dimarts, 28 d’octubre de 2014

El bosc ombrívol de la fibromiàlgia


L’ampli ventall de models explicatius de l’anomenada fibromiàlgia (FM) configura un espès bosc conceptual a dins del qual és ben fàcil perdre-s’hi. Foto: Joan Castro.


El passat divendres 24 d’octubre El Periódico de Catalunya va publicar una notícia que em cridà especialment l’atenció: segons els resultats preliminars d’un assaig clínic realitzat a la Garrotxa, les passejades per boscos madurs –aquells que tenen més de cent anys i no han patit modificacions recents per l’acció humana- podrien tenir la facultat de disminuir els principals símptomes de la FM. Concretament, les participants que van caminar pel bosc de Can Serra (a la imatge), a diferència de les que ho van fer per les arbredes “noves”, van notar una disminució del dolor i de les nits d’insomni, alhora que van informar d’un major nombre de dies de benestar. Segons els responsables de la investigació, els esmentats efectes terapèutics són atribuïbles a la inhalació de les substàncies aromàtiques que desprenen els fongs, els olis i les resines d’aquest bell entorn natural.

Tal com s’explica en el mateix article, no es tracta de cap novetat perquè les propietats dels “boscos guaridors” són ben conegudes en països com Japó, Corea del Sud, Canadà, Estats Units o Alemanya. D’entrada, sembla que estem davant d’una notícia esperançadora, en la mesura que aquestes caminades suposen una alternativa als fàrmacs i llurs indesitjables efectes secundaris. La sobremedicació és un gravíssim problema afegit i no és pas estrany conèixer pacients a les quals els han receptat còctels d’allò més inversemblants, elaborats a base d’antidepressius, ansiolítics, hipnòtics, pegats d’opi o analgèsics com la Lyrica. Dit amb altres paraules: sembla que els reumatòlegs i els psiquiatres donin pals de cec a l’hora d’afrontar una dolència singular, la naturalesa i el curs de la qual són profundament desconcertants i fugissers.

Malgrat els avantatges descrits, el model emprat en el prometedor estudi és clarament biomèdic; és aquesta l’única forma d’enfocar el tractament? El discurs més habitual als mitjans de comunicació descriu la FM com una malaltia caracteritzada per un dolor musculoesquelètic generalitzat, el qual també es presenta en la pressió d’uns punts específics, els tender points. En l’àmbit clínic, les usuàries –la majoria són dones- descriuen un dolor intens, complex i característic, clarament diferent de qualsevol altre. En ocasions, el representen com una mena de “cuc que circula pel cos”; aquest pot aturar-se durant una estona però més endavant continua el seu camí. Després cal tenir en compte les seqüeles psicològiques que l’acompanyen i l’aparició de diversos problemes de salut concomitants, com ara el còlon irritable. A les associacions d’afectades es parla habitualment de l’aprenentage que comporta l’experiència de conviure amb aquest malestar corporal inespecífic i d’origen desconegut, la qual condueix habitualment cap a l’acceptació més que no pas a la perpetuació d’una lluita aferrissada contra el mateix.

Per altra banda, també es treballa l’habilitat de posar límits a les constants demandes de l’entorn –cura de la família, tasques domèstiques, obligacions laborals, etcètera-. En aquest sentit, no puc subscriure en absolut les veus crítiques que elaboren un retrat groller i burleta de les afectades i les acusen de victimisme o bé d’afany de notorietat. Consideren que “pugen al carro” de la FM només per obtenir-ne beneficis secundaris; la recerca de baixes laborals seria l’exemple més habitual. A tot arreu poden sorgir-hi farsants i simuladors però, per la meva experiència, la gran majoria expressa un profund sentiment de culpa quan no pot arribar a tot arreu i és més necessari mantenir a ratlla la “hiperactivitat” que no pas prevenir la deixadesa de les responsabilitats de cada dia. Si l’alternativa al model biomèdic és aquest menyspreu o la intenció de cercar un suposat origen inconscient del símptoma, pareu màquines, que jo baixo immediatament.

Al meu modest entendre, el fet de treure la pols a etiquetes tan tronades com la de la histèria no aporta gaire llum a l’obscur panorama de la FM. Es pot acceptar perfectament la crítica a una societat postmoderna i hedonista, que no troba contextos on ubicar el sofriment, consubstancial al fet de viure. Tot sovint no tenim cap altra opció que vessar la llàgrima al consultori del metge però d’aquí a ridiculitzar obertament l’experiència subjectiva de dolor hi ha un bon tros. No puc concebre cap teràpia que no entengui el respecte com a punt de partida i per això la lectura de certs textos em produeix una tristesa inenarrable.

Un altre dels molts fronts crítics oberts el trobem en l’ecofeminisme, que reivindica una mirada ambiental per tal de comprendre el paper que juguen els insecticides, els dissolvents o els metalls pesats en l’aparició de la FM, la fatiga crònica, la síndrome química múltiple, els problemes reproductius i el càncer de mama. Atès que el cos de la dona és especialment ric en cèl·lules grasses pot esdevenir un bioacumulador químic de nefastes conseqüències per a la salut. Per altra banda, cal assenyalar el clamorós androcentrisme, present tant a la pràctica com a la recerca mèdiques, susceptible de conduir a l’infradiagnòstic de casos de FM en homes i a un elevat nombre de falsos positius en dones, que en realitat patirien malalties com el lupus eritematós sistèmic, l’atritris reumatoide o l’anèmia amb deficiència de ferro, entre moltes altres. Per part meva, només puc acabar per concloure que necessitem més humilitat, paciència i coneixement per tal de millorar l’atenció a les afectades –la qual cosa no significa la promoció del victimisme- i que podem posar-nos d’acord en un objectiu comú: cercar camins realistes per tal de frenar la salvatge medicalització del patiment. En aquest sentit -i mentre el món no canvia- benvigudes siguin les passejades pel bosc, les sessions d’artteràpia, les classes d’aquagym… i tot el que convingui.