"La policia tortura i assassina"



Després de l’homicidi de Juan Andrés Benítez, la regidora del districte de Ciutat Vella, Mercè Homs, va trigar gairebé un mes en comparèixer. La comunitat de veïns i veïnes va dedicar-li un sorollós escarni. Foto: Pere Virgili.


Deu fer cosa de quinze anys: És un d’aquells records borrosos que es troben a mig camí entre la realitat i el somni. Presencio una manifestació ubicada en un carrer cèntric de Barcelona; els participants –pocs i guarnits a l’estil “rastaflauta”-, criden insistentment: "La policia tortura i assassina!" Són temps d’eufòria i fa la impressió que el lema és fruit de l’exageració. Ignoro per quin motiu estan enrabiats i se senten perjudicats, aquests joves; deu ser que no tenen res més a fer.  Interpreto la vehement protesta com una estampa còmica, fora de context. No trigo gaire a submergir-me altre cop en la cadena de pensaments interiors, tot ignorant la colla de “desvagats-ocupes-antisistema” que criden a pulmó obert, com si s’haguessin escapat d’una secta de profetes tocats de l’ala.

He experimentat el “flashback” en escoltar la mateixa proclama –“la policia tortura i assassina”-, en un vídeo de l’escarni a la regidora del districte de Ciutat Vella, Mercè Homs, que és germana del Conseller de Presidència –Catalunya és un país petit i tot queda en família-. Aquesta vegada, no estic davant de cap col·lectiu minoritari, injustament estigmatizat per una servidora, sinó que la cridòria emergeix de les entranyes dels ciutadans, esgotats de la sistemàtica vulneració dels llurs drets. L’abús de poder no és cap novetat: Fa temps que s’arrossega i cada cop n’és víctima un sector més ampli de la societat. Tal com es desprèn d’un comunicat dels veïns i veïnes del Raval, cal emmarcar l’homicidi de l’empresari del Gaixample, Juan Andrés Benítez,  en un conjunt d’actuacions lligades a la violència institucional, dirigida a transformar el barri en un indret “net i polit”, dedicat exclusivament al gaudi dels turistes.

Abans que algú tregui el fetge per la boca i m’ho recordi, apuntaré que s’ha de preservar la presumpció d’innocència dels agents. També subratllaré que hi ha professionals que senten vertadera vocació assitencial i treballen incansablement al servei del poble. Penso que aquest reconeixement no entra en contradicció amb la ferma convicció que no s’han de minimitzar els reiterats actes de brutalitat, sobre els quals és urgent reflexionar més enllà de l’anècdota puntual. Si tirem una mica d’hemeroteca ens adonarem de seguida que la manca de concordança entre la versió de les víctimes i l’oficial és una constant, així com l’encobriment dels fets i la manca de diligència judicial o política, a l’hora de resoldre els casos. Llegir els diaris és com endinsar-se en un guió horrorós i sòrdidament repetitiu.

A en Carles Guillot van buidar-li un ull en el decurs del desallotjament d’una casa ocupada al barri de Gràcia i és membre del col·lectiu “Stop Bales de Goma”. En una entrevista a EL TRIANGLE, reclamava la necessitat de transcendir la simple prohibició dels projectils: Exigia un canvi de mentalitat als Mossos. L’activista criticava els seus nombrosos prejudicis i en condemanava el tracte prepotent i vexatori. Si volem avançar en aquesta direcció, haurem de preguntar-nos, per exemple, quina mena d’adoctrinament reben aquests homes i dones a l’Escola de Policia, atès que la formació està relacionada amb l’actitud que mostren al carrer. A sota del casc i l’uniforme, s’hi amaguen persones que prenen la decisió de prémer el gallet o de desplegar una porra. L’entorn més immediat per força ha d’aixoplugar-los en la tasca repressora.

Cap anàlisi mínimament seriosa pot obviar que ens trobem en un moment de profunda transformació i que la protesta –aquella que no està promoguda per les tribunes dels partits-, qüestiona amb determinació els poders econòmics dominants. El paper de la policia en el manteniment de l’hegemonia neoliberal ha estat a bastament estudiada però tampoc cal fer-ne una acurada revisió. Pensem tan sols en les darreres vagues generals, la intervenció en les execucions hipotecàries o en l’escruixidor desallotjament de Plaça Catalunya, quan es demanava explícitament als “robocops” que generessin pànic entre els indignats. Si viatgem més enllà de les nostres fronteres, podem evocar les càrregues que han patit els dissidents grecs o els nord-americans, membres del moviment “Occupy Wall Street”. El ràpid retrocés en matèria de drets democràtics provoca que bona part de ciutadans veiem la nostra policia com els “grisos” franquistes de l’actualitat. Aquest és un país fràgil, que tot just feia les primeres i tímides passes cap a la llibertat. Els manifestants no es queixen per caprici ni tampoc perquè tinguin problemes per controlar la ràbia sinó perquè perceben l’ombra d’un passat aterridor. I aquesta visió no hi ha propaganda que l’esborri.


Comentaris

Traducció del blog