dilluns, 28 de novembre de 2011

La cirereta del pastís de Zapatero



L'executiu espanyol en funcions ha indultat el conseller delegat del Banco Santander, Alfredo Sáenz, de la pena de tres mesos de presó i suspensió de l'exercici professional. Imatge Cadena Ser.



Fa una colla de setmanes, ens qüestionàvem en aquest blog si la imposició de l'escut antímissils a la base naval de Rota, seria la darrera barrabassada del Govern de Zapatero. Una decisió profundament torbadora, en un Estat que es fa dir democràtic. Recordem que, de la mateixa manera que es va reformar la sagrada Constitución a corre-cuita, tot prescindint de l'opinió ciutadana, es va optar per la tàctica bel·licista, en la més absoluta opacitat i sense convocar ni un trist referèndum. La resposta a la pregunta ha estat que no. L'executiu socialista ha decidit posar la cirereta del pastís, justament a un pas d'abandonar la seva missió de timoners del Titanic. Ara com ara, no se sap si, en aquesta ocasió, el PP estava assabentat de la polèmica mesura o els eterns rivals se n'han mantingut al marge. Tot contravenint el Tribunal Supremo, -tan intocable per unes coses i tan superflu per les altres-, l'encara president en funcions ha indultat Alfredo Sáenz, conseller delegat de la poderosa entitat, liderada per Emilio Botín. Evidentment, la notícia ha estat celebrada en el sector bancari, que sembla destinat a no pagar un sol plat trencat. En contrapartida, els jutges han demanat explicacions, per la descarada intromissió en els afers judicials.

Si retrocedim a les nostres èpoques escolars, tots recordarem la lliçó de la separació de poders, que garanteix l'Estat de Dret. Suposadament, els òrgans legislatius, executius i judicials havien de mantenir la independència, si es volia preservar el funcionament democràtic de les diferents institucions. No cal tenir cap doctorat en dret per entendre que aquest episodi recent fa grinyolar les bases més elementals del nostre sistema. Amb l'entrada en escena de l'elit financera, l'esmentada estructura trontolla de valent. Per acabar-ho d'arrodonir, els responsables polítics es neguen a informar sobre els motius de les sospitoses ingerències. José Blanco s'ha tret de la màniga que no existeix el costum de donar detalls sobre aquests assumptes. Ens podria explicar on està escrita, aquesta norma? El mutisme s'ha convertit en una nova regla del joc. De fet, el Banco Santander també està força avesat a oferir silencis com a resposta. Quan les organitzacions pacifistes interpel·len Emilio Botín, en referència a les milionàries inversions en indústria armamentística, el director ho nega tot, sense aportar cap argument que reforci la seva postura. Potser és per l'afinitat amb el silenci que Zapatero ha culminat el seu mandat amb aquesta estranya rúbrica. Una cirereta d'un vermell tan intens, com la imatge publicitària del Santander.



divendres, 25 de novembre de 2011

Dones, no aguanteu!


Filla amb la seva mare, quadre extret de Google.


Desgraciadament, un dels temes estrella del consultori segueix essent la violència de gènere. Tant de bo aquesta fos una tragèdia exclusiva del 25 de Novembre. Setmana rere setmana n'apareixen nous casos, no tan sols a les pàgines dels diaris, també en la nostra quotidianitat més propera. Aquesta és una qüestió que em preocupa especialment i de la qual procuro ocupar-me força sovint al blog. Penso que encara no som conscients de fins a quin punt el masclisme pot ser devastador per a la nostra salut. Evidentment, els homes també se'n veuen afectats, encara que no de la mateixa manera. Per un costat, tenim l'encasellament de rols al qual es veuen igualment sotmesos. Per altra banda, quan són ells qui pateixen la violència, la mateixa tirania patriarcal els impedeix expressar obertament els sentiments i cercar ajuda, quan la necessiten amb urgència. ¿Un home de debò es deixaria maltractar per la seva parella? La crua realitat demostra que estem davant d'una xacra global i sanguinària, que no té res a envejar al terrorisme més despietat. La justícia no hi respon de forma adequada i, de moment, sembla que el drama no tingui aturador. Però no em voldria recrear en la desesperança perquè estic convençuda que l'educació té un poder extraordinari, vertaderamant capaç de donar un nou rumb a la fosca situació actual.

Avui només volia deixar un petit apunt sobre la transmissió de determinats missatges, que han passat de generació en generació i que, malauradament, romanen perfectament instal·lats en l'inconscient femení. Contràriament a allò que es podria suposar, alguns consells nocius encara circulen massivament, fins i tot entre les dones més joves. No pretenc jutjar ni culpabilitzar ningú, tan sols deixar constància d'una de les nombroses seqüeles psicològiques que ha deixat la llarga tradició misògina de la qual som víctimes. Es tracta d'una certa permissivitat, sobre allò que suposadament s'ha de tolerar dins d'una relació de parella. Una dona virtuosa, sostenen algunes, és aquella capaç de carregar sobre les seves espatlles qualsevol contratemps, per més estressant que sigui. Hi ha una paraula que tinc posada entre cella i cella: el verb aguantar. És ben cert que hi ha moments en els quals cal estar al costat de la persona estimada, perquè aquesta travessa per una dolorosa situació. Molts matrimonis tiren la tovallola, en etapes de crisi o dificultat. Però no parlem d'aquesta paciència, que pot enfortir les relacions, sinó d'una mena de flexibilitat malaltissa, que pot conduir-nos cap a un abisme aterridor. Fins que arriba un moment que ja no s'és capaç de distingir on està el límit d'allò acceptable. Primer és un comentari ofensiu. Que exagerada que ets! Després un crit. És que ve nerviós de la feina. Una empenta. Ell no és així, no tornarà a passar. Un cop de puny a la cara. És culpa meva, sempre em comporto com no ho hauria de fer... Malauradament, com deia, algunes dones encoratgen les altres a aguantar-ho tot, perquè si no ho aguantes, no vas pel bon camí. El camí de l'esposa virtuosa. Aquesta pretesa qualitat, en el fons, és l'avantsala d'un esclavatge despòtic. Avui i tots els dies de l'any hem de dir prou. No en farem res d'encendre quatre espelmes i llegir un manifest emotiu, si no ens rebel·lem de debò, en el nostre dia a dia. Només les mules de càrrega estan fetes per aguantar. Les dones hem de viure en plena llibertat.Així ho hauríem de fer saber, a les generacions futures.




dilluns, 21 de novembre de 2011

Trenta-sis anys més tard


El 20 de novembre del 1975 va morir el dictador Francisco Franco. Més de tres dècades després, qüestions com la memòria històrica i la plena democràcia resten sense resoldre. Foto extreta de Flickr.


No puc explicar-vos què feia quan Franco va morir. Bàsicament, perquè no havia nascut. He escoltat amb interès les historietes de familiars, coneguts i saludats, en una data tan assenyalada. En la majoria de casos, em feia ben bé la impressió que aquelles narracions quotidianes es referien a una mena de batalleta remota, de nul·la vinculació amb el present. Que si aquest va brindar amb cava, que si l'altre va tornar de l'exili. De la seva boca, tot semblaven bons auguris. Val a dir que també hi havia testimonis del 20-N que optaven per un silenci obstinat i escèptic, que feia grinyolar les versions més falagueres. La intuïció infantil, més aguda del que hom pot recordar a l'edat adulta, deixava entreveure els secrets més amargs del passat històric. Durant l'anomenada etapa democràtica es va imposar un nefast pacte de l'amnèsia , els fruits del qual recollim en el present. Malgrat les lliçons edulcorades que hem mamat a l'escola, els fills de la Transició sabem prou bé que quaranta anys de tirania no van morir pas, plàcidament, al llit del dictador. M'atreveixo a dir que hem carregat amb el feixuc llast del franquisme, amb més pena que glòria. Recentment, hem despertat d'una llarguíssima letargia, tan remota que ni tan sols podem evocar-ne l'origen.


Trenta-sis anys després del conegudíssim traspàs, Falange convocava la tradicional concentració nostàlgica , al Valle de los Caídos. Al mateix emblemàtic indret, la Federación Estatal del Foro por la Memoria i el Foro Social de la Sierra del Guadarrama, reivindicaven l'exhumació dels cadàvers del caudillo i Primo de Rivera, entre d'altres reclamacions. Una demostració més de la greu patologia que encara pateix aquest país, que no ha resolt en absolut els seus conflictes amb el passat. Després hi havia les eleccions generals, tan oportunament convocades en un dia tan poc oportú. Al final de la jornada, entre una cosa i l'altra, una servidora no sabia si apretar a córrer o amagar-se sota una pedra. Els resultats dels comicis venien precedits per la mordassa clamorosa als mitjans de comunicació. Com bé sabeu, els partits majoritaris imposen els seus blocs inflexibles, tot eliminant el criteri periodístic. Una vexació ignominiosa a la llibertat d'expressió, la qual, dit sigui de passada, no es limita exclusivament al període de la campanya. El mateix monòleg caspós es va imposar en els mítings, més caducats que un iogur en temps de crisi. Tanta bandereta i entrepà de xoriço fan venir ganes de fugir frontera amunt, sense ni tan sols mirar enrere. En resum: propaganda, propaganda i més propaganda. Escasses propostes per sortir del forat i zero preguntes, per part dels soferts votants. A l'hora d'informar dels resultats, com ja és habitual, poques referències a l'abstenció, vot nul i en blanc. Sobretot, cal aparentar victòries aclaparadores. Després diran que les assemblees no tenen cap sentit.

Per acabar d'arrodonir la jugada, es van registrar incomptables irregularitats, recollides a l'etiqueta de Twitter
#votodenuncia. Alguns ciutadans residents a l'estranger no varen poder exercir el seu dret a vot, mentre que d'altres van ser increpats per la policia, a causa de la seva indumentària reivindicativa. Alguns internautes també van referir-se a la suposada manipulació de nombroses paperetes, a favor d'un determinat partit. Evidentment, a tot aquest conjunt de despropòsits, cal sumar-hi l'obsoleta llei electoral, que molts espanyols consideren poc representativa. Avui som 21 de Novembre i plou a bots i barrals. Plou sobre mullat perquè a la lamentable herència que ens han regalat, sense ni tan sols demanar-la, hi hem d'afegir la supervisió implacable dels mercats. Es veu que manen més que aquell general dèspota, que fa trenta-sis anys, va morir tranquil·lament al llit.




divendres, 18 de novembre de 2011

Escandaloses campanyes publicitàries



La campanya Unhate de Benetton ha causat el rebuig encès del Vaticà i de la Casa Blanca. Els diferents muntatges fotogràfics estan inspirats en el petó històric dels dirigents comunistes Erich Honecker i Leonid Brèjnev. L'artista Dmitri Vrubel va plasmar-lo en el Mur de Berlín


Tot caminant per Passeig de Gràcia, ahir em va sorprendre la cua que hi havia davant de la botiga H&M. Ignorava què podia motivar aquella gentada, que s'arrenglerava pacientment en una llarga filera. Un exèrcit de formiguetes, restava dempeus, durant no sé quanta estona, per vés a saber quina promoció. No vaig poder resistir la temptació i vaig apropar-m'hi per tafanejar. Al capdavall, jo tampoc estic al marge de la febre consumista. En contemplar l'aparador -fins i tot hi havia gent que en tirava fotografies-, vaig descobrir que la causa d'aquella expectació era la línia que Versace havia dissenyat per la coneguda marca. Contràriament al que suposava de bon principi, els preus de les peces no eren pas tan econòmics. Una jaqueta minúscula costava més de 100€, per exemple. Sacrificis monetaris a banda, l'estampat em va semblar decididament xaró. No obstant això, es convertirà en l'uniforme oficial de la temporada, com si ho veiés. La moda és així de soferta.

Després em va venir a la memòria l'espot terrorífic que passen a la televisió. La mestressa de la firma, Donatella Versace, domina despòticament els fils d'una luxosa mansió, on hi viuen noies, que són com titelles idèntics. Els laberints o les càmeres de seguretat són les seves eines de control. Al final de l'anunci, amb sàdica delectació, Donatella sentencia: my house, my rules, my pleasure. O sigui, la meva casa, les meves regles, el meu plaer. Ni els guionistes més reputats del Festival de Sitges haurien pogut crear un imaginari tan monstruós. La cara més fosca de la indústria, amb tots els estralls que arriba a causar en la salut mental de les dones, és utilitzada cínicament per a vendre productes vulgars a les masses. Òbviament, nosaltres hi caiem de quatre grapes.

Més tard, llegia al diari que la campanya que realment ha causat rebombori no és pas la d'H&M sinó la de Benetton. El currículum d'escàndols de la casa italiana és tan allargat que tampoc resulta una novetat. A diferència d'altres anys, aquesta vegada no trobo que s'hagi traspassat la frontera del mal gust. Sincerament, no veig el problema per enlloc. Em sembla discutible que s'intenti vendre roba,
com ha passat en altres ocasions, a costa de persones moribundes, menors explotats o condemnats a mort. En canvi, no veig quin delicte hi ha en difondre un missatge pacifista i de concòrdia, entre diferents religions o posicions polítiques. ¿Què ha irritat el Vaticà i la Casa Blanca? ¿La inspiració comunista de les fotografies? ¿El fet que apareguin dos homes que es fan un petó a la boca? Vertaderament, és una llàstima que els suposats paladins de la democràcia i l'amor al pròxim tinguin la pell tan fina. Per contra, no semblen massa interessats en alçar la veu contra els abusos sanguinaris de l'elit financera, entre d'altres crueltats. L'escàndol i la hipocresia, sempre de la mà. El seu amor si que és apassionat, tota la resta són banalitats.



dimarts, 15 de novembre de 2011

Burca: la democràcia és la solució



Tant el populisme ultradretà com el fonamentalisme wahhabita, utilitzen el cos de la dona per a protegir els seus interessos



Llegeixo que Plataforma per Catalunya segueix en la mateixa línia populista i utilitza reiteradament el burca com a element central de la seva propaganda xenòfoba. Recentment, la formació liderada per Josep Anglada , en un espot electoral, ha emprat la imatge d'una dona completament tapada, que contempla els atemptats de l'11-S, asseguda davant de la televisió. Aquest compendi visual mostra fins a quin punt la manipulació i la ignorància poden apoderar-se de la política. La clara intenció de difondre la por respecte una suposada invasió terrorista, condueix cap a situacions esperpèntiques. Això no obstant, apel·lar al burca és un recurs que crida l'atenció i aconsegueix un notable rèdit electoral per als partits extremistes. Fins i tot les formacions que mai no havien entonat discursos racistes pugen al mateix carro i fan servir el burca com a espantall per a frenar les propostes vertaderament democràtiques. Montserrat Nebrera, abans de dedicar-se als anuncis eròtics fallits, va arribar a passejar-se per Barcelona amb aquesta peça de roba. Les opcions més moderades, doncs, també han sentit una atracció fatal pel xarlatanisme ultradretà. L'escuma del populisme aconsegueix vots ràpids, sense necessitat de mullar-se per la l'autèntica llibertat. Els esmentats discursos no aprofundeixen en la discriminació de la dona ni tampoc ofereixen respostes a llarg termini, per assolir la igualtat de drets, sinó que es limiten a proposar mesures estrictament punitives i criminalitzadores, tant de la immigració com de l'islam.

Contràriament al que proclamen determinats propagandistes, també hi ha homes, que viuen als països àrabs, sincerament preocupats per l'abús masclista del qual són víctimes les seves companyes. Es mostren contraris a peces com el burca, l'hijab i el nicab però sense caure en la promoció de l'odi, la rancúnia ni el menyspreu. Un exemple recent l'he trobat en un recomanable llibre de l'intel·lectual egipci Alaa Al Aswani: Egipte: les claus d'una revolució inevitable. Es tracta d'un recull d'articles, anteriors a la primavera àrab, on l'escriptor hi denuncia els brutals abusos del règim de Hosni Mubàrak. Entre diversos temes, hi tracta les humiliacions constants a les dones, les quals formen part important del substrat de la revolta de la plaça Tahrir. En el seu text, Al Aswani no escatima crítiques al radicalisme wahhabita, provinent de l'Aràbia Saudita. Segons l'autor, gràcies als diners del petroli, aquesta xacra ideològica ha aconseguit expandir-se pel món àrab i ha causat terribles estralls en l'ètica política i ciutadana, sobretot a partir dels anys 80. La seva tesi és que el cos de la dona s'ulititza com a pantalla per ocultar la corrupció, la tortura i la mentida. Mentre els fanàtics estan ocupats en utilitzar hipòcritament la religió per a dictar, fil per randa, com s'han de vestir les dones, obliden la importància de rebel·lar-se contra el despotisme dels governants. De fet, el wahhabisme recomana submissió ciutadana, al mateix temps que condemna la protesta. L'escriptor apunta algunes dades significatives, com que el 75% de les dones que pateixen assetjament sexual a Egipte porten hijab i esmenta estudis que demostren que, en algunes províncies saudites, es registren índexs alarmants al respecte, també en menors d'edat. Vet aquí la paradoxa. Quant més elevada és l'obsessió en ocultar el cos femení, més ferotge esdevé l'impuls de violar-lo. La idea que l'anatomia femenina és font de pecat i l'home és un animaló irracional, incapaç de controlar els seus instints primaris, ha provocat una epidèmia d'assetjament sexual. Per a reforçar aquesta idea, recorda que la història de l'islam reflecteix un respecte profund cap a la dona i que no hi ha cap dogma religiós que imposi el nicab. Des dels temps del profeta Mahoma, fins a la caiguda de l'Al-Andalus, les dones gaudien de drets que la civilització occidental encara no havia conquerit. A banda del wahhabisme, els factors que incrementen la discriminació, diu Al Aswani, són la pobresa, l'habitatge indigne, l'educació sexual repressiva, la frustració i la injustícia social. Com a solució, demana més educació i l'abolició de l'autocràcia. Acaba gairebé tots els seus escrits amb la mateixa sentència: la democràcia és la solució.




divendres, 11 de novembre de 2011

Pobres ducs de Palma!


Torna a sortir a la llum pública l'escàndol de corrupció vinculat presumptivament a Iñaki Urdangarin. Feia temps que se sentien tocar campanes. Foto AFP.


Haig de confessar que mai no vaig entendre aquella escapada furtiva cap a Washington. Tan ben integrats que estaven a Barcelona. Ens van abandonar, així, com si res. Un parell de catalans adoptius més, abocats a l'exili. Entre La Caixa, el Barça i les vacances a Mallorca s'hi devia viure la mar de bé. Com oblidar les cròniques afalagadores de La Vanguardia, per altra banda. Aquells banys escumosos de paraules, calentons i relaxants. Quines ganes de passar fred als Estats Units. Canvia la mainada d'escola, que no són poca descendència. Fes el trasllat de domicili, etcètera. Els negocis els van empènyer a deixar el caliu de la llar. Primer és l'obligació que la devoció. O potser va ser aquell atemptat mesquí, que va patir la residència de Pedralbes. El món és ple de pertorbats. Fos com fos, els ducs de Palma van marxar i la representació de la Corona va acabar coixa, a casa nostra. Vàrem quedar atordits, orfes i desamparats, amb el llagrimall tremolós. Afortunadament, va arribar la germana de doña Letizia, Telma Ortiz, per a poder-ho compensar. L'Ajuntament de la Ciutat Comtal és previsor i li va fer un càrrec a mida. Com és habitual, van sorgir les típiques crítiques dels frustrats de sempre, que no van saber apreciar-ne el talent i l'imprescindible charme. Hi ha molta gent desvagada, amb massa temps per criticar. Malgrat que més provinciana, també tenim la Fundació Príncep de Girona, que ha apaivagat qualsevol intent de cremar fotografies i altres actes vandàlics anticonstitucionals. Al marge de Jordi Hereu, l'Audiència Nacional també vetlla per nosaltres. Les audàcies econòmiques del gendre reial eren més que conegudes, per alguna cosa va ser il·lustre professor universitari. Desconec per quin motiu ara convé airejar-les i esbombar-les mediàticament. El funcionament selectiu del ventilador és un dels misteris que algun dia m'agradaria dilucidar.
Ignoro perquè s'acarnissen salvatgement amb els entranyables Iñaki i Cristina. Tan senzills i austers. Precisament ara. Si em permeteu l'atreviment, penso que, actualment, convé promocionar un populisme antimonàrquic xavacà, pel simple fet que s'apropen les eleccions. Tenim una taxa d'aturats del 20% i es planegen més retallades. Com si tingués res a veure la velocitat amb el tocino! Quanta xerrameca barata. Parles amb aquest i l'altre i només sents barbaritats. Que si l'estafa democràtica de la Transició, que si els negocis obscurs del rei Joan Carles, que si la fortuna indecent que posseeixen, que si l'opacitat dels comptes, que si la impunitat, que si la censura dels mitjans de comunicació. Fins i tot els monàrquics més fervents tenen dubtes, a causa d'aquest rentat de cervell massiu. Espero que la justícia posi seny i aconsegueixi frenar la vergonyosa conspiració de què són víctimes. Pobres ducs de Palma!



dijous, 10 de novembre de 2011

Amors (polítics) que maten



L'espot electoral dels "tres maniquís" ha escalfat el darrer tram de la campanya. Foto diari Ara.


Les retallades en matèria sanitària, educativa i social superen les fantasies més macabres que m'hagués pogut fer en el passat, respecte la política catalana. I mireu que no tenia grans expectatives. Ja no serveix de res que cap candidat s'emboliqui amb la senyera i es posi la mà al cor. Els ciutadans estem més cremats que la pipa d'un indi. Qualsevol intent electoral de vendre l'adoració pel país és rebut amb una suspicàcia indissimulable. El proper agosarat que torni a dir que estima Catalunya tindrà tots els punts per ser un sospitós habitual. Com acostuma a passar en els afers amorosos, quant més exaltades són les promeses passionals, més fosques són les pulsions que oculta l'enamorat. Penso també en aquell crac del futbol que besa tendrament l'escut del club, mentre l'afició el contempla embadalida. A la primera de canvi, el prometedor fitxatge toca el dos amb un taló milionari, ben calent a la butxaca. A la meva manera de veure, la bombolla patriòtica es va punxar definitivament quan la policia va entrar al Palau de la Música i el saquejador Millet en va sortir indemne. La punyalada va ser majúscula i la decepció, irreparable. Una traïció d'aquestes dimensions, per força ha de condicionar les relacions futures. Ara com ara, el lladre major campa al seu aire pel carrer: la justícia no té pressa. Las cosas de palacio van despacio. Ho escric en castellà, perquè es veu que és la llengua de la intimitat. Em temo que si l'il·lustre prohom parlés més del compte, cauria la Sagrada Família, pedra per pedra. Ni Gaudí ressucitat la podria reconstruir.

Però no parlem excessivament de corrupció, que estem en plena campanya i el ventilador s'ha de fer servir amb certa precaució. No fos cas que estiréssim de la manta i aquest país es convertís en Itàlia, com deia aquell. En paraules del
molt honorable: això no toca. Hem de fer un bon ús de la nostra memòria de peix i passar pàgina de qualsevol indici de putrefacció. En aquests dies tan especials, fins i tot els corruptes surten per la TV, a donar lliçons de moral. Tot és possible, en aquesta pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. Comptat i debatut, el panorama estava força tranquil, només ens havia sobtat alguna declaració de menyspreu de l'aspirant a ministre, sempre disposat a superar-se a si mateix. La típica xenofòbia/homofòbia publicitària, força útil per esgarrapar quatre vots despistats. Tot anava com una seda, fins que ha arribat un espot molt polèmic, per part dels opositors, que ara tornen per a rescatar-nos de la tisorada. El cavaller ardent cavalca en el seu cavall blanc, a punt per salvar la dissortada damisel·la catalana, de les urpes del drac ferotge. Mentre uns i altres es tiren els plats pel cap, la realitat supera la propaganda. Tristament, hi ha amors que maten.



dilluns, 7 de novembre de 2011

Vladimir Putin i la deshonra russa



És probable que Vladimir Putin sigui escollit altre cop president de Rússia



Imagineu-vos que viviu en un país on la principal opció presidencial és un home anomenat Vladimir Putin. Les eleccions russes són a la cantonada i tot sembla indicar que podria sortir-ne novament vencedor. Amb aquesta perspectiva, fins i tot el parell de candidats per al 20-N semblen una bona alternativa. Si tenim en compte que Putin silencia sistemàticament la veu de l'oposició, hom es pregunta de què serveix tota aquesta farsa democràtica. No cal recordar la quantitat de periodistes que hi han deixat la pell, durant el seu règim brutal. A la meva manera de veure, al marge de la minúscula finestra a la democràcia, oberta durant la perestroika, tota la resta ha estat pura barbàrie. El pitjor del comunisme és el que va venir després, va escriure algú. Sens dubte, una frase controvertida però la realitat és inquietant. La rapinya organitzada, que ha enriquit de forma descomunal els grans oligarques, ha arrossegat el poble rus novament a la misèria. Encara que ho disfressin de llibertat, estem davant la mateixa tirania de sempre. Després de les borratxeres de Borís Ieltsin, semblava que res pitjor podia succeir. Encara no coneixíem fins on era capaç d'arribar el seu successor. Veig aquest president com una mena bèstia negra que va radicalitzar-se, com ho han fet tants altres tirans, després del maleït xoc dels avions, contra les Torres Bessones de Nova York. Igual que als Estats Units ha passat amb Bush fill, no són poques les veus dissidents que acusen Putin d'orquestrar atemptats terroristes dins del seu país, per a justificar la segona guerra txetxena i retallar salvatgement els drets civils dels ciutadans. Enriquiment il·lícit, repressió, doctrina neoliberal i patriotisme: un còctel tan explosiu com eficaç. Recentment, hem conegut el seu suport al sanguinari Baixar al-Àssad, la qual cosa no m'ha sorprès en absolut.

Aquest cap de setmana de pluja he llegit La deshonra rusa, de la gran Anna Politkovskaya. Una lectura que t'engoleix com un remolí, del principi fins al final. Malgrat l'incomptable nombre d'atrocitats que s'hi descriuen, la seva veu és com una llum dins el túnel fosc de la desesperança. Politkovskaya va presenciar les conseqüències devastadores de la política de Putin, quelcom tan aterridor com inexplicable. Ho va fer sense dramatisme ni morbositat, de manera que el lector és testimoni de la brutalitat medieval de Txetxènia, com ella l'anomenava. El seu era un compromís sincer, granític i commovedor que defugia qualsevol rastre de compassió condescendent o voluntat de protagonisme. Si han existit persones com ella, podem assegurar que aquest món cruel encara no està del tot perdut. Recomano totes i cadascuna de les pàgines d'aquest llibre. Aquí us deixo un article que en va escriure el periodista Josep Ramoneda, amb motiu del seu assassinat, encara sense resoldre. La mort, lluny de silenciar-la, ha esdevingut un alteveu d'ordre mundial. Tard o d'hora, farà caure el dictador.




dijous, 3 de novembre de 2011

Dins del cervell d'un fanàtic del futbol



Els tertulians esportius activen el sentit de pertinença als diferents clubs de futbol. A la imatge, la periodista culer Carme Barceló discuteix amb el madridista Tomás Roncero, al popular programa Punto Pelota. Foto Intereconomía.com.



Dins de la premsa esportiva, cada vegada és més complicat escoltar veus de professionals ponderats, capaços de valorar amb una mínima objectivitat un partit de futbol o criticar amb cert rigor el propi equip, en cas que sigui necessari. En llegir la premsa, d'un o altre color, sovint tens la impressió que parlen de competicions diferents, malgrat que ambdós bàndols hagin presenciat el mateix espectacle. És habitual, doncs, que els periodistes estiguin clarament adscrits a una samarreta i defensin aferrissadament els seus interessos. En aquest país, el blanc i el blaugrana s'emporten el major protagonisme. Formen un tàndem molt semblant al del bipartidisme polític. Es detesten tant com es necessiten. No sé qui va dir que, si no existís Mourinho, l'haurien d'inventar. La presència de l'adversari és crucial per a mantenir ben viva la flama de l'afició i els ingressos en plena forma. A vegades, sembla que els tertulians siguin plenament conscients que formen part d'un xou mediàtic i es limiten a interpretar un paper, de la manera més histriònica possible. En altres, però, es veu que la convicció és sincera i la ceguesa, absoluta. Aquesta polarització es trasllada a la grada, la qual, en ocasions, té serioses dificultats per a mantenir l'esportivitat. Val a dir que també hi ha comentaristes desapassionats però aquests no són pas els més populars. És vertaderament difícil trobar un terme mig. Us heu preguntat mai com funciona el cervell d'un fanàtic de la pilota?



L'any 2010, la Universitat de Zuric va tirar endavant una investigació realment interessant, els resultats de la qual van posar de manifest les diferents àrees cerebrals, activades en presència del patiment del rival futbolístic o dels membres del propi equip i la reacció que posteriorment se'n derivava. La recerca ja havia demostrat prèviament de quina manera els factors psicosocials influïen en el comportament solidari. En aquesta ocasió, els científics es van proposar experimentar amb hooligans i observar com reaccionaven davant del sofriment de companys o adversaris, als quals se'ls aplicaven descàrregues elèctriques, a través d'uns electrodes, col·locats a les mans. Els resultats van mostrar que, quan sofrien el membres del propi grup, s'activaven les àrees cerebrals vinculades a l'empatia i els participants estaven disposats a ajudar, si bé això els comportava una petita dosi de dolor. Per contra, si patien els membres de l'equip contrari, les zones que funcionaven eren les de la recompensa, la qual cosa bloquejava les conductes prosocials. Dit amb altres paraules, la solidaritat funcionava només amb els nostres i no pas amb els altres, el dolor dels quals fins i tot proporcionava un cert plaer. Aquestes inquietants troballes, fan pensar fins a quin punt les rígides etiquetes de pertinença poden condicionar la nostra resposta davant de la barbàrie. O sigui, benvinguts siguin els tertulians crítics i moderats perquè fan més saludable la vivència de l'esport. Potser no són tan vistosos ni cridaners, tal vegada generen menys audiència, però penso que contribueixen a la pau social. Ara ens convé força més que la crispació. Prou encés està el panorama, com per tirar més llenya al foc.




dimecres, 2 de novembre de 2011

El maltractador del tren




Pujo al tren a Caldes de Malavella, per anar a treballar a Barcelona. Regional ple a rebentar, una olor a tigre que tomba d'esquena. L'ambient està carregat a més no poder. Bicicletes, maletes, viatgers asseguts al terra o drets, recolzats a les portes. Pràcticament no queden llocs disponibles però aconsegueixo entaforar-me en un racó, amb una parella davant meu i un noi al costat, d'uns vint-i-pocs, que escolta música a tot drap, amb els seus cascos. Sempre ratlla la mateixa cançó: If you're going to San Francisco, en versió discotequera. Poc a poc, la melodia em perfora el cervell. Mai no m'havia entusiasmat però ara començo a tenir-li una mania visceral. Em vénen ganes de dir-li que m'està molestant, que si pot abaixar el volum una mica. Callo. En definitiva, té tot el dret a escoltar el que li plagui. S'ha de tenir paciència. M'adono que mira constantment enrere, es comunica amb algú. La parella que tinc al davant l'observa amb cara de pocs amics. Suposo que porta bona part del trajecte escalfant el cap al personal, amb la musiqueta dels nassos. El noi s'aixeca i desapareix. Després torna amb una noia i li ordena que s'assegui al seu seient. És realment joveneta, pràcticament adolescent. Després comença a incordiar-la amb tota mena de preguntes impertinents. Ella prova de respondre-li però, immediatament, la contradiu de mala manera. La tracta de mentidera i de fluixa mental. L'assetja constantment amb petons i abraçades, que ella intenta defugir. La parella del davant s'aixeca i cedeix el lloc a dos ancians que estaven drets. S'incorporen al depriment espectacle, amb idèntic rostre de reprovació. Però ningú bada boca. Qui hauria d'intevenir? Es podria desencadenar una baralla? Seria pitjor el remei que la malaltia?

Passen les estacions, el noi bavós no deixa de punxar la seva companya. El miro amb certa repugnància, té cara d'arengada. És més lleig que un pecat. O potser és la seva actitud repulsiva, que el converteix en un ogre. Ara l'estira del braç, li mana que s'aixequi immediatament, que li cedeixi el seient, que era seu i l'hi ha pres. La gent dreta del voltant el mira amb indignació. Continua el silenci. Al límit de la paciència, m'aixeco tot fent veure que ha arribat la meva parada i així el molt pesat podrà seure. Potser la deixarà en pau una estona. No sé quina actitud hauria estat la més correcta però suposo que més val això que no res. M'allunyo vagó enllà i segueixo el trajecte dempeus. Els sotracs del tren em fan ballar el cap. Contemplo el paisatge , perduda en els meus pensaments. Les vicissituds habituals de la Renfe, em desvetllen, de tant en tant. Retrassos, parades injustificades, una sufocació infernal. Arribo al meu destí ben marejada. Penso en l'abundant planter de maltractadors, que broten per totes les cantonades. El temporal de violència masclista no té pinta d'amainar. Tolerància zero, deien.



dimarts, 1 de novembre de 2011

La dona esquelet



La dona esquelet és un fascinant conte inuit, popularitzat per Clarissa Pinkola. La narració fa referència a les diferents fases de les relacions amoroses, en les quals hi apareix la mort. Foto extreta d'aquí.



Les experiències més intenses de l'existència humana estan íntimament lligades. Sexe, vida, amor, mort. Un remolí de terror ens pot engolir, si no estem entrenats en l'adversitat. Malauradament, ens eduquen per mirar només una cara. La més amable i clara. Les ancestrals tradicions celtes, degenerades avui en el carnavalesc Halloween, mostraven com els cicles de la natura són inexorables. Les estacions feien el seu curs inevitable. Els esperits tornaven a la terra, la vigília de Tots Sants. Calia tenir a punt les proteccions necessàries, per tal de no perdre la partida als éssers malignes, mentre es donava la benvinguda als avantpassats benèvols. La mort no pertany només als difunts, convé tenir-ho present, al llarg del viatge incert per aquesta carretera, tan captivadora com tortuosa.

La dama de la godalla, més tard o més d'hora, farà la seva aparició estel·lar i no sabrem com hem de tractar-la. Tal vegada recorrerem a alguna ànima sàvia, que ens ofereixi orientació. Els contes de fades i les seves actualitzacions cinematogràfiques, parlen tot sovint de les relacions sentimentals. Tan adulterats per les convencions socials, acostumen a culminar amb un varen ser feliços i varen menjar anissos. Al marge dels vincles tòxics, de violència o dependència, que són figues d'un altre paner, les relacions amoroses saludables solen transitar per diferents estadis. Les parelles no romanen instal·lades a la cresta de l'onada sinó que apareixen tot tipus de vicissituds, refredaments o distàncies, que poden posar en perill una història sòlida i sincera. La paciència salvatge, com l'anomena Clarissa Pinkola, ajuda a veure-hi més enllà, dels ossos i les calaveres. L'abraçada de la dona esquelet, permet sobreviure en la més glacial de les atmosferes. L'amor i la mort, units per sempre.