L'amor és com un abric lleuger


Una imatge de la sèrie Grey's Anatomy


"Usted buscó esa relación con la esperanza de mitigar la inseguridad que lo acosaba en soledad, pero la terapia sólo ha servido para agudizar los síntomas, y tal vez ahora usted se siente menos seguro que antes, aun cuando la "nueva y agravada" inseguridad emana de otra parte"      Zygmunt Bauman (2003)


Escolto a la ràdio com un expert en sèries analitza el fenomen televisiu de Sex and the City. Segons el crític, que xerra i xerra sense respirar, les aventures de Carrie Bradshaw i les seves amigues novaiorqueses van suposar un revulsiu narratiu pel que fa a l'alliberament femení, atès que en els diferents capítols s’hi mostraven sense complexos les seves nombroses conquestes amoroses i sexuals. Al mateix temps, es tractava, gairebé en tots els casos, de professionals independents, que no necessitaven cap marit per prosperar. No es pot negar que aquesta ficció de l’alliberament és seductora; fàcilment podríem caure en el parany de voler-nos-hi emmirallar.

És un paradís captivador de romanticisme i plaer a la carta, present en molts altres productes mediàtics ensucrats, els quals oculten obstinadament els racons més tenebrosos del món de la parella i generen un munt de falses expectatives entre les espectadores ingènues -totes ho hem estat-. Ens agradi o no, les estrelles més glamuroses del firmament esdevenen models de comportament. En cas contrari, les grans firmes de moda no se les rifarien per anunciar els seus incomptables productes. Penso que darrere d’aquestes peripècies coitals hi trobem una hostilitat narrativa actualitzada, tan perniciosa com les històries eclesials d’ànimes pecadores, capturades per les urpes del desig i abocades per tota l’eternitat al foc infernal.

Al meu entendre, el perfil psicològic de les heroïnes postmodernes de la petita pantalla presenta similituds amb les problemàtiques d’algunes dones que han estat víctimes de violència masclista. Des d’un punt de vista clínic, s’observa clarament la sensació de buidor que els envaeix quan no tenen un home al costat. Pateixen una mena de bulímia afectiva, que els condueix a acceptar qualsevol company de llit, per més desagradable que sigui. Existeix el perill que encadenin una relació rere l’altra, sense aturar-se a pensar ni un moment si s’endinsaran en una nova espiral destructiva.

Considero que existeix una enorme confusió entre la llibertat a l’hora d’escollir parella i el fet d’haver encasellat l’amor dins dels clixés del consumisme. Zygmunt Bauman parla d’amor líquid per referir-se a la manera com ens relacionem en un món en el qual trontolla l’Estat del benestar i hi mana una despietada economia neoliberal. Ens movem en una societat individualista i privatitzada, on l’amor no s’escapa pas de la misèria de la precarietat. Les persones patim perquè ens sentim fàcilment descartables i temem que ens abandonin en un entorn cruel. Estem desesperats perquè ens estimin però desconfiem alhora dels lligams duradors perquè aquests ens impedeixen llançar-nos a flamants i apassionades aventures.

Trobo encertat que el filòsof polonès recordi el purità Richard Baxter, quan aquest assegurava que les riqueses havien de descansar sobre les nostres espatlles com un abric lleuger, de manera que ens en poguéssim desempallegar fàcilment. Avui, tant la ficció com l’autoajuda ens ensenyen a desconnectar de l’altre de la manera més indolora possible, igual que eliminem un contacte en una xarxa social. Pretenem compensar la manca de qualitat amb la quantitat però així tampoc reduïm els riscos ni les angoixes del compromís sinó que tan sols els distribuïm en el temps. Finalment, no podem obviar que la perpètua inseguretat engendra temibles monstres, com ara la violència o la por. Tal com afirma el mateix Bauman, Eros impulsa les mans a tocar-se però les mans que acaricien també poden oprimir i esclafar. Quin és el destí que ens espera?


Referència 


  • Bauman, Z. (2003). Amor líquido. Madrid: Fondo de Cultura Económica.



Comentaris

Traducció del blog