dilluns, 14 d’octubre de 2013

De Montjuïc a plaça Sant Jaume ( i continuarà... )

 

Barcelona: diumenge 13 d'octubre. Al migdia, la monja benedictina Teresa Forcades encoratjava els assistents a l'acte convocat  pel Procés Constituent, a les fonts de Montjuïc, a assistir a les properes trobades, les quals seran un pas més per a poder fer realitat una República Catalana del 99%. 




Unes hores més tard, a Plaça Sant Jaume, els manifestants convocats per la Coordinadora Nacional per la consulta sobre la Independència s'aplegaven de mica en mica per a reclamar agilitat a l'hora de tirar endavant l'anhelat referèndum. A l'hora dels parlaments, es va insisitir en la necessitat de mantenir la pressió per tal d'assolir aquest objectiu.



Al tren, vaig llegir amb atenció els fulls informatius que havia reunit durant la jornada. Entre una cosa i l'altra, vaig comptabilitzar un mínim de set noves mobilitzacions de cara a les properes setmanes. Fotos: Clara Esquena.


Ahir vaig anar a Barcelona amb la finalitat d'assistir a la convocatòria que em va arribar de part del Procés Constituent. L'acte de Montjuïc va ser emotiu, reivindicatiu i també alegre, malgrat que travessem uns moments duríssims i això també es reflectia en el rostre de la gent. Les actuacions artístiques es van intercalar amb diferents discursos, els quals van posar en relleu les nombroses problemàtiques socials actuals, causades per la despietada tirania capitalista. Sento particular admiració per la tasca humanitària que desplega la PAH, que ha rebut un merescudíssim reconeixement a nivell europeu. En aquesta plataforma, no es limiten a emetre bonics discursos sinó que estan plenament implicats en una tasca concreta, d'ajuda real i immediata a persones que es troben en una situació límit i se senten desemparades per l'administració. 

Sense un habitatge digne, com s'ha comprovat a bastament en diferents països, s'esdevé una cascada de gravíssimes penúries, tant financeres com sanitàries. Malgrat que pugui semblar que els desnonaments només afecten determinades famílies, més tard o més d'hora, tota la societat en paga les conseqüències. Al mateix temps, la pressió política que promouen, impulsa canvis estructurals a llarg termini, encaminats a prevenir futures tragèdies.  Per tots aquests motius, els considero un referent a seguir. La delegada de Girona, Marta Afuera, va recordar la lluita que mantenen en el bloc de Salt i va demanar a totes les persones a qui els sigui possible, que vagin al municipi els propers dies 15 i 16 d'octubre, a fi i efecte d'impedir que els ocupants de l'edifici n'hagin de marxar i puguin veure's abocats a la intempèrie. 

El drama de Lampedusa -no és cap novetat, però el nombre de morts posa el tema en portada-, ressalta que l'ajuda d'emergència és de cabdal importància. No ens podem permetre el luxe de posposar-la ni un minut més. L'hem de demanar amb més força que mai a les institucions que suposadament ens representen. És precisament en els moments de desgràcia col·lectiva, que es demostra la grandesa dels homes i dones que es dediquen a la política. Malauradament, en comptes de pensar en clau estadista, no hi veuen més enllà dels seus interessos immediats i per això ens cal sortir al carrer. La vulneració dels drets humans és clamorosa, cruel i completament injustificable des de cap punt de vista. Tal com proclama la coratjosa alcadessa Giusi Nicolini, necessitem l'ajuda ara mateix i no s'hi valen més excuses.

Un cop vaig haver dinat, em vaig passejar per la ciutat i la caminada em va conduir casualment cap a la plaça Sant Jaume. Allà vaig veure que s'hi coïa una altra vindicació. S'estaven enllestint els preparatius per a reclamar més agilitat de cara a la convocatòria de l'esperat referèndum per la independència, que hom veu perillar per l'ambigüitat dels partits que encara no han trobat ni data ni pregunta. S'hi respirava un ambient familiar, agradable, rebel. Vaig decidir quedar-m'hi perquè es tracta d'una altra demanda plenament democràtica i necessària per trobar una sortida a la tensió del present. De fet, em vaig adonar que hi ha una tendència creixent a unir les accions de caràcter sobiranista a les perfil més netament social. Els discursos del migdia eren perfectament compatibles amb els de la tarda. Alguns moviments demanen la independència per canviar-ho tot, per exemple. Sigui com vulgui, està clar que la societat bull i estem més vius que mai. Atesa la magnitud dels canvis que pretenen imposar-nos, bona part de ciutadans ens hem convertit en activistes disposats a persistir en les diferents protestes que brollen arreu. En paraules de la Teresa Forcades, farem la revolució i la tornarem a fer.