dimarts, 12 de novembre de 2013

El retorn de Pilar Primo de Rivera



Costanza Miriano és autora del llibre "Casa't i sigues submisa". Foto extreta de Flickr.


"La única misión que tienen asignada las mujeres en la tarea de la Patria es el hogar. Por eso ahora, con la paz, ampliaremos la labor iniciada en nuestras escuelas de formación, para hacerles a los hombres tan agradable la vida de familia que dentro de la casa encuentren todo aquello que antes les faltaba, y así no tendrán que ir a buscar en la taberna o en el casino los ratos de expansión"

Pilar Primo de Rivera, any 1939.



Enmig de terribles notícies com el pas del tifó Haiyan per les Filipines o el foc que assola novament l'Empordà, m'ha cridat l'antenció una sòrdida informació que no convindria obviar. La seva protagonista és la periodista Costanza Miriano, autora del llibre "Casa't i sigues submisa", que ha estat un èxit de vendes a Itàlia -aparentment increïble però cert-. A Espanya, l'edició ha anat a càrrec del misogin arquebisbe de Granada, Francisco Javier Martínez. Recordem que, entre d'altres sonades polèmiques, monsenyor Martínez va pronunciar una execrable homilia, en la qual assegurava que l'avortament era pitjor que els crims perpetrats per Hitler o Stalin, motiu pel qual defensava que els homes tenien ple dret a vexar el cos de les futures mares que cometessin l'abominable pecat. Ni l'imam de Terrassa, en el seu dia més inspirat, hauria estat capaç de superar-ho. 

L'autora de la rància obra, en ple S.XXI, proposa que ens allunyem del perniciós camí de l'emancipació i retornem al rol de submissió que suposadament ens pertoca, al més pur estil de la "Sección Femenina de la Falange Española y de las Jons". Si Pilar Primo de Rivera aixequés el cap, trobaria en ella una abnegadíssima deixebla. Miriano recomana obediència lleial al marit,  que pretesament encarna el valor de l'autoritat dins de la família -nombrosa, per descomptat-. Segons n'han informat alguns mitjans, la devota esposa fins i tot va entegrar el seu pamflet adoctrinador al Papa Francesc. A priori, podria sorprendre que sigui una dona, precisament, la que defensi unes tesis tan profundament retrògrades però si revisem una mica la Història europea, aquesta impressió de seguida s'esvaeix. En el marc del feixisme del S.XX, per exemple, a les dones se'ls va assignar un paper cabdal en la transmissió d'unes estretes pautes de comportament, que comptaven amb el suport de l'Església, els mitjans i l'escola.

A Espanya, el cop d'estat militar va liquidar les polítiques a través de les quals es pretenia contribuir a la modernització de la societat: el dret al sufragi, l'accés a la cultura o la possibilitat de millorar les condicions laborals havien esdevingut nous horitzons per a les ciutadanes de la Segona República. Els somnis de llibertat van ser mutilats cruelment per la dictadura franquista, que les va recloure amb pany i forrellat a la foscor de l'àmbit domèstic. El seu vestuari era escrupulosament vigilat i no era ben vist que anessin soles pel carrer, ni tampoc en companyia d'homes que no fossin de la família. Es perseguí la interrupció de l'embaràs i es prohibiren els mètodes anticonceptius, alhora que s'eliminava qualsevol tipus d'educació sexual, que no concordés amb els coercitius preceptes del règim. L'adulteri tenia caràcter delictiu i, enmig de la misèria i la repressió, les prostitutes clandestines foren confinades en presons especials, destinades a les "mujeres caídas".  A grans trets, podríem dir que eren esclaves del poder patriarcal, primer sota el jou del pare i després sotmeses a l'autoritat del marit.

El nacionalcatolicisme concebia la dona com un ésser intel·lectualment inferior, amb vocació exclusivament de mestressa de casa, muller i mare. Per aquest motiu, la seva educació no tenia cap sentit més enllà de la primària. Serien incomptables les atrocitats comeses i, de manera equivocada, podríem considerar-les irrepetibles. Actualment, veiem com els diaris estan esquitxats de nombrosos successos vinculats a la violència masclista. Un degoteig macabre que no té aturador. Per altra banda, la reforma legislativa promoguda per Alberto Ruiz Gallardón i recolzada per les forces atàviques que encara romanen actives, desprèn una inconfusible aroma del passat. Quaranta anys d'opressió no se superen tan fàcilment. El Govern de la Generalitat tampoc es queda enrere i segueix subvencionant les escoles d'elit que segreguen els alumnes en funció del gènere. Malauradament, els estudis que es publiquen no fan més que confirmar la tendència creixent entre les adolescents a tolerar els estereotips sexistes i també el control asfixiant de les seves parelles. En el context de les retallades, semblem inexorablement empeses cap als dominis de la llar. Immerses en aquesta transformació brutal, no és d'estranyar que, discursos com els de Miriano, quallin entre una part de la població. Els esforços de tantes i tantes lluitadores, que van conquerir valuosos drets per a nosaltres, perillen davant del nou tsunami ultraconservador. En cap moment podem abaixar la guàrdia, perquè  és la nostra vida la que està en joc.