La cultura odiosa del llacet rosa



Una imatge del documental Pink Ribbons, Inc. (2011), que descobreix els perversos interessos que s'amaguen rere el moviment globalitzat del llacet rosa


Vagi per davant que, si he escollit l’adjectiu “odiosa” per descriure la cultura del llacet rosa no és pas per les voluntàries que s’impliquen desinteressadament en les iniciatives destinades a recaptar fons per la recerca biomèdica. Entenc que la immensa majoria, malgrat que motivades i sinceres, desconeixen el tenebrós món de negocis que es desplega entre bambolines, mentre elles cerquen la col·laboració ciutadana. La crua realitat és que hem “celebrat” un altre 19 d’octubre i després dels ingents esforços esmerçats, l’epidèmia no s’ha frenat en absolut, ben al contrari. El càncer de mama és un monstre de voracitat insaciable que segueix matant milers d’àvies, mares i filles, mentre deixa al seu pas un rastre de famílies desconsolades, rosegades pel dolor. Algú podrà adduir que la qualitat de vida de les pacients ha millorat i que els tractaments no són tan devastadors com en èpoques anteriors. ¿Ens hem de conformar amb aquestes engrunes? ¿Per quin motiu no sortim al carrer per protestar i exigir respostes, davant de tanta desolació? ¿On són aquelles feministes expeditives, carregades de ràbia creativa, que exhortaven els Governs a actuar, en dècades passades?

La petjada de la mort contrasta amb la positivitat dels missatges associats al llacet rosa, el qual ha esdevingut una tendència globalitzada. Els lemes tous que promouen arreu allunyen les dones de la urgent politització que requereix la reivindicació col·lectiva. Als Estats Units, d’ençà de la desregulació dels mercats capitanejada per Ronald Reagan, als anys vuitanta, la investigació va recaure plenament en mans privades. Un somriure de complaença es va pintar llavors en el rostre de les indignades manifestants. A mesura que els interessos crematístics contaminaven la ciència, les reivindicacions es buidaven de contingut. Per conèixer els motius d’aquesta transformació radical és recomanable que veieu el documental de la canadenca Léa Pool “Llaços roses, S.L.” (2011), insipirat en un treball d’investigació de l'experta en estudis de salut Samantha King. El va emetre La 2  aquest dissabte, mentre en altres cadenes es dedicaven a esbudellar famosos.

Léa Pool recull l’imprescindible testimoni de les afectades que se senten ofeses per aquest boom infantilitzador i també de les que saben que estan en una fase terminal de la patologia i no la podran superar. Malgrat que han d’afrontar un moment duríssim es veuen marginades pels grups “pink” en els quals es promou bàsicament l’optimisme i s’hi transmet implícitament la idea que, si es troben a les portes de la mort, és perquè no s’hi han esforçat prou. Tal vegada no han cuidat la dieta, han begut massa alcohol, han abandonat la lluita per la supervivència, etcètera. En aquest sentit, les expertes remarquen que hi ha un ampli percentatge de factors causals que encara són desconeguts però se sap que estan estretament lligats al medi ambient. És paradigmàtic el cas dels plàstics estrogènics, presents en la indústria automobilística, que han causat una elevada mortalitat entre les treballadores del sector. Amb tot, els recursos que es destinen a la prevenció representen tan sols un 5% del total. És necessari, doncs, que es distribueixin correctament els fons que s’inverteixen en les diferents línies d’investigació, que tot sovint donen infinites voltes sobre les mateixes qüestions irrellevants. 

Actualment, hi ha activistes que denuncien el màrqueting salvatge d’algunes firmes de cosmètica, que s’apoderen perversament el llacet rosa per augmentar exponencialment els seus beneficis, malgrat que emprin productes químics cancerígens -plom, alumuni, petroli, formaldehid- per elaborar desodorants, pintallavis i perfums. Finalment i per acabar-ho d’adobar, destinen una part ínfima dels guanys a la ciència. Tampoc podem obviar el cinisme de les farmacèutiques que es renten igualment la cara amb la mateixa excusa filantròpica. I així podríem continuar fins a l’infinit, tot parlant dels interessos monetaris lligats a les mamografies; l’enviament d’aparells d’alta radiació en països en vies de desenvolupament; la utilització d’hormones del creixement boví en certs làctics; la manca de control a l’hora d’exigir que les empreses garanteixin la seguretat dels seus productes… Ras i curt, si volem impulsar un canvi real, que aturi d’arrel el càncer de mama, ens caldrà reconduir la nostra motivació. No hem de tenir cap por de molestar ningú perquè no està escrit enlloc que hàgim de ser candoroses les vint-i-quatre hores del dia. La dominació masclista es basa també en la promoció d’aquests estereotips edulcorats, que pretenen silenciar el sofriment femení en el món. Deixem el somriure de “cheerleaders” per als esdeveniments esportius. En matèria de salut, donem un cop de puny damunt la taula.



 

Comentaris

Traducció del blog