iglesias, més conegut com a "pequeño Nicolás", en una conferència a la FAES, al costat del criminal de guerra José María Aznar. Imatge extreta de Facebook. 

 
En el context de l’operació Púnica –la trama d’aconseguiment de contractes públics a canvi de comissions, capitanejada per Francisco Granados-, Rosa Díez va etzibar-li a Mariano Rajoy que la corrupció podria ser l’Ebola de la democràcia. Té la seva gràcia que UpyD s’erigeixi en flagell d’aquesta xacra que tot ho embruta, si tenim en compte que a dins de la formació magenta hi han sorgit tota mena de crítques, relatives al seu lideratge narcisista i despòtic, implacable amb les veus dissidents. Cal recordar, entre altres polèmiques, que els orígens d’aquest partit progressista i no nacionalista estan tacats igualment per l’ombra del dubte. Segons informacions publicades al diari El País, la plataforma Basta Ya, germen d’UpyD, va ser finançada amb diners provinents de la comptabilitat B del Partit Popular. Ens podríem entretenir força en aquest exercici de desmuntar la imatge impol·luta que pretén vendre’ns però en una cosa haurem de donar-li la raó a l’ex-diputada socialista: tal com sostenen bona part d’experts en la matèria, si no es prenen les mesures adequades, la corrupció és altament contagiosa.

La subcultura del suborn, la prevaricació, l’enriquiment il·lícit i, en general, de l’abús d’autoritat, està fortament implantada a Espanya, un país de llarga tradició caciquista, en el qual l’adquisició de totes les habilitats obscures de poder es transmet fluidament de generació en generació. Un dels casos més esborronadors, i alhora interessants, dels conflictes interns que s’hi congrien, el trobem en la mort a trets de la presidenta de la diputació de Lleó, Isabel Carrasco, el passat mes de maig, desaparegut, per cert, com per art d’encanteri dels mitjans de comunicació. La frustració de les ànsies de grimpar i la condemna a l’ostracisme, van conduir una mare i una filla a posar punt i final a la vida de la seva odiada contrincant, companya de files del mateix partit. En el pont on fou assassinada s’hi podia llegir una reveladora inscripció sobre el context sòcio-cultural on ocorregué el crim: Aquí murió un bicho –recomano la lectura de l’article del periodista Jesús María López de Uribe, Isabel Carrasco y el León maquiavélico, publicat a la revista Tinta Libre en l’edició de juliol-agost.

És impossible deixar d’esmentar els germans Pujol-Ferrusola, una vegada més. Seria un autèntic repte trobar un sol membre de la famiglia que no fos expert en gestió de tèrboles transaccions bancàries o en coacció d’empresaris, entre altres fosques competències. Darrerament, hem conegut un altre cas de “contagi intergeneracional” quan ens hem assabentat de les pintoresques aventures del jove de vint anys Francisco Nicolás Gómez Iglesias, conegut a la premsa amb el sobrenom de “pequeño Nicolás” i a l’humil barri de Madrid d’on procedeix com a “Marqués de Prosperidad”. La majoria de tertulians dels mass media l’han presentat bàsicament com un aprenent d'aconseguidor que va enredar tothom amb la seva tremenda picardia. Tal com jo ho veig, seria tota una raresa que, en un entorn construït al voltant de les relacions de vassallatge, clientelisme i protecció es permetés que algú actués d’una manera tan anàrquica i desimbolta, al marge de les martingales dels veterans.

Sense la protecció d’algun peix gros de l’elit política o financera em sembla impossible concebre com aquest passerell va aplegar els ingressos, la infraestructura i els privilegis dels quals gaudia per omplir-se les butxaques. Per part meva, més aviat apostaria per suposar que la manca de maduresa va impedir-li cultivar la necessària freda previsió que es requereix per manllevar els diners dels altres. A través d’una ridícula fabulació com a suposat membre del CNI i una fatxenderia tan poc elaborada no es pot arribar gaire lluny. Per ser Eduardo Zaplana no cal finalitzar cap carrera, és ben cert, però sí que es necessita un mínima racionalitat perquè els negocis no se t’escapin de les mans. Un altre aspecte destacable en la trajectòria d’aquest xicot és la seva afiliació a les Nuevas Generaciones del Partit Popular. Darrere de l'aparador dels excelsos valors promoguts en aquestes “pedreres” per a futurs dirigents, s'hi pesegueixen uns objectius que, si jutgem pels afers que coneixem cada dia, tenen ben poc a veure amb allò que hauria de ser noble art de governar. 

Així, podem imaginar que el jove Nicolás va escollir un entorn adequat, que li permeté la seva escalada cap a l'estil de vida del típic corrupte xaró, que tant cobejava, a través d'un senzill procés d'aprenentatge per observació. Si tenim en compte que la majoria de saquejadors surten indemnes de la seva activitat delinqüencial, es veu ben clar que el negoci pot sortir rodó. Pocs càstigs i múltiples recompenses. ¿Qui voldria allunyar-se del risc i abstenir-se de gaudir d'escapades en iot, cotxes d'alta gamma i hotels de luxe? Si se segueixen promovent mesures com l'amnistia fiscal de Montoro i, al mateix temps, es tanca l'aixeta dels recursos perquè la Justícia investigui les xarxes mafioses, tindrem “camades” de “pequeños Nicolás” per decennis. Els codis ètics fan molt de goig però en absència de mesures estructurals serioses per atacar d'arrel les pràctiques deshonestes, mai no sortirem d'aquest fangar pudent. De moment, sembla que tothom té les receptes molt clares. El problema sempre rau en posar-les amb èxit a la pràctica. Podrem o no podrem?


Article publicat a Rebelión