L'estany daurat i el déu Janus





Una imatge de l’obra de teatre En el estanque dorado



A la gran pantalla van ser Katharine Hepburn i Henry Fonda, els actors que van protagonitzar una peça que ja havia estat representada a Broadway i que més endavant viatjaria cap als teatres de París. En l’adaptació que es pot veure actualment al nostre país, les agredolces vivències dramatitzades a On Golden Pond (1981) han retornat a l’escenari. En aquesta ocasió, Lola Herrera i Héctor Alterio (a la foto) es posen a la pell d’Ethel i Norman Thayer, un matrimoni que afronta amb tendresa i humor el darrer tram de la vida, en una casa d’estiu a la vora d’un llac. L’estada se’ls complica una mica quan reben la visita de la seva filla Chelsea –Jane Fonda, en la versió cinematogràfica-, acompanyada del seu promès Bill, divorciat i amb un fill adolescent.

 
Aquesta bonica obra del dramaturg Ernest Thomson em sembla interessant des d’un punt de vista psicològic perquè, entre altres aspectes, posa en relleu les mancances i els beneficis cognitius associats al procés d’envelliment. De bon principi es fan evidents les pèrdues de memòria de Norman –que celebra el seu vuitantè aniversari-; aquestes li provoquen més d’un ensurt, tant a l’interior de la vivenda com en les escapades que fa per l’entorn. Podríem dir que l’home pateix els estralls d’una demència incipient, que molt probablement es complicarà en el futur. Però no tot són xacres en la rutina diària perquè tant ell com la seva dona demostren que l’experiència que han acumulat plegats en el decurs dels anys els són de gran ajuda per afrontar l’adversitat; també l’empren per transmetre valuosos consells a la de vegades ressentida Chelsea i al noi adolescent. El xicot està força crispat al principi però finalment estableix un entendridor lligam de confiança amb els seus nous avis. Ambdós tenen prou capacitat per saber desxifrar quines són les seves vertaderes necessitats i per això el nét s’hi troba la mar de bé, al seu costat.

 
La filosofia i la psicologia ens han deixat algunes pistes per comprendre millor aquest ambigu camí de maduració. Figures brillants de l’antiguitat clàssica com Marc Tul·li Ciceró –penso en el llibre De Senectute- han explicat de forma ben entenedora quins són els vicis i les virtuts que es cultiven durant la vellesa. El psicòleg Paul Baltes (1993) utilitzava en un article la metàfora del déu romà Janus, representat en l’art amb dues cares, cadascuna de les quals mira en la direcció oposada de l’altra, per il·lustrar l’inevitable declivi neurofisiològic del cervell però també la possible compensació de les pèrdues, així com els guanys associats a la cultura. Anàlogament, s’han encunyat termes com el d’intel·ligència fluïda i cristal·litzada per definir la doble vessant del desenvolupament cognitiu.
 

Al mateix temps, sabem que existeix un pragmatisme necessari per resoldre les tantes vegades ambivalents qüestions de la vida: alguns investigadors l’han estudiat i definit amb el nom de saviesa. La saviesa està generalment més desenvolupada en les persones grans, com bé sabem, perquè que són capaces d’emetre dictàmens excel·lents sobre dilemes complicats -a diferència dels joves o els adults madurs, més proclius a caure en la polarització que provoca la incertesa-. Aquest és un valor que tot sovint es menysté a la nostra societat i que, al meu entendre, tendeix a infantilitzar l’última etapa del cicle vital. De vegades es tracten les àvies i els avis com si fossin éssers que ho han desaprès gairebé tot i que per això necessiten una tutorització permanent. No crec que m’equivoqui gaire si afirmo que l’esmentada actitud pot associar-se a abusos de diversa índole. Tal com succeïa en la vida d’Ethel i Norman, fins i tot en els moments de més vulnerabilitat, les persones grans ens demostren que tenen un preciós llegat per deixar en aquest món. No el desaprofitem amb la nostra ignorància.



Referència



Baltes, P. (1993). The aging mind: potentials and limits. The Gerontologist, 33, 580-594.




Comentaris

Traducció del blog