Francisco Nicolás Gómez Iglesias, més conegut com a "pequeño Nicolás", en una conferència a la FAES, al costat del criminal de guerra José María Aznar. Imatge extreta de Facebook.
En el context de
l’operació Púnica –la trama d’aconseguiment de contractes
públics a canvi de comissions, capitanejada per Francisco Granados-, Rosa Díez va etzibar-li a Mariano Rajoy que la corrupció
podria ser l’Ebola de la democràcia. Té la seva gràcia que
UpyD s’erigeixi en flagell d’aquesta xacra que tot ho embruta, si
tenim en compte que a dins de la formació magenta hi han sorgit tota mena
de crítques, relatives al seu lideratge narcisista i despòtic,
implacable amb les veus dissidents. Cal recordar, entre altres
polèmiques, que els orígens d’aquest partit progressista
i
no nacionalista estan
tacats igualment per l’ombra del dubte. Segons informacions
publicades al diari El País,
la plataforma Basta
Ya,
germen d’UpyD, va ser finançada amb diners provinents de la
comptabilitat B del Partit Popular. Ens podríem entretenir força en
aquest exercici de desmuntar la imatge impol·luta que pretén vendre’ns
però en una cosa haurem de donar-li la raó a l’ex-diputada
socialista: tal com sostenen bona part d’experts en la matèria, si
no es prenen les mesures adequades, la corrupció és altament
contagiosa.
La subcultura del
suborn, la prevaricació, l’enriquiment il·lícit i, en general,
de l’abús d’autoritat, està fortament implantada a Espanya, un
país de llarga tradició caciquista, en el qual l’adquisició de
totes les habilitats obscures de poder es transmet fluidament de generació
en generació. Un dels casos més esborronadors, i alhora
interessants, dels conflictes interns que s’hi congrien, el trobem
en la mort a trets de la presidenta de la diputació de Lleó, Isabel
Carrasco, el passat mes de maig, desaparegut, per cert, com per art
d’encanteri dels mitjans de comunicació. La frustració de les
ànsies de grimpar i la condemna a l’ostracisme, van conduir una
mare i una filla a posar punt i final a la vida de la seva odiada
contrincant, companya de files del mateix partit. En el pont on fou
assassinada s’hi podia llegir una reveladora inscripció sobre el
context sòcio-cultural on ocorregué el crim: Aquí
murió un bicho –recomano
la lectura de l’article del periodista Jesús María López de
Uribe, Isabel
Carrasco y el León maquiavélico,
publicat a la revista Tinta
Libre
en l’edició de juliol-agost.
És impossible deixar
d’esmentar els germans Pujol-Ferrusola, una vegada més. Seria un
autèntic repte trobar un sol membre de la famiglia
que no fos expert en gestió de tèrboles transaccions bancàries o
en coacció d’empresaris, entre altres fosques competències.
Darrerament, hem conegut un altre cas de “contagi
intergeneracional” quan ens hem assabentat de les pintoresques
aventures del jove de vint anys Francisco Nicolás Gómez Iglesias,
conegut a la premsa amb el sobrenom de “pequeño Nicolás” i
a l’humil barri de Madrid d’on procedeix com a “Marqués de
Prosperidad”. La majoria de tertulians dels mass
media
l’han presentat bàsicament com un aprenent d'aconseguidor que va enredar
tothom amb la seva tremenda picardia. Tal com jo ho veig, seria tota una raresa que, en un
entorn construït al voltant de les relacions de vassallatge,
clientelisme i protecció es permetés que algú actués d’una
manera tan anàrquica i desimbolta, al marge de les martingales dels veterans.
Sense la protecció
d’algun peix gros de l’elit política o financera em sembla
impossible concebre com aquest passerell va aplegar els ingressos, la
infraestructura i els privilegis dels quals gaudia per omplir-se les
butxaques. Per part meva, més aviat apostaria per suposar que la
manca de maduresa va impedir-li cultivar la necessària freda
previsió que es requereix per manllevar els diners dels altres. A
través d’una ridícula fabulació com a suposat membre del CNI i
una fatxenderia tan poc elaborada no es pot arribar gaire lluny. Per
ser Eduardo Zaplana no cal finalitzar cap carrera, és ben cert, però
sí que es necessita un mínima racionalitat perquè els negocis no
se t’escapin de les mans. Un altre aspecte
destacable en la trajectòria d’aquest xicot és la seva afiliació
a les Nuevas
Generaciones
del Partit Popular. Darrere
de l'aparador dels excelsos valors promoguts en aquestes “pedreres”
per a futurs dirigents, s'hi pesegueixen uns objectius que, si jutgem
pels afers que coneixem cada dia, tenen ben poc a veure amb allò que
hauria de ser noble art de governar.
Així, podem imaginar que el jove
Nicolás va escollir un entorn adequat, que li permeté la seva
escalada cap a l'estil de vida del típic corrupte xaró, que tant cobejava, a través
d'un senzill procés d'aprenentatge per observació. Si tenim en
compte que la majoria de saquejadors surten indemnes de la seva
activitat delinqüencial, es veu ben clar que el negoci pot sortir rodó. Pocs
càstigs i múltiples recompenses. ¿Qui voldria allunyar-se del risc i abstenir-se de gaudir d'escapades en iot, cotxes d'alta gamma i hotels de luxe?
Si se segueixen promovent mesures com l'amnistia fiscal de Montoro i, al mateix temps, es tanca
l'aixeta dels recursos perquè la Justícia investigui les xarxes mafioses, tindrem
“camades” de “pequeños Nicolás” per decennis. Els codis
ètics fan molt de goig però en absència de mesures estructurals serioses per
atacar d'arrel les pràctiques deshonestes, mai no sortirem d'aquest fangar pudent.
De moment, sembla que tothom té les receptes molt clares. El problema
sempre rau en posar-les amb èxit a la pràctica. Podrem o no podrem?
Article publicat a Rebelión
Comentaris